“Les Normes de la RACV han complit el seu paper però el seu temps històric ha passat. Una volta assumida esta realitat, els seus seguidors s’han de plantejar què fer” diu l’ex-mege de presons. I afig que, des de que existix la AVL “les legítimes aspiracions normativitzadores de les altres institucions deixaren de tindre sentit”.

No obstant, acò afirmà Calpe en el seu llibre, escrit abans d’entrar en la nòmina de la AVL: “Per a fer la codificació moderna de la llengua valenciana no ha calgut regirar molt. Simplement s’ha seguit la tradició històrica de la nostra lliteratura a lo llarc dels segles i matisar-la després en la realitat viva de la nostra llengua.

S’entronca en les propostes de normativisació més racionals de principis de segle, les més remarcables de les quals foren les del pare Lluís Fullana. Este filòlec defengué una codificació per a la llengua valenciana que fugia dels vulgarismes i de la castellanisació irreflexiva del escritors d’espardenya i que al temps condenava els excessos de l’esnobisme arcaisant dels poetes de l’alta burguesia renaixentista. En la modernisació i actualisació de la seua gramàtica es basa en gran mida el cos normatiu de la RACV”.

Una normativa particularista

Fa escasos dies, l’acadèmic a sòu de la AVL, criticà la Normativa de la RACV de ser massa particularista: “Per desgràcia, durant molts anys els defensors d’estes normes han fet una interpretació molt restrictiva del valencianisme, limitant-lo en la pràctica a la defensa a ultrança del particularisme idiomàtic valencià”.

Açò és lo que afirmava Calpe en 1995, quan encara no cobrava de la AVL: “Com sap tot aquell que s’ha pres sériament la molèstia de conéixer-la i estudiar-la, la doctrina llingüística de la RACV (normativa ortogràfica, gramatical i lèxica) és, sense cap dubte, la millor proposta que mai s’ha fet per a fer de l’idioma valencià una llengua moderna i de cultura.

Pero les circumstàncies en que va aparéixer i desenrollar-se la feren víctima fàcil de les injúries i calúmnies dels qui no podien tolerar un refloriment del valencià. Se li va acusar de promoure una separació radical i artificial del català, feta de manera acientífica, incongruent, inculta i de basar-se en el dialecte “apichat” propi de la capital del país. Llunt d’això, la gramàtica de la RACV pren com a base el valencià general, precisament el que no es parla en la Ciutat de Valéncia, és plenament coherent i la seua documentació en els nostres clàssics és incontestable.

Ademés, ha fugit conscientment de donar carta blanca per a una suposta invasió de la norma per vulgarismes i castellanismes. De lo únic que es pot acusar a la RACV és d’haver depurat el valencià de formes desconegudes en les notres terres i de simplificar una ortografia que no s’adaptava a la fonètica valenciana”.