Burns, en la p. 597 de "El Regne Croat de València", parla de “…la remota Valencia musulmana…”. La transmisio d´esta percepcio, forma part del programa catalaniste que nega la possibilitat d´existencia i evolucio d´una cultura valenciana previa a la reconquista de Jaume I, motivada entre atres, per l´interrelacio cultural. Els interessa una visio simplista, una idea de muralla, d´aillament, de cultures radicalment distintes i impermeables. Aixo els aprofita tambe per a negar validea a la serie de mencions i donacions a futur, del “locum et ecclesiam” de Sant Vicent, que comença a mijans del s.XII i aplega fins al mateix moment de la reconquista, com si els reis i papes protagonistes, no tingueren ni idea sobre la pervivencia d´allo que donaven.

Coneguts els cristians valencians que trobà Jaume I i vista la varietat dels “germans en l´islam”, vorem que sí que existia relacio, entre tots ells i els atres regnes cristians.

En primer lloc, hem de situar-nos en la societat d´aquell temps, en la que els senyors feudals “pacten” protegir als seus vasalls, barat a bens materials o diners. La diferencia de relligio entre senyors i vasalls o tributaris, no es problema per a tancar “un suculent pacte”. Aço i la inexistent voluntat d´organisacio d´una conquista imposibilita mantindre el pretes espirit de creuada, que tant agrada a Burns.

Des de l´eixida de la host del Sit fins a l´entrada del rei en Jaume, diferents “senyors” cristians s´acostaren a Valencia, en moltes ocasions, no en la finalitat de conquistar, sino en la de atemorisar per a conseguir vassallage. Vejam-ho: En la p. 774 del llibre “Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón”, en el “Epitafio del conde Ramon Berenguer IV”, llegim: “Anno domini 1162…Raimundus Berengari Comes Barquinonnensis Princeps et Rex Aragonensis”. Seguix “Hic etiam tributa ab omni regno Valentiae, Murtiae et omnibus corundem Regnorum oppidis.”, Es dir, que, Ibn Mardanish, el rei Llop, que fon rei de Valencia des de 1148 fins a 1172, era tributari del regent del Regne d´Arago. En giner de 1149, firmà un tractat de 10 anys en la Republica de Pisa reproduit en Villanueva en su "Viaje literario", tom XVII, p.328. En juny del mateix any, va subscriure un atre pacte en la Republica de Genova, que diu: “Haec es pax et conventio quam fecit Guillelmus Lusius cum rege Valenciae… Cartam securitatis el pacis et amoris quam firmat et obligat Boabdele Mahometo filius Saidae, Deus illum custodiat, inter se el homines Januae.( tom. XI, pag 7 de las "Notices et extraits des manus. de la Bib du roy) Entre atres, oferix als genovessos que viuen en Valencia y Denia un hostal per al comerç, concedint-los un bany de bades a la semana. Si seria “internacional” el nostre rei Llop, que el papa “Alexander pontifex magnae et almae Romae”, es dirigix “Ad Lupum regem Valentiae”, diguent-li “glorioso Valentiae regi Lupo, coelestis Creatoris notitiam et bene placitum ei servitum exhibere” (Patrologiae cursus completus…p 936). Ibn al Khatib, diu, parlant del rei Llop que “adoptà el modo dels cristians per el vestit, les armes, les brides i les selles dels cavalls” (Dictionnaire détaillé des noms des vêtements chez les Arabes. p 2)

Mes prop de la conquista, en 1125, vejam com Abu Zeyt, era vasall del rei de Castella Fernando III: "Facta carta...eo anno quo Zeyt Abuzeyt rex Valentie, accedens ad me apud Moyam, devenit vasallus meus, et osculatus est manus meas", es dir que el rei de Valencia es feu vasall de Fernando III i li besà les mans. ("Episcopologio valentino" p. 327). En 1129, l´acort de vasallage, fon en Jaume I. El mateix rei nos diu en la Cronica: “E fo nostre acort que aguessem tregua ab Seyt Abuzeit qui era lauos Rey de Valencia, e quens donas la quinta de Valencia… de les rendes que el hauia…”

En el proces per a la “ordinario ecclesia Valentina”, hem vist com sacerdots aragonessos i catalans havien estat vinguent a Valencia, des de fea 50 anys, per a ajudar a atendre als cristians valencians. Hem vist tambe com referit al periodo en que “Martino” (1172-h. 1220), fon bisbe d´Albarrasi, un testic afirmà, que lo que havia sentit, li ho havien dit “boni viri” que “veniebant de Valentia."

Beuter, nos conta en la seua “Crónica general de España” (1546), que: “Blasco de Alagón… pensó de pagarse él mismo, pues el rey le iva con dilaciones. Salió, pues, al camino a la reyna, y con mano armada quitóle los cofres de sus thesoros…El rey don Jaime, con gran enojo que desto huvo, desterróle de todas sus tierras…” ¿I a on se n´anà Blasco de Alagon? Nos ho diu la Cronica de Jaume I, quan, reunits en Alcanyiç en 1231, una volta el rei el degué perdonar, pensaren en un pla de conquista de Valencia: “E don Blasco…dix... que yo senyor he.stat en la ciutat de Valencia, be dos anys e pus quant vos me gitas de vostra terra; e no ha huy deu tan deleytos logar com es la ciutat de Valencia e tot aquell regne...” Nuch de Follalquer, maestre de l´orde del Hospital diu que “…axi ho dien tots aquells que han stat en lo regne de Valencia e fama publica es...... e era ab nos...Pero Lopeç de Pomar que havia stat per missatgeria nostra a alcayt de Xativa.

Per les ultimes voluntats de “Illdefonsi Regi Aragonis”, sabem que la porta “de Valencia”, en Saragossa, existia en l´any 1193. Llegim: “…quod est in Ecclesia civitatis Cesarauguste, que est sita juxta portam Valencie…”. (Colección de documentos inéditos…p.395) No consten referencies d´este nom fins a l´epoca cristiana. No cal dir que el nom, posa de manifest, una circulacio en els dos sentits, analogament a lo que fon la porta “dels Serrans”.

Les primeres monedes d´or cristianes, imitaren les musulmanes. Eren imprescindibles per al comerç. En la versio llatina dels “Usatges de Barcelona”, de mijans del XII, trobem: “facta, per CC uncias auri Valencia;…III mancusos auri Valencia;…ad V unciam auri Valencia;…principi C auri valencia;…principem XX uncias auri Valencia…” i en la catalana del XIII llegim: “De la cequia dels mulins...unces d´or de Valencia; Que negu no retraga a batiat sa lig...unces d´or de Valencia”. Quan el Sit prengué presoner al comte Ramon Berenguer, demanà un rescat de 80.000 marcs d´or de Valencia. ¡Els de Barcelona funcionaven en diners valencians!

Interessantissim per a l´objecte de l´articul, el document de 1240, que al parlar d´un pont de fusta en Valencia, el situa "in carraria illa quam mercatores christiani uti temporum sarracenorum sollebant", (Archiu metropolita de Valencia, pergami num 01308), es dir, en el carrer dels mercaders cristians en temps dels sarrains, que serien, tant els cristians valencians que hem conegut, com forasters.

Vegem com es falsa la idea de Valencia com a regne moro tancat en clau i forrellat. La gent, entrava i eixia del Regne, en tota tranquilitat, sempre que es respetara el “estatus” oficial, tant politic com relligios. Sí que se la jugaven, aquells que anaven en la pretensio de conversio relligiosa, de qui no volia convertir-se. Hui, tant en la rao, com en la llei en la ma, hem de enfrontar-nos a tots aquells que tenen la pretensio de que deixem de sentir-nos orgullosos de ser valencians, per a convertir-nos en catalans.