ENTREVISTA A; JUAN VANRELL NADAL

 
 
   
 
 
  Passejant a la vora del riu Túria
   
  22 de Juny de 2009
   
   
Juan Vanrell Nadal


Anar Arrere

Entrevistes

Inici

 

Hui nos trobem davant d'una persona que podríem calificar com 'maravellosa' puix nos trobem junt a un lluitador de cap a peus, el qual durant tota sa vida a defés en totes les seues forces una cosa tan senzilla per a la mateixa volta tan complexa com és, 'La Veritat'. Hui amics i amigues, nos trobem junt a Juan Vanrel Nadal

Benet – Bon dia.

Vanrell – Molts bons dies i molta felicitat per a tots.

Benet – Si li pareix be, anem a entrar en matèria. Vosté és Llicenciat en Filologia i Catedràtic de Francés, per lo tant té fonaments sòlits per a poder comentar-nos, ¿quina opinió li mereix l'actual conflicte llingüístic que Catalunya està fomentant en les comunitats de Valéncia, Balears, Aragó i la pròpia Catalunya?

Vanrell – L'actual conflicte llingüístic és el resultat de la prolongada ambició insaciable del nacionalisme pancatalaniste. Per a mi, se resum en sis calificatius: estúpit, enganyós, artificial, egoiste, innecessari i pèrfit. A soles se basa en la seua tergiversació absurda de la veritat, al servici del citat imperialisme, sense base autèntica des de l'Història i la Filologia.

Benet – Del seu llarc temps com professor, ¿qué recorda en més afecte?

Vanrell – El millor recort del meus 47 anys dedicats a la docència activa, es sense cap dubte el dels meus propis alumnes. Sempre m'identifiquí en ells. Compartia els seus èxits i el seus fracassos. Hi hagué sempre entre nosatres una autèntica simbiosis de valors... Quan fiu catedràtic de francés potencií al màxim els intercanvis escolars en instituts francesos. Guade d'este servici un recort maravellós.
 

  Juan Vanrell Nadal
La naturalea li agrada a montó
     
 

Benet – Per a tots els llectors, podria explicar-nos qué és o quines metes perseguix, Sa Llengo Baléà

Vanrell – Primer explicaré que el “Baléà” és la llengua que es parla en les Balears des de que l'home és home. Llògicament, ha passat per les evolucions que s¡han donat en les llengües noellatines. Està demostrat històricament que cada poble (el balear, en Balears; el valencià, en Valéncia; el català, en Catalunya; el francés, en França) ha dut a efecte, per sí mateixos i per a sí mateixos, la seua pròpia evolució llingüística. És una mentira descarada, interessada del tot, això de que el balear o el valencià són obra catalana. Quan el Rei en Jaume conquistà Mallorca en 1229 la gent vulgar d'allí feya sigles que parlava el “romans mallorquí”...

Vaig a expondre ara les metes de “Sa Acadèmi de sa Llengo Baléà”. La seua meta bàsica és la defensa de la identitat multisecular d'esta llengua. Hem de lluitar per a que esta llengua milenària no siga fagocitada per la voracitat pancatalanista. Esta llengua antiquíssima ha sigut transmesa oralment, de pares a fills, molts dels quals jamai saberen llegir ni escriure. Precisament esta situació d'incultura popular ha propiciat que falsaris, molt ben pagats pel pancatalanisme, feren creure a la gent que el balear és llengua catalana que portà a Mallorca el rei Jaume... El caramull de la farsa ha sigut la infame claudicació dels polítics baleàrics que, en 1986, decretaren en l'Estatut d'Autonomia que “El català és la llengua oficial de Balears”. Açò és una autèntica aberració. “Sa Acadèmi” lluitarà sense descans fins a conseguir que de dit estatut es corrigga eta increible 'clavada de pata', el balear no existix oficialment. ¡És una llengua illegal i incorrecta! Per açò “Sa Acadèmi” defendrà sense claudicacions la Gramàtica i l'Ortigrafia de la Llengua Balear que es diferencia del català en prou aspectes.

¿En qué aspectes? Ademés de la diferència en l'us dels artículs determinatius, ya coneguda per tot lo món, el balear té unes atres, desconegudes per la majoria. Senyalaré 3.

1ª.- El balear fa el femení plural en el sufix, “-as”, com el llatí. Eixemples: “Reginas = Reynas”; “Ipsas dominas = Sas donas”; “Illas duas = Las duas”; etc.

2º.- El balear no escriu les lletres que no pronuncia per açò molts infinitius no tenen “r” final. Eixemples: “Berenà. Cantà,. Dormí”. Uns atres eixemples de paraules que no s'escriuen perque no es pronuncien; “Baléà” o la formació dels plurals, “Molt = Mols”, “Impediments = Impedimens”; “Valent = valens”. Tampoc s'escriu la, “i”, davant de la, “x”, o la, “t”, davant de la, “z” per que no es pronuncien. Eixemples: “Caxa. Parexe. Moradiux. Normalizà”, etc.

3ª.- El balear té l'accent circumflex per a denotar que la, “a”, o la, “e”, tenen sò sort o oscur en posició aguda. Eixemples: “Vostê. Essê. Alegrarsê. Envialâ” etc.

També utilisa dict accent per a distinguir, “es”, quan és artícul o quan és una forma verbal del verp, ser. Eixemple: “Es cotxo. = Artícul”. “Axò ês un cotxo. = Forma del verp ser”. “Es señó. = Artícul”. “Ell ês un señó. = Forma del verp ser”. “Es carré. = Artícul.” . “Ella ês sa madòna d'es carré = Forma del verp ser”. “ “Es mox. = Artícul”. “Allo ês un mox”.

A tot allò hauríem d'afegir les importants diferències en les desinències verbals.

Una reflexió personal: ¡Ai de l'alumne que s'atrevira a escriure d'esta manera, els professors catalanistes lo suspendrien, “in secula seculorum”!

Benet – Baix el seu docte criteri. ¿Qué opina de que la llengua, siga esta la que siga, estiga al servici de la política i no separada d'ella a 100 metros sense poder unir els seus camins en cap moment?

Vanrell – Quan una cultura llingüística està al servici dels interessos i dels vaivens polítics, es comet un verdader “Crimen de lesa cultura”. Llavors hi ha que exclamar: “¡Pobra cultura! ¡Pobra política!” Este “crim” ha propiciat la barbaritat actual de que el balear siga oficialment llengua catalana. No hi ha cap raó històrica ni filosòfica per a tan destabacat desengany. ¡¡¡ A soles, a soles, a soles hi ha raons polítiques interessades!!!

Naturalment, la cultura llingüística i la política deuen conviure en perfecta harmonia. Deuen ser llínies paraleles, sempre juntes, jamai encontrades. Si aixina no és, llavors se donen els casos vergonyosos que desgraciadament patim.

Benet – Ara de nou, aprofitant la seua llicenciatura en Filologia, volguera preguntar-li. ¿Seria viable una única llengua a nivell mundial que tots parlàrem sense excepció, ya fòra esta de laboratori o d'evolució natural?

Vanrell – Utòpicament sí, pero és impossible en la pràctica. Per ad allò totes les persones del món haurien de tindre un alt nivell de cultura, premissa que no es dona ni de llunt.

Benet – Com tots coneixem, en comunitats com la valenciana o la balear, la política discorre junt a la llengua. ¿Quina opinió li mereixen els polítics actuals d'un o d'un atre signe?

Vanrell – Ya he dit anteriorment que el camí dels polítics de Valéncia i Balears, avassallant la llengua popular a les seues conveniències, és una monstruosa barbaritat cultural. La missió dels polítics és, administrar, administrar i administrar honestament els bens públics, i servir, servir i servir llealment als ciutadans. Els polítics que en lloc de cenyir-se a la seua missió, es servixen a sí mateixos, són uns impostors. Ací han comés l'impostura (la política pancatalanista és molt generosa) de fer “català” lo que en Valéncia sempre ha sigut “valencià” i en Balears sempre ha sigut “baléà”.
      

  Juan Vanrell Nadal
Passejant pel seu barri 
  Benet – En la seua experiència en la docència i la seua llarga travessia en els camins de la lluita per les llengües de Balears i Valéncia, si li feren Conseller d'Educació i ciència. ¿Qué seria lo primer, lo segon i lo tercer que acometria per a ficar cada llengua en el seu just lloc?

Vanrell – Òbviament, no accediré jamai a tal Conselleria. Al polític que ostente tan gran responsabilitat li exigiria:

1º.- Corregir d'immediat en Balears, l'artícul de l'Estatut que fa oficialment “català” el balear, i suprimir en Valéncia la catalana AVL, substituint-la per la RACV.

2º.- Crear la càtedra universitària de “Valencià” en Valéncia y de “Baléà” en Balears.

3º.- Recolzar el billingüísme de manera efectiva: Gran coneiximent de l'espanyol per a viajar pel món sancer, gran coneiximent de la llengua vernàcula per a gojar de l'herència cultural dels nostres antepassats. Tot allò buscant que els nostres jóvens fruiren d'una educació d'altura i calitat.

Benet - ¿Qué significa per a vosté haver rebut el Premi Llealtat?

Vanrell – Un gran honor i un gran privilegi que m'ha omplit de satisfacció. No tinc paraules suficients per a agrair al GAV tan honrosa distinció. Ho considere el “certificat” que reconeix que el meu procedir en la defensa de la veritat és el correcte. Defén llealment la llengua valenciana, la veritat de que el pancatalanisme anexio-imperialiste, és una gran falàcia.

Serà també un estímul per a continuar, en més ardor que mai, la meua total LLEALTAT a Valéncia.

Benet - Ara si m'ho permet, ha aplegat el moment de conéixer un poc més sobre vosté a nivell personal, és per allò que li pregunte. En les seues hores lliures, vosté preferix fruir en un bon clàssic del cine front al televisor, o en un clàssic de la lliteratura en el seu cadirot preferit?

Vanrell – Certament, m'encanta el cine, pero les meues preferències s'inclinen per la lliteratura. Tinc debilitat per Víctor Hugo, Balzac, Bernanos, Camus i unes atres grans figures lliteràries de França. En la lliteratura espanyola tenim clàssics que no te canses de llegir: Quevedo, Calderón, Bécquer, Juan Ramón, Lorca, Unamuno, Pemán i demés genis. Com vorà, estic més ancorat en la serenitat del passat més que en certes excentricitats del present.

Benet - ¿És millor amic del café o del té? O ¿Igual preferix una atra cosa?

Vanrell – La veritat és que no tinc especial afecció a cap beguda. Ni a soles prenc una copa els dies de gran festa. De l'únic que no sol privar-me és del cafenet després del dinar principal.
   

 

Juan Vanrell Nadal i Joan Benet
Ha sigut un plaer haver pogut compartir uns minuts junt a Juan Vanfell Nadal
   

 

Benet – L'entrevista està aplegant al seu fi, és per eixe motiu que li convide a que diga quant crega oportú comentar-nos, per a que no se li quede dins.

Vanrell - Sí, porte molt dins una doble espina fondament dolorosa, que me preocupa socialment: La Mentira i la Ambigüitat . Massa polítics, sobre tot l'esquerra fan de la mentira el seu maravellós “ars triunfandi”. Massa polítics, sobre tot els de la dreta, fan de la ambigüitat el seu cómodo “ars tradicionandi”. Esta mentira diabòlica (“Teniu per pare al diable, per que el diable és el pare de la mentira”) i esta ambigüitat vomitiva (“Perque no eres ni fret ni calent te vomite de la meua boca”) són el gran mal de l'Espanya actual. Són també les culpables de que Balears i Valéncia estiguen en greu perill de perdre la seua llengua milenària.

Una atra cos que, com professor, m'apena fondament és l'escassa altura intelectual que tenen alguns membres de l'actual Govern d'Espanya. Molts no tenen l'adequada preparació professional per a eixercir la gran responsabilitat del càrrec. Alguns estan buits de sentit comú i uns atres carixen d'autèntics valors morals. A soles tenen parleria demagògica. Tot açò produïx nefastes conseqüències negatives a la nostra joventut.

Moltíssimes gràcies en Joan, ha sigut un verdader plaer haver pogut compartir en vosté uns breus minuts, els quals com sempre ocorre quan es troba u en una persona dels seus coneiximents, sempre es fan curts. De nou moltes gràcies per tot i quede a la seua sancer disposició.
  

  Juan Vanrell Nadal i Joan Benet 
 
Juan Vanrell Nadal
Prenent un tallat en la terraça d'un baret

Juan Vanrell Nadal
La gran personalitat de Juan Vanrell

Juan Vanrell Nadal
A la vora del riu Túria

 
 

 
 
Usuaris en llínea Grup LLVS   -   Octubre 2006 Amunt