Jaume Roig en “Lo Spill” recordava al Sit de la següent
manera: “Rodriguo Sçit / Diegueç, dit / Campeador / segur
senyor / mentres vixque”
El Sit entrà en Valencia en juny de l´any 1094 tornant al
poder dels moros el 1102. Nomes faltaven 136 anys, per a la
reconquista definitiva de Jaume I. (El net d´algu que
haguera conegut al Sit podia haver assistit a la
reconquista). Ya havien passat 381 anys des de que l´any
713, el duc visigot Tudmîr, firmà en Abdal´azîz un pacte de
capitulacio, que es conserva per diverses fonts. En la
Crónica de 1344 llegim: “E lidio con la gente de Orihuela e
de Lorca e de Valencia e de Alicante, …e ficieronle cartas
de seruidumbre en que Abelancin los defendiesse e amparasse,
e non partiesse los fijos de los padres… e jurase Abelancin
que non denostaria a ellos ni a su fee, nin les quemasse sus
iglesias, e que los dejasse guardar su ley. E todo se lo
prometio e se lo otorgo e fizo sus juramentos de non se lo
quebrantar”. A partir d´este “pacte”, els texts araps
referiran en ocasions als cristians valencians com “mu´ahadun”,
es dir "somesos a pacte". Tambe trobarem referencies als “baladiyyun”,
"naturals del territori" als “nasara”, es dir cristians (de
Jesús “el Nazaré”), o “rum” o romà.
Y les preguntes a respondre son: ¿Es va trobar el Sit en "naturals
del territori"? ¿Es va trobar el Sit en cristians? Anem a
vore com existixen una important cantitat de proves
procedents de diverses fonts que nos donen noticies dels
antepassats dels cristians valencians que trobà Jaume I.
Escomençarem en el cap. 896 de la "Primera Crónica General",
que referint-se a l´any 1090, es dir quatre anys abans de
l´entrada del Sit en Valencia, conte una relacio de paries o
pagaments que tributaven al Sit. El rei Al-Qadir de Valencia
li era tributari des d´eixe any. Llegim: "De Valencia tomava
el Çid XII mill marauedis cada anno, et dauanle demas por
cada mil marauedis C marauedis poral obispo que dizien çael
almatran alla por su arauigo". D´esta cita s´extrau no nomes
la existencia de jerarquia i organisacio eclesiastica, sino
que evidencia la categoria metropolitana de Valencia, sent
que "Matran" vol dir en arap cap d´una provincia
eclesiastica.
Mes coneguda es la cita tambe de la “Primera Cronica”, quan
el Sit, posa per a guardar “las torres et aquella puerta de
la villa que el tenie” a aquells que “fueran criados con los
moros et fablavan assy como ellos et sabien sus maneras et
sus construnbres, et que por esso los escogiera et los
pusiera en aquel lugar”. Un poc mes arrere, la Cronica
els ha identificat en els mossaraps “…Et por esto querie que
que toviesse este las puertas de la villa et que fuesse
guardador dellas con los almocadanes et con los peones
cristianos de los almoçaraves que eran criados en tierras de
moros…”
Les fonts araps confirmen lo expost en la Cronica. Ibn `Idari
en su “Bayan al-Mugrib”, escriu segons traduccio que consta
en “Cristianismo valenciano” de Lleopolt Penyarroja:
“Rodrigo no residiría en la ciudad, donde colocaría como
musrif (= inspector) a Ibn `Udays y, por ultimo, las puertas
de la ciudad estarían custodiadas por al-Rum al-Baladiyyun”.
Com “al-Rum al-Baladiyyun”, vol dir cristians del territori,
trobem una coincidencia total entre les fonts araps i les
cristianes.
Hi ha una cita que nos informa de que els cristians
valencians devien ser prou espavilats i previnguts, i no
devien fiar-se massa de la victoria del Sit. En la p. 97 de
“Nuevos fragmentos almorávides y almohades” de Ibn Idari;
traduïts per Huici Miranda llegim: "El dia de la aparición
de la luna de sawwal (14 de octubre de 1094) los musulmanes
celebraron la oración en común por la fiesta de la Ruptura
del ayuno en Manzil ´Ata (Mislata), junto a la acequia
Hawwara (Favara). Por su parte los cristianos mozárabes de
Valencia, que habían vivido siempre en esta ciudad, trataban
de conciliarse la simpatía de los musulmanes que quedaban en
ella, al dar por descontada la próxima victoria de las armas
islámicas”. No hi ha dupte de que esta inteligent actitut
degue favorir la pervivencia una volta abandonà Valencia la
host del Sit.
En la pag 274 del llibre "La cultura hispanoárabe en Oriente
y Occidente" de Juan Vernet, referint-se a que els mossaraps
coneixien tant les narracions cavalleresques visigotiques
com les propies del mon arap escriu: “A este respecto hay
que mencionar el pasaje de la Dajira en que, refiriéndose al
Cid como señor de Valencia, nos dice que "en su presencia se
estudiaban libros; se leían las gestas de los antiguos
campeones de Arabia y cuando se llegó a la historia de
Muhallab, quedó extasiado y manifestó su admiración por ese
héroe"
Es sap, que durant el temps que el Sit fon senyor de
Valencia, es produi la restauració de nou iglesies
parroquials. Al respecte, el doctor en Historia Vicent
Castells Maiques es preguntava: “¿No son massa per a atendre
espiritualment a l´adventicia i gens estable host del Sit?.
Pensem per tant que es va procedir aixina en benefici dels
cristians natius.”
De l´any 1098 es el diploma per el qual el Sit dota a la
catedral de Valencia en varies heretats ("Autógrafos
inéditos del Cid y de Jimena" de Menéndez Pidal.). Llegim:
“Donamus quoque prescripte sedi atque pontifici aliam
almuniam que est iuxta ecclesiam beate Marie extra murum
prefate urbis.” Esta iglesia, la tornarem a trobar en el
proces per a la “Ordinario Ecclesiae Valentinae”.
Per a acabar, fer referencia a la “Historia Parva sive
relatio translationis brachii Santi Thomas Apostoli ac
braquii Sancti Vicentii Martyris” escrita per l´arcedià de
Bari a principi del s XII, en el qual es parla d´un viage
d´un bisbe de Valencia a Bari, “…Episcopus Valentinae
civitatis Barium venirte…”que duia un relicari de plata en
el braç de Sant Vicent “…braquium Sancti Vicentii Levitae in
capsellula asporto argentea…”, i que parla de la gran
responsabilitat del seu bisbat i els assunts de la seua
Provincia “…sed tum maxima dignitate mei episcopatus, et
variis intervenientibus oficiis nostrae Provinciae...” Els
que mes han estudiat el tema han segut Vicent Castell i
Lleopolt Penyarroja, situant els fets poc despres de la
eixida de la host del Sit.
Carmen Barceló, passa, com en un rugló, per damunt d´esta
cita en l´articul "Mozárabes de Valencia y lengua mozárabe”
publicat en 1997 en la "Revista de filología española"
diguent: “Escolano afirmó en 1610 que en la catedral de
Valencia había un brazo del santo y que el otro se guardaba
en Zaragoza. Si añadimos el que fue trasladado solemnemente
desde Bari a Valencia en 1970, hay que preguntarse ¿cuántos
brazos tenía el Levita Vicente?” I dic yo ¿No heu quedat
enlluernats per raonament tan cientific per a no entrar a
estudiar una cita? ¿Estudiar les fonts? ¡No! ¿Estudiar la
fiabilitat de les fonts? ¡Tampoc!. Com la historia no li
quadra en el seu dogma, fa una gracieta i se n´ix. I la
veritat es que deu ser fotut vore a un sant en tant de braç
i que a unes atres no els aplegue ni per a un cap.