La lletra proemial del Regiment de la Cosa Publica, posa de manifest que valéncia és una nacionalitat distinta, diferent, de la catalana. comparen vostés les paraules de Riquer, en lo escrit per Eiximenis: ‘per totes aquestes coses e rahons ha volgut nostre senyor deu que poble valencia sia poble special e elet entre los altres de tota Spanya’. Car com sia vengut e exit, per la major partida de catalunya, e li sia al costat, empero nos nomena poble catala. ans per special privilegi ha propi nom es nomena poble valencia... aquesta terra ha lenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mal sonants vocables dels altres, he ha presos los millors. E no res menys trobarets dins aquesta beneyta ciutat quius pot ensenyar les principals lengues del mon. axi com son lati, ebraych e morisch... ¡demane, des de serietat cabal, que l’eiximenis integre la llista de secessionistes valencians que no volem la triple ‘u’ (unitat de llengua, unitat de cultura, unitat de països).

Parlar a bulto es convertix a voltes en parlar a pams o parlar més que fege en brases. I açò és exactament lo que li passa a Martí de Riquer, seguit per la colla de científics ¿?, que no s’han dignat ni fullejar l’obra de Luis Alpera, publicada en 1968 baix el títul de “Los nombres trecentistas de botánica valenciana en Francesc Eiximenis”. ¡Autèntica Caixa de Pandora de lèxic Valencià¡: 109 noms, que al remat acabaran en “convergència”.

Puix be, d’eixos 109 noms: 63 deriven del llatí (no del català), 27 són arabismes (no catalanismes), i els demés es repartixen entre cultismes grecs i llatins, la prerromana ‘carrasca’ (no ‘alzina’), la gòtica ‘gauda’ o la francesa ‘englantina’. Pero ací no acaben les estadístiques ‘picoses’ a la tesis catalanista: 4 paraules no estan registrades en diccionaris catalans (atzebró, beatamaria, besoludi i gauig); 6, sense precedents coneguts abans d’Eiximenis (Alberchica, clavellina, englantina, escalunya, fragasta i guindola); i 30 en els que l’autor s’alvança a la cronologia de documents catalans (albercoc, alfàbega, alfals, aranja, artemisa, atzercó, balaustia, buglosa, celedonia, donzell, espelta, eufrasia, fesol, gesmir, gram, hisop, menta, moraduix, nespla, nou,olm, pom d’amor, pruna, roure, riuda, sàlvia, vern, viola d’ultramar, xerevia, xop). Caldria afegir 22 paraules procedents d’una sentència de Jaume I de 27 d’abril de 1268, i les que ya he deixat constància al parlar de paraules valencianes que apareixen en la versió llatina dels Furs, de 1238 (alcarahulla, sucre, safrà, roja, arròs, alquen, cotó, nou, pansa, etc.).

Quan qualsevol compara la dita ‘veritat científica’, que volen alguns que siga dogmàtica, en la realitat de lo poc que costa respectar la ‘veritat personal’, inclús dels morts, que pensaven atra cosa diferent, que pot provar-se llegint-los, queda justificat que ad eixe qualsevol se li puge el fum al nas, perque el cantar és atre. I pot vindre el dubte de si per ser els científics persones de campana grossa, deixen de ser boquimolls o escopetes de cul calent, per simple decret administratiu. Yo que em vanaglorie de ser llaurador recomanaria: que no exprimixquen tant la taronja, que segur eixiran pinyols; i que no unflen massa el cuiro, que rebenta. No és lo mateix tindre caletre que drapets en la roscada de papers banyats.