L'home (i la dòna, clar), és un animal racional que parla, per dos finalitats o adequacions diferents: la funció expressiva, d'exteriorisar un contingut objectiu; i la funció nominativa, típica de la societat i de la cultura. El gos és gos i no sabata, y la sabata és sabata i no gos.

És, per lo tant, necessari atendre al caràcter especial que té qualsevol llenguage humà, en tant que l'home (i la dòna, clar), al ser humans, són animals perpetuisables i inteligents.

La quasi totalitat de les hipòtesis evolucionistes sobre l'orige del llenguage, presuponen un procés paralel constant entre el coneiximent de les coses i son estatut de nominació. Açò fa que l'animal que parla es torne en animal que nomina. La llengua la fa el poble, i la nomina el poble. I les Aca-dèmies apleguen ¡sempre en retràs!

Ad exemplum. La paraula 'cabaret' (que certament en francés, és com 'taberna'), tardà en vindre en el Diccionari, potser perque 'taberna', del llatí, en castellà resultaria 'choza'. Pero el poble passà del 'cabaret' al 'dancing', i del 'dancing' a les 'boites'. Total que el cabaret és una caixa, o s'ha convertit en una caixa.

Me permet dos cites per a ser flexionades, i si cal reflexionar-les entenent-les. Humboldt justifica el dinamisme del llenguage dient que "El llenguage no és un Ergon es una Energuia".

Vol dir que no és un producte, sino una energia, una força que es rebela davant qualsevol imposició extrinseca d´estabilitat.

Més preocupant esta idea d´Eugeni d´Ors, que transcric en castellà: "Todo idioma es dialecto; algunos entre los idiomas suben a lenguas gracias al concurso de circunstancias históricas concomitantes, trátese de un florecimiento literario proseguido, trátese de una posición oficial nacionalizante, trátese -y tambien en ello es posible -de un tácito acomodamiento convencional".

Anem espaiet, a partir del llatí, vingueren el romanços dialectals. Després el romanç valencià gràcies al concurs de circumstàncies històriques concomitants, alcançà la categoric de llengua gràcies a la florida lliterària del Segle d´Or.

Esta afirmació és indiscutible, pero no discutida, és dir, per ser indiscutible hi ha que atacar la base, tot és romanç català. Anexionisme llingüístic pròxim al genocidi cultural.

I ¿quina és la posició oficial?, en este cas, llegal, la del Nou Estatut de la CV, que en l' artícul 41 dictamina: "L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Institució de la Generalitat de carácter públic, té per funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa llingüística de l´idioma valencià… (que) és aplicació obligatoria en totes les administracions públiques de la comunitat valenciana".

Ara vindran les interpretacions contradictòries (Obligatòria, ¿quin castic o multa a qui "peque"?; totes, ¿també els municipis que una futura llei excepcione de parlar i rebre ensenyança en valencià; administración públiques, ¿i els administrats, tots en dret a la cooficialitat?) etc.etc. i un llarc etc. (¿pot obligar-se a qualsevol ciutadà a que utilise la normativa obligatoria si es presenta a un Premi Lliterari de tals Administracions, a on queda el Dret de Propietat Intelectual?

¡S'imagina algú a la RAE, canviant la "j" de JRJ!. No nos queda mes remei que no caure, ni deixar-se caure en les últimes paraules d'Eugeni d'Ors: Tácito acomodamiento convencional. Deixem-nos de "romanços".