Estem en la de sempre: els científics ¿? consideren... (i els demés, fòra d’eixe círcul, a callar...). El romançet de hui, que durarà dos dies, vindrà referit a la llengua escrita per este franciscà, català de naiximent, i tindre’m ocasió de flexionar certa manipulació interessada ¿? Escriu, en nom de tots els científics, Martí de Riquer: “Fra Francesc Eiximenis fou un escriptor notabilíssim... Els seus escrits, tots els de caràcter religiós o moralitzador, desenvolupen davant nosaltres un immens i complet panorama de tots els aspectes de la Vida Catalana de darreries del segle XIV i són redactats en una meravellosa prosa, plena de matisos... el gran valor que té el seu català com a text de llengua... Eiximenis visqué tant de temps a València i hi estigué tant relacionat amb els regidors d’aquesta ciutat que és lògic que se’l cregués valencià. Ja fa temps emperò que ningú no gosa sostenir seriosament aquesta hipòtesi car és segur que el nostre escriptor nasqué a Girona... fins a 1383 any en què Eiximenis, cridat a València com a arbitre d’un testament, ja restà adscrit a aquella ciutat, on romangué fins 1408... L’any 1383, a València, Eiximenis dedicà als jurats d’aquella ciutat una secció del dotzé del chrestià que ja tenia en part redactat. Es tracta del que després seran els capitols 357 a 395 del Dotzè, ara avançats en forma d’una obra intitulada ‘Regiment de la cosa publica’. La riquesa del llentguatge d’Eiximenis resta ben palesa a la lletra proemial amb que el nostre escriptor adreçà als Jurats de Valéncia, el Regiment de la cosa pública, que conté una part notabilíssima sobre les specials belleses de la ciutat de valencia. És aquest un dels textos més coneguts d’Eiximenis, ple d’observacions fines i encertades, barrejades amb d’altres ingènues i que meravella per les enumeracions de fruites, arbres, herbes, etc. document d’una gran riquesa lèxica... un dels documents més rics i més saborosos de la llengua catalana”.

El gironí Eiximenis, no mereix la manipulació que vostés acaben de llegir. I conste que lo primer no és respectar als ‘acientífics’¡!, sino respectar a l’autor, ¿per qué no explicar que diferenciava la llengua catalana de la valenciana? En son llibre Art de ben morir (edició catalana de 1507), en el colofó diu, he deliberat traurel segons la possibilitat del meu pobre entendre en lengua valenciana e manifest estil. En l’obra Scala dei, al recte de la pàgina titular explica, libre intitulat ‘scala dei ordenat per lo reverent mestre francesch eximenis, mestre en sacra theologia, del orde dels frares menors’, novament traduit de lemosi en nostra lengua vulgar valenciana... I per si fora poc, quan en Valéncia s’imprimix el seu tractat de moral, en 1502, nos digué que la qual obreta es ‘stada treta del tosca en la present lengua catalana’. Tot açò manifesta que Eiximenis sabia a quína llengua traduïa, i quan i cóm calia, ho dia sens empachar-se. Per ad ell les dos llengües eren diferents. I que ho pensava aixina es deduïx clarament de la lletra proemial, citada, pero no transcrita, perque faria dubtar les afirmacions de llengua unitària, i lo que és pijor de la ‘riquesa lèxica’, que referencia amagant que siga un lèxic valencià.