El 25 d’Abril de 1707 significà l’acte de defunció d’una nacio sobirana: el Regne de Valencia. En la Batalla d’Almansa (que cal contextualisar dins de la Guerra de Succesio (1701-1714)) les tropes borboniques venceren a l’eixercit austraciste i aixo fon el principi del fi. El rei Felip V per just dret de conquista aboli els nostres Furs. La majoria de la societat pensa que aixo es comparable a que hui eliminaren el nostre Estatut i suspengueren l’autogovern de la Comunitat Autonoma de Valencia. Pero aixo no es cert. En aquella epoca Arago, Valencia o Mallorca eren tres regnes independents en un unic rei, tres estats sobirans en un sol cap d’ estat.

Igual que hui Canada, Gran Bretanya o Australia son tres estats independents pero en un sol cap d’estat (la reina d’Anglaterra). Que Castella conquistara el Regne de Valencia i s’aboliren els seus Furs es tant com si en actualment China conquistara Australia i eliminara la Constitucio Australiana: no es la perdua d’un autogovern, sino la perdua de l’independencia. Lo que eren les Espanyes (en plural) passà a ser Espanya (en singular). Lo que eren varis estats sobirans (Castella, Aragó, Mallorca, Valencia...) passà a ser un sol: Espanya. Passarem per la força salvage de les armes de ser valencians a ser espanyols. Tot en un 25 d’Abril de 1707.

Hem perdut els Furs, la sobirania, l’independencia, l’identitat. Fins fa no res encara imperava el dret castellà per damunt del dret foral valencià. Al 25 d’Abril cal sumar atres tres dates infaustes. El Decret de Francisco Javier de Burgos de 20 de novembre de 1833 pel que el Regne de Valencia es esquarterat en tres provincies que tan sols han servit per fabricar provincians i dividir al poble. El dictamen de l’Academia Valenciana de la Llengua (AVLL) de 9 de febrer de 2005 que proclama que valencià i catala son un sol idioma. I la reforma estatutaria de 11 d’Abril de 2006 a on el president Paco Camps introduïx dins de l’Estatut l’AVLL (es dir, el català).

Portem 300 anys sent espanyols. I sols hem rebut patades en el cul, a vore quina mes gran. Els nostres compatriotes, als quals estem pagant les pensions de la nostra bojaca, mos diuen, “ni una gota de agua para los valencianos”. Espanya mos vol per a pagar i callar. Damunt dels 300 anys d’imposicio del castellà, ara el Valencià deu patir la substitucio llingüistica en favor del catala. Per primera volta en l’historia, el Valencià està en perill real d’extincio. I tot anirà a pijor fins al dia en que els valencians decidam deixar d’ofrenar noves glories a Espanya i començar a ofrenar-li-les a Valencia. Li pregue a Deu per que eixe dia ya no siga massa tart.