En primer lloc, hem de saber que la musica i els instruments de musica de l´Espanya musulmana, deuen molt a la musica i als instruments de musica de l´Espanya premusulmana. (“Música árabe-española” de Mariano Soriano Fuertes). Per aixo, Al-Saqundi (1231-?), en “Risâla fî Fadl Al-Andalus” o elogi de l´islam espanyol, escriu: “También habrás oído las especies de instrumentos músicos que hay en esta tierra, tales como el jayal…la ruta, el rabab…el qitar, el zulami…En cambio en Berberia no hay nada de esto, fuera de lo que ha sido llevado de al-Andalus…”. I en relacio a la “dolçaina”, tambe dita “gaita”, es significatiu que este ultim nom, s’haja estes “des de l’espanyol i gallegoportugués…per l’Africa (Marroc, Algèria, Tunis i altres països africans ‘una espècie de clarinet o dolçaina’) fins a Turquia (gaida ‘flauta de pastor’) i d’aci al serbi, búlgar, polonés i ruté…” (“De lexicografía valenciana” de Gimeno Betí). Es facil deduir, que si s´ha estes un instrument en un nom, es perque els que l´adopten no el tindrien i per tant no els seria propi. Podem concloure que la dolçaina, en un nom o en un atre, no havia de ser exclusiva dels “sarraceni de natura” o musulmans d’orige foraster.

En segon lloc, sent que trobem la “dolçaina” en una pica de Xativa d’epoca de dominacio musulmana, pot ser interessant estudiar la pica en conjunt. Començarem dient que es tracta d´una “pica” de marbre de buixcarró -i per tant elaborada en la zona-, de metro i mig de llargaria. Les quatre cares frontals es troben decorades en gravats d´escenes en representacions humanes. Formalment evoca els sarcofacs “que derivarían de la escultura romana tardía y de la paleocristiana”, com llegim en la p 264 del Vol I de “Tratado de arquitectura hispanomusulmana”. Els gravats son ondulats, marcant cabells i roba, lo que fa que es parle de “reminiscencia de los apretados pliegues de ciertas esculturas romanas” (Qantara). Es unica per la seua iconografía, que la fa “tan diferente de las del califato”, com es diu en la p 257 del Vol.I de “Historia del arte hispánico”, podent afegir al respecte que “puede relacionarse con la iconografía romana tardía” (Qantara). Ademes del personage que toca la dolçaina, es representen homens que ballen en bastons acompanyats de musics, persones menjant fruita en un jardi mentres un music toca un llaüt i es servix beguda, un lleo matant un bou, una escena d´una dona nueta amamantant a un chiquet. ¿No es esta iconografia entre la que es troba ¡una dona nueta en epoca de dominacio musulmana!, aixina com els aspectes formals de la pica de Xativa, una prova mes de la debil islamisacio d´un poble descendent dels iberorromans valencians?

Finalment, anem a vore les proves que demostren que els iberorromans valencians, ya gastaven un instrument del que deriva la dolçaina. La cultura del poble iber, poble que substancialment coincidix en el poble que ocupava l’actual territori valencià, (vore “Els origens remots del poble valencià”), sorgi d’una barreja de la cultura indigena, junt en aquella que aportaren grecs i fenicis. L’influencia de la cultura romana, donà pas a la cultura del poble iberorromà. Els antecedents de la dolçaina eren el “aulos” en el mon grec i la “tibia” en el romà. Román Ramírez, en “La música en Tartessos y en los pueblos prerromanos de Iberia”, expon que pintures trobades en el tossal de Sant Miquel, de Lliria, corresponents als s. III i II a.C, “exponen situaciones y eventos musicales que no sólo tienen que ver con el mundo funerario, sino con otras ocasiones que propician motivos de celebración: bodas, danzas en forma de luchas rituales guerreras, danzas religiosas, etc”.

En relacio a l’us religios de l’antecedent de la dolçaina, hem de saber que Strabo (Str. 4. 1. 5) nos conta que els grecs havien trasmes als ibers “…su rito nacional de la Ártemis Efesia, hasta el punto de que sacrifican al modo griego”. Segons Blanco Freijeieo, aixo voldria dir que els ibers sacrificaven “animals –no seres humanos, como los cartagineses”. Porras Robles, en la seua tesis doctoral que hem citat nos diu que els ibers atenuaven els gemecs de l’animal sacrificat en cants i “gracias a la música chillona i penetrante de un instrumento con lengüeta”.

L’us festiu de l’antecedent de la dolçaina el trobem en la descripcio que fa Porras Robles en la tesis citada, de les pintures dels fragments de ceramica trobats en Sant Miquel de Lliria. Ne reproduire alguna d’elles: “Oinóchoe 113:…dos músicos, uno con un aulos par y otro con un aerófono sin determinar…”. I un atra: “Cálatos 107 con procesión de danzantes: Decoración corrida con una escena de danza… Encabeza la comitiva un auleter (tocador masculino) que hace sonar un aulos simple (aceptando el carácter genérico del término, también podría tratarse de una flauta, algo improbable dada su poca sonoridad) y una auletrix con un gran aulos par…”. Es dir un home davant tocant la dolçaina o semblant, i gent darrere dançant ¿A qué vos sona? Si Lliria es trobava en l’antiga Edetania, tambe en l’antiga Contestania, trobem representacions de l’instrument antecedent de la dolçaina. En el relleu iber, conegut com “de la Serreta de Alcoy”, les figures de l’esquerra (dreta de l’espectador), toquen dos “aulos par”.

Per una atra banda, no podem acabar un articul sobre la dolçaina, sense parlar d’un atra denominacio que li dona i ha donat historicament el poble valencià, i que nos ajudarà a confirmar moltes de les coses que hem dit. Es tracta de la denominacio de “charamita”, cheremita”, o “chirimita”. Al respecte, no deixa de ser curios, que este apelatiu aparega del Xuquer cap avall, i per tant en territori de l’antiga Contestania iberorromana. A partir d’ahi, hi ha zones a on compartix territori en la denominacio “dolçaina” i unes atres en que la substituix per complet. Ho vegem en “El Mole” nº 12 (1840), en el qual llegim: “En Alacant, á conte de dir abaixa diuen deballa; als pimentons diuen pebreres; al trespol, trechinal… a la dolsaina, cheremita; al dolsainer, cheremiter;…á les tabelles diuen llabor de rabens; al brullo, morrions; a les carchofes, alcarnelles, y etsètera Mingòrra. La “chirimita” es troba present en endivinalletes com “¿Quantes chirimites-flautes trauries a un flare de l’alforja?”

La documentacio de la paraula, es antiga. En document de l’any…., es parla de “una cobla de menistrers que son quatre charamites” (p…de…….). La trobem per dos voltes en el Tirant. Escriu Martorell: “…tamborinos, charamites e musetes e tabals…”, i “…tamborinos e charamites, e altres diversitats d'esturments…”. El notari valencià Exulve, en la seua obra “Praeclarae Artis Notariae...” publicada el 1643, incorporà una llista d'oficis entre els que es troba el de “chirimiter” que traduix al llati com “tibicen”. En 1644 es paguen en Novelda “4 lliures al charamiter que vingué dos díes a tocar la charamita en les festes de Sent Pere” (Crónicas de la Villa de Novelda).

El pas produit en algunes zones, de “charamita” a “chirimita”, estaria sense dubte condicionat pel vocalisme de “chirimia” o “chirimilla”, (Esteve, en el “Liber Elegantiarum”, parla de “sonadors de chirimilles”), estant clar que la “chirimia”, encara que pareguda a la dolçaina havia de ser un instrument diferenciat, per quan les trobem juntes en motiu del “Segvndo centenario de los años de la canonización del Valenciano apostol San Vicente Ferrer…” (1655), en els següents versets: “Atronen eixos aires / lo clarí, la trompeta / dolçayna, chirimia / tabal, i castañeta”. Es podria estudiar si “charamita” i “chirimia”, responien o no a un mateix instrument, sent que “chirimia” no era equivalent a “dolçaina” i la realitat de hui es que “chirimita” i “dolçaina” son dos denominacions de la llengua valenciana d’un mateix instrument.

Lo que sí que observem en esta familia de noms, (“charamita”-“chirimilla”-“chirimia”), es l’us, en tots els casos, de la “ch” valenciana, de la qual Corominas dia “tan rarament pertanyent al fons primitiu del catalá, es una senyal gairebé infal•lible que una forma o mot ens ve d’un llenguatge afí peró distint de la nostra llengua”. Per aixo, els acatalanats, s’afanyen en fer-la desapareixer escrivint “xirimita”, per a acostar-se a la “xelemia” o “xeremia” catalanes. Per ultim, un atre instrument de la familia, podria ser la “caramella”, que citen per eixemple Jaume Gaçull, en “Lo proces de les olives”, (“Qui, donchs, es bon musich de tals caramelles / segur pot amar ausades per tot”), o Valeri Fuster, en “La cric-crac”, (“una dolça musiquella…que trumfe la caramella”), i que Miquel i Planas, nos diu, en el “Cançoner satirich valencià” que equival al “flaviol” català.

La paraula “charamita”, podria vindre etimologicament, del grec, καλαμίτης o ‘flauta de canya’, que romanisat en ‘caramida’, podria haver evolucionat en ‘caramita’>‘charamita’. Corominas, en el DELC diu: “val. ‘charamita’ antic i avui ‘xirimita’, probablement molt vell en la terra de la dolçaina…pot resultar d’un encreuament entre una forma mossàrab autoctona ‘caramita’ i la mes afrancesada ‘xeremia’. I és que no es veu altra explicació d’aquesta variant que es pugui sostenir des del punt de vista fonètic, ni en el de la història dels mots”.

Per aixo, la paraula “charamita” es una atra paraula del romanç valencià, que estaria en boca dels valencians descendents del iberorromans, en que es trobà Jaume I, be foren cristians, be s’hagueren islamisat. Fora en aquell temps la “charamita” un instrument identic o no a la “dolçaina”, (una atra paraula exclusiva de la llengua valenciana), seria imposible d’entendre la seua identificacio en el Poble Valencià, cas de no haver segut un instrument sentit com a propi pel poble valencià prejaumi, del que substancialment descendim els actuals valencians.

La conclusio torna a ser que l’etnologia valenciana es propia del poble valencià i no dependix de la de ningun atre poble. Que la “dolçaina”-“charamita” i el tabalet, siguen els instruments mes representatius del poble valencià, posa de manifest la continuïtat entre l’epoca pre i postjaumina, tant de poble com de llengua, deixant en el cul a l’aire ad aquells acatalanats que moltes voltes per diners, son capaços de manipular lo que siga per a desfer la cultura valenciana, volent vendre-la a uns atres. Aci no val lo que diuen en Crevillent de que, “Charamita pagada fa mal so” perque la personalitat valenciana no està venal.