|
No crec que siga dificil afirmar que el
tabalet i la dolçaina son els instruments mes representatius
de l’etnologia valenciana musical. No es per casualitat, que
en l’historia del periodisme en llengua valenciana, els
valencians hajam tingut dos semanaris que portaven els seus
noms. El nº 1 del semanari “La Donsayna”, es publicava l’u
de decembre de 1844 i començava: “Bon dia y salut, caballers.
Ya está templá La Donsayna, y vá á comensar la primera
tocata…”. Desapareguda “La Donsayna”, naixque un nou
semanari, en 1847, dit “El Tabalet”.
Si escomençem a parlar del “tabalet”, no
caldria dir que es tracta d’un diminutiu de “tabal”, paraula
exclusiva de la llengua valenciana, front al “timbal”
castellà i català. Es paraula que tambe gasten els tortosins,
com podem comprovar per la p 57 de “Català per a periodistes
de les terres de l'Ebre” a on els expliquen que “Tabal m.:
Timbal”.
Preguntant-nos si el “tabalet” era propi
de l’etnologia dels “reconquistadors” de Jaume I, i si per
tant, nos el pogueren dur, la contestacio es negativa,
sabent que “Tabal”, ve de d’una paraula arap identica,
“tabal”. Ibn Yubair, naixcut en la ciutat de Valencia l´any
1145, i descendent de “sarraceni de natura”, la utilisà en
el seu llibre “Viaggio in Sicilia”, cosa que comprovem,
perque el seu traductor escriu quan la detecta: “La parola
araba…si è perfectamente conservata nella parola italiana
taballo, e, con una piccola alterazione nella parola
francese timbale”. Pero independentment de que la paraula
“tabal” provinga de l’arap, aixo no vol dir que els
valencians d’abans de la dominacio musulmana, no poguerem
tindre l’instrument que en acabant nomenariem “tabal”, ya
que conforme a lo escrit per Solano Grande, l’utilisacio
dels instruments de percusio, “destaca tempranamente en
nuestra península con los iberos”.
Referencies textuals al “tabal”-“tabalet”,
no en falten. Pere el del Punyalet ordenava en 1356 que “…volem
e ordenam que en nostra cort, juglars quatre degen esser,
dels quals dos siguen trompadors, e lo terç tabaler, el
quart sia de trompeta…”. Joanot Martorell escriu en el
Tirant que “Los moros feyen grans alegries sonant tabals,
trompetes e anafils”. Jaume Roig, en “Lo Spill” nos parla de
“saquet ventosa / e tabalet / albaranet / al coll lligat”. A
continuacio, vorem moltes mes cites del tabalet, que alcança
la maxima expressio, acompanyat de la dolçaina, formant el
conjunt musical mes representatiu de l’etnologia valenciana.
Passant a la dolçaina i al seu so, s’ha
de dir que pocs valencians no s’aborronen al escoltar-la de
prop, sentint-la com a propia i ancestral. Com a mostra, uns
versets publicats en l’almanac de “Las Provincias” de 1919:
“La donsayna es veu de casa / es alé dels nostres cors /
dels sospirs y els anhels de la raça…”.
Encara que puga ser dificil d’entendre,
hui en dia, s’esta posant en perill l’identificacio de la
dolçaina en Valencia. La febra “etnologica” dels ultims
temps, ha conduit, a que en territoris a on no els era
tradicional, s’haja volgut fer una teorica “reconstrucción
del prototipo”, d’una pressunta dolçaina “tradicional”, a
traves d’un arbitrari proces “arqueomusicológico”,
“iconológico-musical”, i de “analogía etnológica”. La
realitat es que l’unic modelo que tenien a ma per a copiar,
era la “dolçaina valenciana”. Per aixo, hui en dia, la “dolçaina
valenciana”, es presentada en moltes ocassions, desdibuixada
entre un maremagnum de pressuntes “dolçaines”, lo que pot
fer dubtar ad alguns de la seua exclusiva valencianitat.
Escomencem a desmadeixar la madeixa pel cabdell.
L’amenaça a la dolçaina valenciana ve per
tots els fronts. Hui podem llegir desficacis com que la
dolçaina, “donde ha alcanzado más raigambre, ha sido en las
distintas provincias castellanas”. Facilment es comprova que
eixes arraïls no havien de ser massa fondes, per quan,
l’autor anonim de “Documentos sobre música en la catedral de
Sigüenza” (1600-1713), no tenia massa clar lo que era la
dolçaina, quan escriu que “atendido el informe del
sochantre, maestro de capilla y valenciano…con las
condiciones de que ha de tocar corneta, bajoncillo, muta,
chirimía, y otra flauta, que dicen dulzaina”. Si anem mes
arrere, Lope de Vega (1562-1635) els aclarix als castellans
l’inexistent arraïlam de la dolçaina en terres de Castella
quan en la “Relación de las fiestas que la insigne Villa de
Madrid hizo en la Canonización de su Bienaventurado Hijo y
Patrón San Isidro” escriu: “Te daré Bato, vna flauta / que
no la hay en tal villa / que es la que llaman dulçayna / en
los Reynos de Aragon”. Per tant, Lope de Vega no pot deixar
mes clar als castellans que el valencià “dolçaina” o la seua
castellanisacio “dulzaina” no era propi de Castella, sino
que ho era, de “los Reynos de Aragon”. José Ramón Cid
Cebrián “tamborilero y folklorista de Ciudad Rodrigo,
Salamanca”, reconeix que la dolçaina “Se introdujo en esta
zona a finales del siglo pasado (XIX) como instrumento
foráneo e introductor de bailes de moda”.
Pero si Lope de Vega, diu que la dolçaina
es propia de “los Reynos de Aragon”, es imprescindible
concretar el seu ambit natural dins d’eixos “Reynos de
Aragon”.
Si parlem de Catalunya, als catalans, hui
se’ls cau la bava parlant d’un instrument similar a la
dolçaina, al que diuen “gralla”. Es significatiu que
Corominas no documente la paraula “gralla”, derivada del
frances “graille”, ans del s. XIX, aixina com que referencie
una cita que “el dona com a pròpi del camp de Tarragona”. En
relacio a una atra pressunta “dolçaina”, en claus, la
“tenora” catalana, s’ha de dir, que no es tracta de ningun
instrument “tradicional”, per quan el seu orige es troba en
un invent d´un tal Pep Ventura, qui “ideó en 1840 la
transformación del instrumento del Rosellón llamado tenor,
aumentando su tamaño e introduciendo alguna otra innovación
de tipo técnico” (p.242 de “Los instrumentos musicales” de
Blasco Vercher i Sanjosé Huguet). En l’unica zona de
l’actual Catalunya a on han adoptat el nom “dolçaina”, propi
de la llengua valenciana, torna a ser en Tortosa.
Si parlem d’Arago, en “La música del
dance aragonés” (“Revista internacional de sociología”, nº.
51, 1984), Beltrán Martínez, escriu que “En el Bajo Aragón
el uso de la dulzaina fue normal, remotamente relacionada
con la “donsaina” valenciana y la “gralla” catalana, pero
distinta de ella. Se conoce la de Andolz, de Alcañiz y se
está trabajando en la reconstrucción del prototipo en una
estimable tarea de salvamento”. Pero el nom aragones d´un
instrument similar a la “dolçaina”, no es “dolçaina”, sino
“gaita”. L´historiador i filolec aragones José Pellicer de
Ossau, aclaria en 1630 que “Dulçayna es gayta” en “Lecciones
solemnes a las obras de Don Luis de Gongora y Argote”.
Considere interessant coneixer que l´aragonesisme “gaita”,
es propi d’algunes zones de Castello, estenent-se desde
Forcall, que fita en Arago, per Morella, Chert i La Jana.
Per tant, comprovem que els instruments
similars a la “dolçaina” valenciana, existents en Arago i
Catalunya, ¿casualment? es troben en zones que fiten en
Valencia. Constatem tambe, que els noms caracteristics
d´eixos instruments, ni son ni han segut mai el de “dolçaina”.
Deduim, per tant, que dins de “los Reynos de Aragon”, la
dolçaina fon i es, propia i exclusiva del Regne de Valencia.
Per ultim, i per a tancar la volta als territoris que
llimiten en Valencia, s’ ha de saber, que en Conca, Albacete
o Murcia, tambe existix un instrument similar al que solen
dir “pita”.
Pero per si l’evidencia de la situacio
actual no es prou, crec convenient deixar constancia de que
historicament, la dolçaina, s’ha relacionat en Valencia,
sent identificada generalment com a propia del Poble
Valencià i de ningun atre. Vejam-ho, en una serie de cites.
Un dels capituls de la part de “Voyage en
Espagne” (1862), de Gustave Doré, dedicat a “Valence” es “La
bandarria, la citara, et la dulzayna”. Leandro Fernandez de
Moratín, en 1811 escriu: “En Valencia gustan mucho las
brujas de atabalillos y dulzainas y cantan la jota; en la
Mancha, tocan panderos y tiples, en Andalucía sonajas y
panderetas, en Galicia gaitas…” (“Notas al auto de fe
celebrado en la ciudad de Logroño en los días 6 y 7 de
noviembre de 1610”). Alexandre Laborde, autor de “Itinerario
descriptivo de las provincias de España”, estigue en
Valencia en 1799, destacant d’ella “…los instrumentos
músicos especialmente el tabalet y la dulzaina, su
instrumento provincial”. En la versio original de 1809,
llegim: “tambourins and sound of trumpets and Valencian
hautboys, called dulzaynas”. José Francisco De Isla (1703 -
1781), escrigue en “Jácara nueva y curioso Romance”: “Si de
Galicia las gaitas / Si dulzainas de Valencia / Si tamboril
de Vizcaya...”. El diccionari d´autoritats de 1732 dia en
relacio a “Dulzaina”: “Usaron mucho los Moros de este género
de instrumento, y aún oy se usa mucho en los Reinos de
Murcia y Valencia”.
Pero si hem de defendre-nos dels intents
d’apropiacio de la dolçaina per part dels no valencians, lo
mes penos es comprovar els destrellats que poden dir els
nostres acatalanats, en l´enronia de despersonalisar al
nostre poble per a facilitar la seua absorcio per un atre,
fartant-se de dir barbaritats sobre la dolçaina, com per
eixemple que “ens la va dur Jaume I”, que “El seu ús com a
instrument popular apareix tardanament, no abans de la
segona meitat del s. XVIII”, o, posant en marcha
l’estrategia de dividir i enfrotar als valencians, dir, que
la denominacio de “dolçaina” fon popularisada pels “romàntics
de la ciutat de València del XIX”, en la finalitat de crear
“un imaginari, sobre tot poètic, de sonoritat dolça”.
Escomençarem el proxim articul demostrant les insostenibles
mentires interessades dels acatalanats. ¡A vore si deixen de
dir favades!
|