CHICOTET ESTUDI COMPARATIU DE LES VERITATS IRREFUTABLES DE LO VALENCIÀ I DE LES MENTIRES DE LO CATALA:
¿QUI DIU QUE SOM PAREGUTS O NO SOM PAREGUTS ALS CATALANS? (VII)

Continuacio (VII)

Els Segadors, no es queda arrere en quant connotacions  i que baix lo meu punt de vista i sent suau, diria que son “negatives”,  per lo que significa i per l’intencio que en la seua lletra porta, respecte ad aquell poble diferent ad ells -el castellà- i que unit, a tot allo dit en el punt anterior, demostra la falta de coherencia i els buits mes rancis de la seua historia preterita i que es veu reflectida en el present de hui en dia. No entrare a valorar els motius -que no dubte que foren llegitims- davant un injusticia, pero lo que si es pot discutir i valorar, es la volta de femella que se li dona a la lletra i a les adaptacions fetes en posteriritat i que convertixen a la cançoneta, poc manco que “un cant d’angels celestials”, quan en realitat i baix lo meu parer, es mes be, un cant de guerra que incita a matar, baix l’apariencia de defendre’s d’una agressio o invasio d’un enemic d’aci o estranger (castellà i/o frances) i que trasmitix, generacio raerre  generacio,  un odi visceral  a tot allo que no es considerat com a català. No entrare tampoc a jujar si es mes bonico el d’ells o el nostre (no cap, cal comparcio), pero aci, si que trobem un atra diferencia respecte als catalans:

Lo seu himne naix, d’una sublevacio dels llauradors front a Felip-IV, que volia sometrer al poble català. El modificaren i feren una nova adaptacio i en la dictadura franquista va ser prohibit hasda l’arribada de la democracia en que es tornà a instaurar.  Segons qui escriu i comenta sobre l’himne de catalunya, es diu que: “es tracta d’una canço popular catalana d’un fondo sentiment i hasda ¿lliturgic?, referint-se la lletra a la lluita d’independencia dels llauradors catalans, combatents contra l’eixercit castellà del rei Felip-IV, que manat pel Comte-Duc d’Olivars, pretenia sometre catalunya” (Carlos  Palacio, “Colección de Canciones de Lucha” Valencia, 1939). Atres parlen d’ell, com: “Himne nacional de catalunya des de finals del sigle-XIX. Fon prohibit durant la dictadura franquista”. El text actual es de l’any 1899. Lo seu autor es Emili Guanyavents. Utilisà elements de la tradicio oral que ya havia recopilat l’escritor i filolec Manuel Mila i Fontanals en lo seu “Romancerillo catalan” en 1882. La musica es de Francesc Alio, que la va compondre en 1892, adaptant la melodia  de la versio tradicional. Les armonisacions musicals les efectuà Lluïs Millet i Enric Morera.

El nostre himne, naix d’un sentiment patrio del poble valencià, que enaltix la seua terra i a la seua gent. Pero ab motiu de l’Exposicio  Regional de 1909, tambe fon adaptat al seu temps: al centralisme mesetari, als temps franquistes i al naixent catalanisme, puix l’autor de la lletra, Maximilià Thous, era sabedor del rendiment economic que donaven els catalans en la matafula de tornar tots junts al “llemosi”, quan en realitat lo que pretenien i aixina ho varen conseguir, fon introduir arcaismes del romanç provençal i arcaismes i modismes catalans en lo nostre idioma. De fet lo nostre himne esta plagat de lo que vos dic, com per eixemple: "Fruites daurades, paradisos, gegantines i riquessa". Tambe hem de dir, que l’autor de la musica, el mestre Serrano, imposà a Thous l’inclusio de la paraula “Espanya” dins de la lletra del nostre himne. Ya ho veeu. “espanyolisme i catalanisme, tot a l’hora”

L’historia  o l’orige del nostre himne, mes o manco es com va: La lletra esta basada en l’antic Himne de la Ciutat de Valencia del sigle-XVI, pero com he dit ades, adaptat per Maximilià Thous i Orts en l’imposicio per part del mestre de musica Josep Serrano i Simeon (que era l’encarregat de fer l’adaptacio musical) de incloure la paraula “Espanya”. L’encarrec de fer un himne, fon motivat per la inauguracio de l’Exposicio Regional de l’any 1909 celabrada en Valencia, sent declarat com a himne oficial de la mateixa. En maig de l’any 1925, ad este himne fon refrendat pels alcaldes d’Alacant, Castello i Valencia com a “Himne Regional Valencià”. N’hi ha que dir, que entre 1925 i 1934, com a himne ya oficial per a tota la nostra patria, va sofrir com he dit ades, canvis de vital importancia i trascendencia llingüistica, ya que un atre ¿bon amic? com En Carles Salvador, bollia de pur catalanisme, refermant mes si calia, l’unio de la no ya “llemosina llengua” sino de la llengua catalana.

Hui en dia i des de fa uns quants anys, tambe tenim els valencians l’adaptacio del nostre himne a una millor concepcio d’arraïls patriotiques, per no dir nacionalistes. La veritat es que yo, personalment trobe i m’agrada molt mes ad esta ultima adaptacio, perque per damunt de tot, no ofrenem res, a qui res mos a donat -Espanya-, ni tampoc res i a diferencia, de qui canta un himne de venjança i odi cap als demes i tot mos ho furta -catalunya-

No obstant aço, l’inclusio de la paraula Espanya en l’himne Valencià, com  si d’una premonicio es tractara, va supondre -encara i tot que Valencia, fon la capital de la Republica  i l’ultima plaça en caure en mans de les tropes nacionals en la malaurada “Guerra Civil Espanyola de 1936-1939”- el que la nostra patria siga des de llavors, considerada com una terra de “faches”, ademes d’afegir ad esta connotacio, l’atra afirmacio de que la nostra Senyera en “Blau i Coronada”, es un invent del franquisme ¡Viure per a vore!.

Per a conloure est apartat, vos deixe comparar les lletres dels himnes oficials de la nostra patria Valenciana -en correcte sub-normalitzat-, aixina com la versio d’arraïls nacionalistes del nostre -segons les normes “actuals en accents” de la RACV o d’El Puig -, i el de catalunya en la seua versio actual i la versio tradicional.

Advertencia: Destacare en negreta,  les paraules que considere oportu fer notar, per raons obvies que compendreu sense dubtar en la versio oficial.

Himne Tradicional “Els Segadors”

Catalunya, comtat gran qui t’ha vist tan rica i plena Ara el rei Nostre Senyor declarada  ens té la guerra. Bon cop de falç! Bon cop de falç, defensors de la terra! Bon cop de falç!   Lo gran comte d’Olivars sempre li burxa l’orella; -Ara ès hora, nostre rei, ara es hora que tem guera. Contra tots els catalans ja  veieu quina n’han feta seguiren viles i llocs fins al lloc del Riu d’Arenes; n’han cremat un sagrat lloc, Santa Coloma es deia; cremen albes i casulles, i corporales i patenes, i el Santíssim Sagrament alabat sia per sempre. Mataren un sacerdot, mentre que la missa deia; mataren un cavaller, a la porta de l’església, en Lluís de Furrià, i els àngels li fan gran festa. Lo pa que no era blanc deien que era massa negre; el donaven als cavalls sols per assolar la terra. Del vi que no era bo, n’engegaven les aixetes, el tiraven pels carrers sols per regar la terra. A presència dels parents deshonraven les donzelles. Ne done part al Virrei, del mal que aquells soldats feien: Llicència els he donat jo, molta mes se’n poden pendre. Sentint resposta semblant, enarboren la bandera; a la plaça de Sant Jaume n’hi toren les dependències

A vista de tot aixo s’és avalotat la terra; comencen de llevar gent i enarborar les banderes. Entraren en Barcelona mil persones forasteres; entren com a segadors, com érem en temps de sega. De tres guàrdies que n’hi ha, ja n’han morta la primera; ne mataren el Virrei, a l’entrant de la galera; mataren els diputats i els jutges de l’Audiència Aneu alerta, catalans; catalans, aneu alerta; mireu que aixís ho faran, quan seran en vostres terres. Anaren a la presó donen llibertat als presos. El bisbe els va beneir amb la mà dreta i l’esquerra; -On és vostre capità? -On és vostre capità? -On és vostre capità? Varen treure el bon Jesús Tot cobert amb un vel negre -Aquí és nostre capità, aquesta és nostra bandera. A les armes, catalans, Que ens han declarat la guerra.

Himne Oficial de catalunya “Els Segadors”

Per ultim no voldria concloure ad este chicotet i humilt treball, sense fer mencio ad allo que mes mos identifica a tots els valencians de cor i com cal i que es, ni mes ni manco que “La nostra Senyera”  en blau i coronada, al grup dels cent ballesters que sempre la guardaren, la custodiaren i la defengueren, tant en temps de pau com en temps de guerra, i que foren els nomenats com “El Centenar de la Ploma” i tambe ¡com no! a la nostra polida, dolça i bonica llengua Valenciana. Pero aixo, ho fare en l’ultim capitul, es dir, en lo numero huit.

…../…..continuarà