Com a “moros” i “sarrahins” es com s´han nomenat
tradicionalment als “germans en l´islam”, que governaren i
vixqueren en Valencia fins a la conquista de Jaume I, i que
varen conviure en esta terra junt a cristians i judeus.
Els catalanistes han intentat escampar una falsa i
interessada idea de homogeneitat entre “els germans en
l´islam”, com a instrument per a negar la pervivencia d´una
important linea de continuitat d´elements preislamics, tant
racials com culturals.
En primer lloc, passarem de puntelletes per la “invasio”
dels moros. A la primera cronica, anonima del sigle XI, que
nos parla del tema li diuen “Ajbar Machmua”. De la traduccio
d´Emilio Lafuente en “Col. Obras arábigas de Historia y
Geografía” llegim: “Muza nombró jefe de la vanguardia a
Tarik, (...) para que fuese a España con 7.000 musulmanes,
en su mayor parte beréberes, pues había poquísimos árabes, y
pasó en el año 92 (711)….Musa… había mandado construir
barcos y ya tenía muchos, le mandó con ellos 5000 hombres,
de suerte que el ejército acaudillado por Tárik llegó a
12.000…Cuando vieron esto (los musulmanes), desearon pasar
prontamente allá, y Musa nombró a un liberto suyo, jefe de
la vanguardia, llamado Tárik ben Ziyed, persa de Hamadan
-aunque otros dicen que no era liberto suyo, sino de la
tribu de Sadif-, para que fuese a España con 7000 muslimes,
en su mayor parte de berberiscos y libertos, pues había
poquísimos árabes, y pasó el año 92.
Dos coses es posen de manifest. La primera es que des del
principi es parla de dos etnies diferenciades en dos
llengues distintes; d´una part els araps i d´un atra els
berebers. La segon, que inclus en les matisacions al alça,
que s´han fet de la poblacio arabo-bereber vinguda, aplegant
a multiplicar per 10 els 25.000 del “Ajbar Machmua” esta,
havia de ser infima en relacio a la poblacio autoctona.
Moviments migratoris posteriors tant de fora de la Hispania
visigotica com interns deguts a les pressions de la
reconquista, junt als continuos enfrontaments grupals per la
ortodoxia respecte de l´interpretacio del Coran, fea dels
moros valencians un grup molt heterogeni. Anem a comprobar-ho.
Francisco Codera nos conta en la p. 311 de "Decadencia y
desaparición de los almorávides en España" de les filles
d´Ibn Mardanix, rei moro de Valencia, naixcut en Penyiscola
l´any 1124 i mort el 1172, que “dicen los autores árabes,
ponderando la especie de fascinación que sus rubios cabellos
y ojos azules ejercieron”. En 1282, s´identifica a una
valenciana com a “una mora blanca latinada per nom Fatom”
(Estudios de edad media de la corona de Aragón, V (1952),
177 n). El Dietari de Jeroni Soria, nos informa parlant de
1524 com “Mos. Jaume Ros, negre, canta missa en Valencia a
sancta Catherina de Sena a XXVIIII de Juny”. Comprovem com,
del blanc, en ulls blaus i monyo ros, al negre, Jaume I,
degue trobar una important varietat de “germans en l´islam”.
La carta que Sayyid Abu Sayd ultim governador almohade de
Valencia envià en novembre de 1231 “al traidor Zayyan”, rei
de Valencia quan Jaume I la conquistà, posa de manifest unes
atres diferencies. Reproduixc fragments de la traduccio de
la carta que consta en la revista “Husun” nº 2 de l´any
2006: “Siempre despreciasteis, por bereber y africano, a mi
pueblo…cuando hace casi cien años atravesamos el mar para
ayudaros por ser hermanos en el islam, tu tío abuelo
Muhammad ben Sad el Peñiscolí, (Ibn Mardanix) luchó
encarnizadamente contra mi bisabuelo Abd al Mumín… Nos
acusáis, a mí y a mis hermanos, de pactar con los
cristianos. Incluso de haberme bautizado. ¿Y tú, de dónde
procedes tú? ¿Con quién pactaba tu tío el Peñiscolí? ¿Cuál
es tu ascendencia, víbora? ¿Qué te importa a ti el Islam, el
Profeta, el Corán, si sólo te mueve el oro y la ambición?...
…donde, como siempre, los andalusíes nos traicionasteis,
cobardes, huyendo del campo de batalla.” Havent pactat en
Jaume I, diu d´ell que “Está dispuesto a añadir un nuevo
reino a su triunfante Corona lo más justo posible entre las
Gentes del Libro, como lo hizo el Islam al someter la
Hispania visigoda. Eso sí, como nosotros entonces, exigirá
condiciones, orden y lealtad. Fatuos andalusíes, que
entendéis a vuestra conveniencia la Ley, siempre
abominasteis de la regla almohade Pero me hago responsable
de su suerte porque son los míos. Les procuraré una digna
salida. Bautizándose o no, según su voluntad, permanecerán
en el Sharq si lo desean”. Llegint lo anterior, sobra
qualsevol comentari respecte de l´evident existencia de
distintes rames en l´islamisme. L´autoctonia i la
continuitat preislamica d´una d´elles està fora de dupte.
Parlant d´Ibn Mardanix, el penyiscolí, en relacio als
cristians, nos diu Codera en la p. 114 del llibre citat que
“…gustaba de hablar su lengua…”. Jaume I, en “El Libre dels
feyts”, quan li envien una carta els moros diu “…e nos faem
la legir a vn sarrahi qui sabia dalgarabia”, especificacio
que dona a entendre que hi haurien sarraïns que no sabrien
d´algaravia. Nos conta que “Ali Albata que fo de paniscola
natural…qui era tracmany”, es dir traductor, per lo qual
seria bilingüe i necessari perque hi haurien moros que nomes
sabrien “d´algaravia”. Continua Jaume I contant-nos que “E
quan nos som a Cuylera... enuia messatge a don Pelegri I
sarray qui savia nostre lati...” Parlant dels “sarrains de
Billena”, estant en Biar nos diu la Cronica que “…a la nuyt
ells nos enviaren •II• sarrayns ab la resposta, e la hu
daquels era latinat... E donam a aquel qui era latinat C
besants.”. En quant a la llengua, tambe vegem una important
varietat. Existien moros llatinats, moros algaraviats i
moros bilingües. Podriem preguntar-nos per la quantificacio
de cada grup. Nomes tenim lo que escrigué Martín de Viciana,
naixcut en Burriana l´any 1502, qui fa una estimacio en el
seu llibre: “Alabanzas de las lenguas hebrea, griega,
latina, castellana y valenciana”. Diu: “… que habiendo en
este reino entonces (quan l’entrada del Rei Jaume) dos
tercios de Agarenos Algaraviados, y aun de presente hay la
cuarta parte de ellos que hablan Arábigo…”. Segons aço, un
terç dels moros, a la vinguda del rei JaumeI, no serien
algaraviats.
Als catalanistes, els interessa la simplificació de dir de
forma generica, que els moros nomes parlaven en arap, i
parlar de “la muralla de la llengua”. No es difícil
demostrar, i ho farem, la mentira de la citada “muralla”.
Pero no hem de caure en el parany de mantindre lo contrari.
No es correcte dir que tots els moros parlaven en romanç
valencià, perque no tots el coneixien. La situacio, segur,
fon mes rica i diversa, produïnt-se en el temps l´integracio
d´una part en la nova civilisacio dominant i l´exclusio de
l´atra tendint en el temps a l´aïllament en defensa de la
seua cultura diferenciada. Tots estos elements, sense dupte
colaboraren en la formacio de la personalitat del poble
valencia i de seua llengua, la llengua valenciana.