Recordem, que Carmen Barceló, en l´articul "Mozárabes de
Valencia y lengua mozárabe" publicat en la "Revista de
filología española" l´any 1997, va escriure que “…resulta
enigmático no encontrar referencias a los cristianos
andalusíes de este territorio en el siglo XIII.” I es que,
lo que realment resulta enigmatic, es la presunta perdua de
memoria d´esta dona que no s´enrecorda ni de lo que ella
publica. En la p.131 de “Minorías islámicas en el País
Valenciano” escrivia Carmen Barceló en 1984: “En Xátiva
escribía sus versos de amor a la hija de un cristiano
Muhammad b. Ali b. Yúsuf, oriundo de Valencia y nacido en
1204.” ¿Que ha passat des de 1984 a 1997? ¿Li fan falta
rabos de pansa a Carmen Barceló o es que no conve airejar la
veritat? Puix anem a fer-ho. En la p. 781 de la “Historia de
los mozárabes de España” de Simonet, llegim: “Un autor árabe
copia cierta poesía compuesta por un literato musulmán
natural de Játiva y oriundo de Valencia, llamado Mohámed ben
Alí ben Yúsuf, a una dama llamada Zainab, hija del cristiano
Isaac Arrasaguini o Arrasaini,(Ishaq al- Nasarani, el Nazaré
o el cristià). Que Isaac y Zainab eran mozárabes consta por
usar nombres arábigos, siendo cristianos de religión.” La
part del text que traduix Simonet es: “Adaa y Taim: No los
mencionaré para mal, aunque soy amante de Háxim”. Ni yo lo
censuraré a Alí y su familia mientras sean alabados en Dios.
Dícenme: ¿Qué tienen los cristianos para que los ames? (Y
sin embargo los hombres de inteligencia son alárabes o
agemíes) Y yo les digo que para mí son dignos de ser amados
los que inspiran amor a las criaturas y hasta las bestias”.
Es despren, que en la Xativa, del s XIII, previament a la
conquista de Jaume I, hi havien cristians.
La revolta de Zayyan contra Abu Zeyt, feu que este ultim,
abandonara la ciutat de Valencia l´any 1229, fugint cap al
nort. Segons Huici Miranda en 1236 es convertix al
cristianisme, prenent el nom de Vicent (segons alguns,
Vicent Bellvis). En document de 22 d´abril de 1236,
transcrit i publicat en “Segorbe en el siglo XIII”, “Azeyt
Abu Zeyt, vel potius Vincentius, rex Valencia…” es dirigix
al bisbe de Sogorp, “Segobricensis Ecclesie et venerabili
carissimo amico nostro Guillermo” i li dona les iglesies
“assignamus, concedimus et damus ut ex tunc tanquam
diocesanus Episcopus noster ea ad ius vestrum vestreque
Ecclesie habeatis”, dels pobles baix el seu poder “Arenoso,
Montan, Castielmontan, Sirat, Tormo, Fuentes, Viliahaleva,
Villamalur, Bordelos, Arcos, Xoda, Bueynegro, Villa Malea” i
dels pobles que espera tindre “habere speramus, scilicet
Ondam, Nules, Huxon et Almanera” i tambe “Alpuent,
Cardeiheis, Andilia, Tuessa, Chelva, Dominio, luliella,
Liria et inde Murbedro…” Nules, Almenara i Vall d´Uxo no es
rendiren a Jaume I fins a 1238. Onda no fon presa fins al
1242. D´este document, nos parla Beuter en el s XVI, en “lo
llibre primer de la historia de Valencia” quan nos diu que
"...i segons he vist un acte antic en poder del
reverendissim senyor don Jofre de Borja, bisbe de Sogorb, ab
que Zeit Abuzeit rei de Valencia, convertit a la fe
cristiana…” No es pot descartar, que la donacio es referixca
a iglesies fisiques, que podien i devien existir.
En les pp. 90 i 91 del llibre “La Valencia musulmana” de
Vicente Coscollà llegim: “Sin embargo nos creemos en el
deber de aportar la traducción de una referencia al acto de
entrega de Valencia a Jaime por parte Zayyán, en la que el
rey musulmán se refiere a los cristianos y judíos
valencianos. Estas líneas deberán tomarse con toda reserva
ya que no puede saberse con seguridad si Zayyán se refiere
al presente, o a un pasado más o menos lejano: <...hemos
vivido en esta «bondadosa» ciudad centenares de años
cristianos, musulmanes y judíos. Permitíamos siempre a los
cristianos pasear por las calles llevando la cruz, aunque
obligándoles a respetar a los judíos pues atacaban las casas
de estos los «Viernes de Tristeza», (interpretamos que
Zayyán se refiere a nuestro Viernes Santo) intentando
quemarlas en venganza de lo que hicieron con el Mesías
(tenga paz). Y lo que os pedimos ahora es que tratéis a
nuestros hijos musulmanes en esta «bondadosa» ciudad como os
tratábamos nosotros, con tolerancia y amor.>
De la cita anterior, es important destacar la frase del
autor del llibre, que quan diu, “…nos creemos en el deber de
aportar…”, pareix que li dolga, que li coste, que no tinga
mes remei, que posar de manifest, un fet mes, que torna a
posar en evidencia, la mentira que la “ciencia” oficial
catalanista, ha volgut fer-nos engolir.
Anant al cor de la cita, comprovem, no nomes l´existencia de
cristians valencians, sino que ademes, estos, feen actes
comunitaris. Vegem que per els carrers de Valencia es
celebraven processons, “por las calles llevando la cruz.” I
coneguem, que s´organisaven atacs als judeus, “en venganza
de lo que hicieron con el Mesías”. Es imprescindible
supondre, que per a fer actes comunitaris, es precis
l´existencia d´una comunitat. Una comunitat de cristians
valencians, que vivien i havien vixcut “centenares de años”
en la ciutat de Valencia previament a la reconquista de
Jaume I.
Pero la por a la “excomunio” de la “ciencia” oficial, fa dir
al autor del llibre destrellats com que “…no puede saberse
con seguridad si Zayyán se refiere al presente, o a un
pasado más o menos lejano...”. ¿Es la rendicio i entrega de
la ciutat, el moment mes adequat per a que de Zayyan es
posara a contar “histories” a Jaume I, que tragueren
l´evidencia d´una massacre o expulsio masiva de cristians?
En el supost de que s´haguera produit eixe acte de cinisme,
sense dubte, Jaume I, haguera fet correr la sanc, perdent
sentit la reciprocitat de tracte demanada “que tratéis a
nuestros hijos musulmanes …como os tratábamos nosotros, con
tolerancia y amor.”
En la pag 206 de "Moros cristians i jueus”, Burns nos conta
respecte dels judeus, que Eliyahu Ashtor “creu, així y tot,
que en quedaven 162 families a la ciutat de València quan
Jaume la conquerí” (“The Islamic Middle East, 700-1900:
Studies in Economic and Social History” pp. 91-132). ¿Judeus
valencians sí i cristians valencians no? ¿Es que els
cristians valencians molesten al dogma catalanista? La
resposta es evident.
Alvaro Galmes de Fuentes, diu en "Las lenguas prevalencianas",
que "Claro está que estas circunstancias no excluyen, en
relación con los mozárabes, un bilingüismo activo, por lo
que en la época del Cid los mozárabes de Valencia todavía
conservaban, sin duda, su lengua romance, que sólo debió de
desaparecer con la extinción misma de aquellos." En articuls
precedents, hem conegut als cristians valencians de l´epoca
del Sit, i la seua pervivencia fins a la reconquista de
Jaume I i hui hem vist que eren una comunitat. Demostrada la
falsa “extinción” i seguint a Galmes de Fuentes, haurem
d´acordar, que els cristians valencians, “conservaban, sin
duda, su lengua romance”, llengua romanç valenciana, que
junt en els romanços dels minoritaris nous pobladors,
evolucionà, donant com a resultat la nostra llengua
valenciana.