Fa ara cent anys, a pricipi del sigle XX, es varen tindre que unir els valencians per a convergir en una mateixa normativa (cosa que, com ara, en eixe moment no ocurria) que, ademes de dignificar la llengua valenciana, establira la plena diferenciacio respecte al ya descarat intent d’absorcio per part dels catalans.

I, si es just i llogic denunciar tots els intents de suplantancio, tant identitaria com cultural que hem i estem patint, no es menys cert que el valencianisme tindria que fer un examen de consciencia respecte a com estem fent front a la dignificacio de la llengua valenciana.

Perque lo que se nos dona com a una solucio, l’AVL, esta al servici d’atra llengua que no es la nostra i llunt de dignificar el valencià utilisa una normativa aliena al idioma propi. En l’agravant de que el seus manaments son obligatoris per el caracter estaturi de l’entitat. La veritat es que els seus postulats unicament van encaminats a l’unificacio de la llengua valenciana i de la catalana.

L’oposicio del valencianisme a l’AVL ha segut clara i manifesta. ¿Pero es uniforme a l’hora de oferir una normativa unificada i autenticament valenciana en contraposicio als plantejaments catalanistes? La veritat es que no.

En este moment, des de l’ambit valencianiste es traballa en tres normatives. Per un costat, esta la nova normativa de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV). Fem un poc d’historia. Durant mes de 25 anys, el valencianisme, unanimament, va donar sustent a la normativa que elaborà esta institucio a traves de la seua Seccio de Llengua i Lliteratura. La defensa i promocio de dita normativa va estar en major o menor mida a carrec de les entitats culturals i dels partits politics valencianistes. En el pas del temps, i davant l’ambigüitat –inclus en algun cas, desvinculacio– de la RACV respecte a la seua ortografia, el valencianisme optà per passar a denominar-les, casi de forma espontanea, ‘‘Normes d’El Puig’’. Havien deixat de ser de la RACV per a ser dels valencians.

A diferencia de fa 25 anys, en abril de 2005, una part de la Seccio de Llengua de la RACV trencava el consens imperant des de la seua creacio, imponent la seua voluntat (introduccio dels accents) a l’atra mitat de la Seccio, contituida, precisament, pels membres mes historics i mes formats: Peñarroja, Lanuza, Fontelles, Gimeno i Giner. Esta nova situacio no obedia a cap demanda per part de les entitats culturals majoritaries, que a la fi han segut, i son, les que han promogut l’us, l’ensenyança i en qui es sustenta la normativa de la RACV. Lo curios en este cas ha segut, precisament, que la RACV, com a institucio, acabara acostant-se a qui la estaven utilisant per a obtindre un segur de pensions vitalicies en l’AVL, i que hui son academics d’este esperpent.

Esta actuacio, junt a disoldre incomprensiblement la Seccio de Llengua i Lliteratura per a reconstituir-la en nous membres colaboradors adictes a la nova causa que s’establia, la va fer perdre, practicament, el ser lo que havia segut eixa normativa fins ara: la referencia en el mon valencianiste.

La segona normativa en l’ambit valencianista ix del II Congres de Llengua Valenciana. En ell es varen presentar unes propostes per a l’actualisacio normativa seguint uns criteris de simplificacio ortografica i d’aproximacio al parlar del poble (per eixemple, suprimint les d intervocaliques o els guions en els verps, etc.), per a adaptar-se a les formes mes vives en el parlar cotidià. I lo que era una proposta, alguns l’han convertida en una nova normativa, encara que minoritaria, asumida per els que pretenen d’esta forma reivindicar l’actualisacio i modernisacio de les Normes d’El Puig. A este nou plantejament li passa lo mateix que a la nova normativa de la RACV, que al no ser fruit del consens, no te el respaldo majoritari del valencianisme.

I per ultim, ens trobem les Normes d’El Puig, que han segut l’element identitari del valencianisme des de que este les recolzara, unanimament, en un acte public. Varen naixer des de el consens, fins que foren modificades incomprensiblement per la RACV, com ya hem dit, i que es va fer en contra del academics mes pretigiosos –i que per tant estaven mes capacitats per a codificar la llengua– i tambe front als que han fet de la seua vida un eixemple de llealtat i fidelitat a la llengua valenciana.

Ya no es, queda clar, una qüestio d’accents si, o accents no, o quin tipo de accents. I es per tot lo expost, per lo que de forma practicament unanim tot el valencianisme seguix fidel a les Normes d’El Puig.

Esta diviso ortografica a l’unic que beneficia es al catalanisme en lo cultural i al centralisme en lo politic. Es per aixo que es necessita l’unio del valencianisme. Tenim que aparcar les nostres diferencies i els notres personalismes per el be de la llengua valenciana. S’estem jugant el ser o no ser, el tindre una personalitat propia o ser apendix d’un atra, en definitiva, el marcar les nostres directrius o que nos les marquen atres.

Si el valencianisme estiguera unit, poc tindrien que fer els mercaders de la llengua. Pero les desviacions en les normatives, ademes de contribuir a dividir, reafirmen el catalanisme.

Si fins ara teniem un corpus normatiu genuï que identificava i codificava la llengua valenciana en el recolzament de tots, i que ademes servia de barrera a les injerencies foranees, no podem donar peu a que ara no siga aixina. Es necessita, ara mes que mai, el ‘‘Pacte per la dignitat’’, el pacte per l’unitat normativa de la llengua valenciana. Un pacte que tenen que fer els tecnics de la llengua, els que tenen la capacitat per a codificar-la.

Ya hem dit que estem revivint els acontenyiments de principis del sigle XX. En aquell temps, la diversitat de normatives va juntar a tots els valencianistes per a unificar-les i fer un front comu al perill que en eixe moment escomençava del catalanisme. Per a conseguir-ho tingueren que recurrir a la major autoritat llingüistica en eixe moment, el pare Fullana, per a que presentara un proyecte normatiu. La solucio es clara: ara tenim que fer lo mateix.

Hui en dia Lleopolt Peñarroja es, sense ningun tipo de dubtes, la persona que mes representa –per el seu prestigi nacional e internacional, fruit de les seues inapelables investigacions– l’estandart de la llengua valenciana. Es la persona idonea i que contaria en tot el recolzament del valencianisme per a que lidere eixe grup d’experts per a unificar la normativa. N’hi ha que fer-ho ¡ya! No podem demorar-ho mes temps. Tenim que funcionar tots baix un mateix criteri ortografic i no presentar publicacions o articuls en tres nomatives distintes aquells que estem lluitant per la mateixa llengua: la valenciana.

Esta proposta per l’unitat de la normativa valenciana no deixa de ser el trobar i alcançar un pacte per la dignitat de la llengua valenciana, per el be de tots. ¡Tots estem implicats!