ANOTACIONS D’HISTORIA: CASTELLÓ, Fillol i Fadri de lo nostre Antic Regne de València. (I)

Encontrant-se En Jaume I en Barcelona i havent quedat com a lloctinent seu en lo Regne de Valéncia D. Ximen Pereç d’Arenos, manifestaren els de Castelló lo seu proyecte; i trobant-lo acceptable, demanà permís al rei. El dia 8 de setembre de 1251, trobant-se en Jaume I en Lleida, otorgà el Conquistador a D. Ximen Pereç d’Arenos la real llicencia, per a verificar la translació, davant multitut de nobles i cavallers, concedint als habitants de la nova població una serie de privilegis per ad elles i els seus successors: <<Noverint universi quod nos Jacobus Dei gratia rex Aragonum. Majoricarum et Valentiae, Comes Barchinonae et Urgelli et dompno Montispelusani per nos et nostros damus licentiam et integram potestatem vobis dilecto nostro dompno Ximeno Petri de Arenos tenemtem locum nostrum in regno Valentia, quan possitis Mutare villam Castilionis de Burriana in quocumque loco videbitur vobis infra terminum ipsius castri Castilionis, concedentes quod omnes populatores, qui in dicta villa habitaverint vel in eos domos et ortos habuerint, habeant ipsi et forum sucesores in perpetuum franchos et liberos sine ovni censu et tributo………………Datum Lerdae sexto idus Septembris anno domini millesimo duscentessimo quinquagesimo primo. Signum. Jacobi Dei gratia rex.>> (sic)

Referent a lo adés transcrit, he volgut destacar en negreta els títuls que el rei En Jaume fa constar, i que com podeu vore ni cita, ni es rei de Catalunya, era comte de Barcelona, i per atra part destacar, la normativa actual de l’Institut d’Estudis Catalans i que es aplicada en tot el rigor de la injusta llei i normativa llingüística de l’AVLl en lo referent al vocable “signar = firmar”. Dir, que no es correcte ni s’ajusta a la normativa de les originaries normes d’El Puig i de la RACV, ya que nosatres distinguim entre “firmar”, que es lo mateix que representar els nostres noms i en especial els llinages per mig de un signe en el que sempre, va lligat ad ell alguna lletra o paraula sancera dels nostres llinages. Per atra banda, son llinages i no cognoms (que es un galicisme introduit per l’IEC), pel caràcter realenc dels valencians), a diferencia de “signar”, que es senzillament l'utilisació tan sols d’un signe o rubrica, ya que en aquella época i hasda ben entrat el sigle XVIII, sempre els reis no firmaven, sino que signaven (feen un signe), era lo seu anagrama personal, característic i diferent dels atres reis. Normalment el seu signe, era representaiu del seu llinage i anava lligat al seu escut personal o familiar, al seu losange o bandera, aixina com en lo seu sagell, sent exclusiu nomes d’ell, del seu regne, corona o imperi. Per eixemple, el Rei Ramiro II d’Aragó, ho fea de la següent manrea: en les lletres gregues Alfa + Omega i lo seu nom. La formula utilisada era: <<Signum regis, Alfa + Omega, Ranimiri.>> i avall el signe de l’escrivá <<Signum Poncii, escritoris comitis, qui hoc scripsit domini regis precepto>> (Real Cancelleria, Pergamíns d’En Ramón Berenguer IV, nº 85)

Tornant a Castelló, comentar que quan baixaren a la plana i s’edificà la nova vila, ya estava habitada per pobladors aïllats, segons es despren d’un atre privilegi d’En Jaume I, datat en Onda el 22 de febrer de 1251, segons el qual els habitants de les alqueries del terme de Castelló, no deurien pagar drets ni servicis a la nova vila de Castelló “.....universis et singulis populatoribus et habitantibus alcheriarum termini Castilionis de Burriana, quae dicuntur Teccida, Benifayrem, Almalafa, Binafut, Binaciet..... exactione cavalcada, questia, cena, nec aliquam aliam demandam vel exactionem” (sic)

L’encarregat de les obres de la construcció de la nova vila de Castelló, fon D. Alons Arrufat, de qui parla ab gran elogi Mosem Febrer en les seues Trobes. D’este fet i personage (Arrufat), n’hi ha que convindre, que no esta demostrat històricament la seua existència, puix no es fa referència d’ell en cap atre document de l'época. Del mateix modo, les Trobes atribuïdes a Mosem Febrer, son en realitat, una falsificació feta per Onofre Esquerdo i Sapena, quatre sigles en acabant de produir-se el fets de la conquista de Valéncia i evidentment de la construcció de la nova vila de Castelló.

Lo ben cert es que Castelló, a l’ampar de terres tan fèrtils, creixqué molt ràpit i es va engrandir tant, que aplegà a ser la vila mes important de tota la comarca. Segons consta en l’Archiu Municipal de Castelló, en 1419, ya tenia mil quinze cases de veïns. Va ser tan gran el creiximent, quel rei Pere IV el Cerimoniós, en un privilegi donat en Saragossa en octubre de 1335 ordena, que el lloctinent general governador del territori que comprenia “des de el riu Uxo prop de Nules, hasda el riu Cenia que era terme en Catalunya i en el d'Aragó, tinguera lo seu assent en esta vila” (sic)

En els boscs i marjals que se trobaven entre la part baixa de la població i la mar, n’hi havien javalís en abundància i grulles. Conten les cròniques d’En Jaume I, que estant en Castelló, esperant a D. Pere Cornell, a qui havia donat el govern de Borriana, el rei es dedicava molt sovint a la caça del javalí pels aiguamolls o en la marjal d’entre Borriana i Castelló.

Castelló estava rodejat de una muralla que tenia 845 braces de contornada ab magnifiques torres de tirada en tirada.. En Pere IV el Cerimoniós tingué gran empenyorament en que Castelló estiguera ben fortificat i en privilegi datat en Barcelona en octubre de 1349, establí per ad esta vila una contribució especial per a recomposició i engrandiment de les muralles.

En acabant de que En Jaume I conquistara Castelló, alla per l’any 1244 la va cedir al monasteri de Sant Vicent de Valéncia, nomenat de la Roqueta, en real donació feta el 12 de setembre de 1244. Mes tart Alfons III, en setembre de 1287 cedí la vila al monasteri de Poblet juntament en el de Sant Vicent, barata el castell i vila d’Apiaria, que es trobava en lo Camí Real de Barcelona a Cervera, i que En Jaume I necessitava per a defendre als viagers i castigar als lladres “ quia non habeamus castrum seu villam aliam que contra raptores et malos homines circumquaque positos posset viam regiam defendere seu etiam custodire” (sic)

En respecte a la cessió de Castelló als monasteris adés nomenats, els castellonencs farts del jou dels abats, elevaren una suplica al rei En Jaume II, per a que comprara la vila als flares de Poblet (que no als de Valéncia). Contestà lo rei que: “ la donchs no havia beavinent que pogues comprar lo lloc” (sic); pero que si els prohomens de Castelló volien prestar-li sa ajuda, faria lo possible per comprar-la, i que en tal cas, els prometia des de llavors no abalienar-la mai de la Real Corona. Arreplegaren estos lleals ciutadans en poquets dies la quantitat de quaranta mil sous i els entregaren al rei, el qual complí la seua paraula i promesa, verificant la compra i donant-los ademés un privilegi en el que, els prometia solemnement, que baix cap concepte separaria ya la vila de la Corona. Pero una miqueta desmemoriat lo rei En Jaume II, tornà a vendre Castelló al mateix monasteri de Poblet, rebent per tal fet una gran quantitat de diners. No podent aguantar mes els castellonencs tanta desllealtat, es varen dirigir a Tarragona, on residia en aquells moments el rei, i sense mes li refilaren en la seua cara els seus privilegis i sa promesa real, llavors: “ lo rei en Jacme sabent et remembrant la dita promissio que havia feta de no departir lo dit lloc de la corona, sabent y remembrant axi mateix la gran ajuda que lo dit lloc li havia feta, per fer la dita compra, revocà la alineacio que avie feta y tornà la cantitat de dines que avie rebuda als dits monges de Poblet” (sic). Ad esta transcripció, es la que li feren els castellonencs al rei Pere IV, pel mateix motiu, entregant-li les raons aludides i que es conserven en un magnífic pergamí autèntic en l’Archiu Municipal de Castelló i que es troba en molt bon estat de conservació, ademés de lo seu valor històric: “que lo dit lloch de Castelló, Senyor, no pot esser alienat, ne lexat, ne departit de la Corona per moltes rahons…….” (sic) Una d’elles es la que he citat adés de la compra al monasteri de Poblet. Tot va vindre, quan en l’any 1329, Alfons IV, deixà en testament Castelló a sa muller Na Lleonor i a l’infant D. Joan (madrastra i germà d’En Pere IV), que va cedir una volta i mes Castelló, tant al comte de Trastamara, com a l’infant D. Martí ab el títul de comte de la Plana, hasda que el generós infant D. Joan que tenia la vila de Castelló a títul de feudo d’honor, feu renuncia d’ella el 6 d’octubre de 1368, quedant per a sempre lligat Castelló a la Corona d'Aragó i al Regne de Valéncia.

En atre artícul, continuaré contant-los mes coses de Castelló: poble nostre, de la nostra terra, pàtria i Regne. Per a concloure ad este, ho fare com diu l'adage popular referint-se a Castelló, i mai millor encertat:

“BORRIANA I BORRIOL FEREN UN FILLOL, I VAL TANT LO FILLOL, COM BORRIANA I BORRIOL.”