ENTREVISTA A; ISMAEL GÓMEZ RODRÍGUEZ BROCH

 
 
   
 
 
  Despaig d'Ismael Gómez
   
  17 de Setembre de 2007
   
   
Ismael gómez Rodríguez Broch


Anar Arrere

Entrevistes

Inici

 

Estimats amics, hui en especial és un orgull per a mi, poder fer-li esta entrevista, no a soles ad un gran escritor, sino ad un gran valencianiste i sobre tot, ad un gran amic.

Estimats amics, estic referint-me, ¡Cóm no! A Ismael Gómez Rodríguez Broch, al qual des de l’estudi de sa casa, li anem a furtar uns minuts de la seua apretada agenda de treball. Vaja per davant el nostre agraïment.

Benet - ¡Bona vesprada Ismael!

Ismael - Bona vesprada estimat amic Joan.

En primer lloc, agrair-te a tu i a la teua revista, esta entrevista que supon la gens fàcil oportunitat per als novells, de poder arribar fins al gran públic i poder obrir-los el cor i fer-los partícips dels nostres sentiments anhels, frustracions, esforços i pensaments, eixos que la ploma plasma sobre un foli en blanc.

De nou moltíssimes gràcies, puix crec tindre el llegítim dret a ser conegut pel meu treball.

Benet - Ara mateixa, té vosté un llibre que està sent tot un èxit, Ben Saporta, ¿Cóm naixqué l’idea del llibre?

Ismael - Vaig a remetre’m al capítul “Epílec de l’Autor”, pàgines 351 a 353 de la meua novela, Ben Saporta.

Realment, Ben Saporta, naixqué d’un “Rapte apassionat d’amor a la meua terra”, d’escriure sobre part de la seua molt bonica historia, com a Regne de Valéncia.

Plasma tot el saber que he acumulat a lo llarc dels meus anys de vida, junt en les meues vivències, per tant, el personage Abraham Ben Saporta, ha segut adornat en tota la sabuderia i virtuts en que he intentat caminar per la vida.

Es cert que per les meues venes discorre, encara que molt diluïda, sanc sefardita, pero podria haver escrit de qualsevol atra ètnia que haja segut perseguida, puix m’haguera sentit al costat d’ella.

Ben Saporta m’ha servit per a abocar en ella tots els vímens de la meua complexa personalitat, i aixina lo han entés Lola García Broch i Celestino Álvarez Cienfuegos, vicepresident de l’ateneu Blasco Ibañez per les seues critiques.

La novela té un tall policíac, històric i de conte a la mateixa volta.

Confesse que no m’agrada molt carregar de personages les noveles i a més m’agrada donar-los d’un toc personal tractant-los en primera persona, aixina puc donar-los tot el meu sentiment i en allò, la possibilitat d’arribar al llector.
 

 

Ismael en el seu despaig
Ismael escrivint en el seu despaig
  

 

Benet - A més, es vosté també un gran poeta. ¿S’atreviria a dir-nos de sobte una estrofa chicoteta d’u dels seus peons.

Ismael - Es difícil triar un poema a soles dels 1700 que componen els meus sis volums de poètica, puix tots han naixcut de mi.

El crítics han definit a la meua poesia com, “Poesia de l'experiència”.

Com dia el gran poeta, Jaime Gil Biedma, “Quan escric poesia, no ho faig ‘bonico’, a soles done eixida al més fondo sentiment, esgarrat, líric, esperançat, etc.”

En els meus poemes sempre dic lo que vullc dir, puix per fortuna no precise rebuscar en l’úter de la nostra llengua cap paraula puix la trobe sense cap problema. ¡El meu major i únic tesor, es la meua cultura!

Pero per a contestar a la pregunta, vaig a dir una estrofa del poema en castellà titulat; “Baldío Peregrinaje”.

Benet - Ben Saporta serà prou difícil de superar, pero, ¿Té ya en proyecte un atre llibre? ¿Nos pot alvançar unes pinzellades de l’argument del mateix?

Ismael - Si. Ya tinc dos obres preparades per a ser editades. Un llibre de narrativa breu titulat; “Fábulas insólitas ó Breves relatos inquietantes”. Llibre atípic i de gran fondària dividit en dos parts, la primera tracta sobre elucubracions de l’ànima suspeses entre la realitat i la ficció. La segona part son fets reals no novelats, vixcuts per l’autor en el seu deambular per la vida. Son aproximadament uns 60 relats que tracten d’una molt diversitat de temes i escrits en un llenguage molt coloquial que és fa fàcil de llegir.

En tots els relats podreu trobar la seua ensenyança.

D’una atra banda, tinc preparada una selecció d’uns 700 poemes estrets dels sis volums que comentava abans, tractant els temes i sentiments més variats.

Benet - Vosté té el llibre Ben Saporta, escrit en valencià i en castellà. ¿Cóm veu el món del valencianisme en este moment?

Ismael - Per qüestions de treball, he estat llargues temporades vivint fora de Valéncia, i m’he incorporat al món valencianiste ad una edat un tant tardà, pero pense que en qüestions com la llengua o la Pàtria, no tenen cabuda cap tipo de pactes.

Yo sempre he sentit en la meua sanc, la meua valenciania i valencianitat.

Des del meu punt de vista, observe en fonda tristea la tremenda desunió que intuïx. Al meu juí, entre persones, encara que els dogmes del seus respectius partits polítics, sectors oficials i inclòs entre persones del poble pla, hi ha un maremàgnum inacceptable introduït en el mateix sí de l’ensenyança, en distints fors d’accés públic, i tan gran desunió, nos fa mes fluixos i accessibles a qualsevol maniobra que poguera haver per a fomentar la nostra supressió com a entitat valenciana, màxime en estos temps de tanta globalisació a nivell planetari.

Tem per la disgregació de les nostres ancestrals costums, més encara quan hi ha una raó exògena que nos podria canviar fins a llengua o be, adulterar-la.

Benet - Pareix que els judeus, sempre han segut persones perseguides per u o un atre motiu. Actualment, ¿En qué punt de l’història pensa que és troben els judeus?

Ismael - La resposta és troba en el meu llibre, Ben Saporta, capítul XII, pàgines 145 a 163.

Pero més que dir en qué punt és troben, els judeus actualment, he de dir que com en totes les creences, trobem persones bones i molt bones, i això en lo que a la religió és referix.

En qüestió social i/o política, podríem dir exactament lo mateix.
  

  Ismael en el cel com fondo
Ismael en el cel com fondo
  
 

Benet - Vosté ha vixcut molt de temps fora de Valéncia, en l’estranger. Baix el seu criteri, ¿Cóm ha canviat Valéncia social, cultural i políticament des de que vosté la deixà fins ara?

Ismael - Hi ha un abisme entre lo que Valéncia fon, és i serà en el futur.

És una ciutat a la que se li està traguen lo millor de sí mateixa, després de molts d’anys d’ostracisme supeditada als poders fàctics lluntans a la nostra dualitat de valencians i espanyols.

Tu, estimat amic Joan comprendràs quant dic. Puix encara acceptant el progrés i creixent benestar, la modernitat de la nostra terra, tinc un sabor agredolç i estic pres d’una fonda nostàlgia per aquella Valéncia en la que naixquí i creixquí. Una Valéncia provinciana que mantenia i amava i honrava les seues arraïls, més encara quant més se nos ningunejava i segregava per part del poder central. Havia també una calidea, campechania, cortesia i hospitalitat, hui més be reduïda a “pose”.

Tire en falta la nostra forma senzilla i alegre de saber viure i deixar viure, de compartir, de deixar la clau sempre en la tancadura de la porta, de la bellea del nostre camp, les plages, la costa encara no sagnada i apresonada per mils de costes que la desvirtuen, tot allò producte de la desmesurada avarícia privada i oficial.

Intuïxes que soc un home dual, del passat pero també del hui més actual, i soc del passat per que en ell és quedà la meua chiquea i adolescència, els meus somis més purs abans de gojar i sofrir la realitat del món.

Resumint un poquet, pense que Valéncia, culturalment ¡S’ix! Socialment es una ciutat europea, i políticament… si política és progrés i bona administració; estic en quí millor ho faça, puix en este terreny, em considere, apolític.

Benet - Ya que té vosté el seu llibre escrit en llengua valenciana, ¿Quina opinió li mereix la llengua valenciana i qué futur creu que pot tindre?

Ismael - Encara que em falten coneiximents i experiències vixcudes dins del món del valencianisme per a poder contestar be ad esta pregunta, a més que he vixcut molts anys fora de Valéncia, podria fer una valoració que poguera paréixer lapidaria, pero és la meua senzilla opinió.

A) Yo he encarregat la traducció de Ben Saporta, puix no domine la nostra llengua vernàcula i no m’atreviria jamai a escriure en ella, encara que la parle a l'us de la meua chiquea i “en lo carrer”. Crec sense ser filòlec, que la llengua valenciana, NO, jamai “dialecte” de cap atra, i per això, a l’igual que respecte les llengües que en unes atres parts geogràfiques és parlen en unes atres diccions i expressions, per a mi son llegítimes i dignes de respecte com lo és la meua, i per allò espere, desig i exigixc que la meua vernàcula siga respectada i no subjecta a vaivens i conveniències de cap tipo.

B) No soc endeví, per desgracia, pero sí puc percebre que estem en un moment complicat per múltiples raons, o siga, en qüestions de Pàtria i llengua, al meu juí, no hi ha cap lloc per a pactes, 'trapicheos', concessions o exigències.

Si se té consciencia de ser se és, o no se és, pero no poden haver miges tintes. Soc valencià en totes les seues conseqüències i certees. Abans que els diners o l’èxit, estan les pròpies conviccions, l’autorespecte i la dignitat.

Benet - Ara si li pareix, li vaig a fer un parell de preguntes, un poc per a conéixer la cara més humana d’Ismael. Per a llegir, ¿Un llibre del colombià Gabriel Garcia Márquez o u dels llibres del romà Publio Virgilio Marón?

Ismael - Per a les persones més senzilles, parlar de Virgili potser que els sone a chinenc, molt especialment des de que mos han retirat una part molt important de la nostra educació com son els clàssics d’ahir.

Et podria dir la biografia sancera de Virgili, pero no crec que siga el moment, pero si que he de dir-te que evidentment, Virgili.

Benet - Si ha de triar… ¿Un apartament chicotet en lo alt d’un rascacels de Nova York, o una casa de camp en un poble de Valéncia?

Ismael - Sense cap dubte, una caseta en el camp de la nostra terra, preferiblement no llunt del mar, puix soc eminentment del litoral i un ser marí, una espècie de tritó, puc com lo feu molts anys, passar hores i dies front al mar, a soles fruint de la vida que tanca el sí del mar, baix el sol i… a ser possible sense gent al meu voltant (cosa impensable hui dia).

De fet fa un temps, em construí un chalet en, Collado Mediano, prop de l’Escorial, que per a mi era l'edén.

Jamai sabria viure en algun apartament d’un rascacel urbà, puix conec l’Empire State Building, les desaparegudes Torres Bessones de Mahattan, la monumentalitat de Wetmister en Londres i aquell àrea plena de apartaments en ple centre urbà, molt “chic”, pero que yo avorria.

Benet - En respecte a la cultura, i més exactament als temes lliteraris, ¿Qué els demanaria als actuals polítics valencians?

Ismael - Yo em considere un lliurepensador i en un component molt fort d’ètica.

Per això, els demanaria a soles que, “Donen a Deu lo que és de Deu i al César lo que és del César” i no mesclen, 'Churras con Merinas'.

En lo que al mondet de la lliteratura, i lo escric en minúscules, puix la LLITERATURA s’escriú en mayúscules, comprenc a tots i se tots els sense sabors que deixa en la boca l’esforç, el treball, l’arriscar, l’esperar.

Benet - I ara per a arrematar l’entrevista, li done l’oportunitat per a que puga dir tot allò que vullga dir i que no li haja preguntat.

Ismael - Per a arrematar esta ampla entrevista, la qual jamai t’agrairé suficientment, i en la que he tractat de ser espontàneu, com sempre, et diré que una revista digital (de moment espere) com la que dirigixes, era molt necessària. És un excelent for de lliure expressió a on expondre u les seues idees sense por a ser amordaçat, obligats a callar.

Des de la meua dualitat de somiador i home, convide a tot lo món a unir-nos per a canviar lo que puga ser canviable, i lluitar per a formar un front comú.

Vullc afegir un pensament de Joan Lluís Vives, humaniste valencià; “Viu d’acort en tu mateix, se Fidel a tu mateix, per que no hi ha música com l’harmonia interna.”

Benet - Moltes gràcies Ismael, parlar en tu sempre es un plaer, i hui més que mai ¡Que seguixen ben les vendes de Ben Saporta i bona sort en el següent llibre! Un abraç i com sempre, quede a la teua disposició.

Ismael - Moltes gràcies a tu i de nou reitere la meua predisposició a participar sempre que tu vullgues en la teua revista.

I com tu saps, soc un “Corredor de fondo” i moriré en la quartilla i la ploma en la mà.

No és pot matar l’instint d’un escritor, màxime quan, en sa vida més interna és una constant necessitat, i en mi ho és i serà fins a que em muiga.

 

Ismael en su despaig
Ismael en un des seus llibres amics

Ismael i Benet
Ismael i Benet
 
Ismael charrant en un bar
Ismael charrant en un bar

 
 

 
 
Usuaris en llínea Grup LLVS   -   Octubre 2006 Amunt