|
¿QUI DIU QUE SOM PAREGUTS O NO SOM PAREGUTS ALS CATALANS?
….Continuacio (VI)
catalans:
Si recordeu o torneu a llegir la primera
part d’est estudi, voreu que en ella
faig un extracte o resum general d’eixes
veritats irrefutables de la nostra
identitat i de les mentires -tambe
irrefutables- de lo català. Puix be, a
partir d’ara i seguint l’orde que des de
la segon part d’est estudi porte a
terme, he anat esmigolant poquet a
poquet cada u dels 6 primers apartats,
fent les aclaracions de la nostra
historia i comparant-les en les de
catalunya. Ara es l’hora d’escomençar
l’apartat numero 7, sobre:
tradicions tipiques, dances, balls,
musica, festes i jocs i que he
resumit molt, pero molt, i vaig a vore,
que puc dir i contar-vos de lo mateix,
pero sobre catalunya i els catalans.
La veritat es que, es una empresa
dificil, ya que en tantes enciclopedies,
diccionaris, vocabularis, manuscrits,
documents en general, biblioteques i per
damunt de tot, en tantes catedres en
universitats escampades per tot lo mon,
tant aci en lo nostre Regne, com en lo
territori de la ¿gran nacio? catalana,
en l’Archiu de la Corona d’Arago i ans
en l’Archiu Nacional de Salamanca, en
els Archius Municipals d’ells, d’Arago i
de lo Regne de Valencia, en catedres
universitaries d’Europa i d’America del
Nort i Sur, i fins i tot ¿crec? que
hasda en Xian (China), Australia,
Mongolia, Kenia i Tançania (Africa),
Tasmania (la del monstruo de dibuixos
animats de la WB del mateix nom -que
riallera ¿no?-), i en plan
mistic-fantastic i de ciencia ficcio en
La Terra Mija i La Comarca (del Senyor
dels Anells), Dunne (la Terra d’aci deu
mil anys) i mes llunt encara en lo temps
en La Guerra de les Galaxies, que esta
per vindre….. Lo cert, es que no se per
on escomençar, puix n’hi ha tanta
documentacio que, la faena sera meua per
a resumir-la lo millor que puga i sapia,
i ademes, perque les ultimes noticies
que han conmogut el mon sancer, no es ya
si els fonaments i la doctrina de
l’Iglesia estan equivocats, respecte si
es basen en Jesus o Maria Magdalena
segons lo Codic DaVincci, si no mes be,
si eren “els dos” ¡catalans!. En fi, com
he dit, faena dificil per a mi, que
m’embolicat en ad este treballet.
Anem a vore, escomençare per……be, la
veritat es que en acabant de llegir,
acarejar i contrastar ¡tota la
documentacio!, i que com se sol dir:
¡era mes la palla, quel gra!, ya que “les
diferencies son abismals”, i ho son,
perque senzillament, “no n’hi han
similituts que comparar”, aixina que
tot lo mes que puc fer, es nomenar
detalls caracteristics i diferents
d’ells respecte a mosatros i perque no,
significar mes “detallets”
que amaguen, encara que, tot allo
que diuen es seu, ho eleven a un
sentiment com si fora inspirat en la “Paraula
de Deu” i que tambe, com a una
diferencia mes i que…… per
malaurança: ¡mosatros NO!
En fi, anem al gra o mes ben dit “a la
palla” i sapiau, que ells tenen “La
Sardana” com a ball nacional;
“el 11 de setembre”
com la diada nacional de catalunya;
lo cant de “Els Segadors”
lo seu himne nacional; un instrument
musical nomenat Flaviol i
com a festa popular catalana, els
reconeguts “Castellers” ¿tipics
de les terres de Tarragona?, pero……..ya
sabeu l’historia.
Com casi tot allo que diuen que es tipic
català, te truc, pero lo que si es cert,
es l’art i ciencia que tenen en
convertir o en fer, una mentira en
veritat i la raïlam que pren en tots els
catalans. M’explique:
La Sardana
no es d’orige purament català, tot lo
contrari, puix fon un invent de Jose
Ventura, fill d’un comandant de
l’eixercit espanyol i naixcut en Alcala
la Real (Jaen) en 1817. El ball
tradiconal català fins mes o manco mitat
del sigle XIX era el nomenat
¡“l’Espanyolet”! i com els
nacionalistes incipients de l’epoca, no
podien acceptar ni el ball, ni el nom
del mateix, posaren en mans de J.
Ventura la modificacio del nomenat ball
i J. Ventura feu, una mescla entre el
ans nomenat i una modernisacio d’un ball
de l’Emporda i que hui en dia, es
coneix com la Sardana.
Diada Nacional de l’11 de setembre.
Encara que cap historiador -que yo
sapia- i vos puc assegurar que he llegit
molt al respecte, repetixc, cap
historiador a fet mencio (o no ha volgut
fer-ho) a l’hora d’atribuir a catalunya
un caracter realenc ni principesc ¡que
no te!, a mencionat un fet, que menut
per si mateixa, es de vital i gran
importancia a l’hora de vore la
rellevancia jerarquica entre lo Regne de
Valencia i catalunya, i tambe per a vore
d’on ve eixe sentiment de nacio i de
nacionalitat que tant defenen i que per
malaurança per tots mosatros es “el
pa nostre de cada dia” i que es, ni
mes ni manco, el de dos dates:La
primera es el 9 d’octubre de 1238
(Diada de lo nostre Regne de Valencia),
on un poble, que ya tenia consciencia
identitaria, instaura una data
onmipresent per a l’historia nostra i
per a la dels demes regnes d’Espanya en
la que catalunya no formava part encara
com a tal.
La
segon es la del 11 de setembre de
1714 (Diada de catalunya), on el
poble català, es va rendir al cap de 14
mesos de sege per part de les tropes
borboniques del Duc Felip d’Anjou (en
acabant Felip-V), ya que catalunya, lo
mateix que lo regne de Valencia i Arago,
es decantaren per l’Archiduc Carles
d’Austria en la Guerra de Succecio. No
tindria cap importancia, si no fora,
perque abdos reflectixen per les dates
en si mateixa i per lo que de carrega
historica porten, eixe concepte i
sentiment d’identitat, de patria i si
volem de nacio, de nacionalitat.
Els valencians, ans de la conquista,
teniem una conciencia identitaria -si se
vol, incipient-, pero que d’una manera o
d’atra, sabiem que erem habitants i
ciutadans regnicoles de l’Antic Regne
(moro) de Valencia. En acabant de la
conquista d’En Jaume-I, continuarem sent
regnicoles del nou Regne de Valencia i
fins la Batalla d’Almansa en la que
perguerem els nostres Furs, eixa ha
segut la nostra realitat historica i
d’eixa data (9 d’octubre de 1238), ve lo
nostre dia, la nostra diada, la nostra
festa major -la de tots els valencians-
on es rendix honor i gloria a En
Jaume-I, fundador del nou Regne de
Valencia al que potencià de manera
privilegiada i al que no li canvia el
nom -regne- per un atre. Valencia, Cap i
Casal i Regne foren l’enveja d’aquella
Espanya per juntar encara i d’Europa,
aixina com tambe forem l’espill per a
dependre en tots els aspectes:
culturals, economics, politics i de
jurisprudencia i com no, tambe socials.
De catalunya, dir que, no se d’on li ve
eixa conciencia identitaria de nacio, de
pais de països. No se de que, allo de
principat de catalunya i manco encara,
el perque d’eixa importancia,
rellevancia i prepotencia de la que
sempre han carit, a no ser -que va ser
que si- que davant de lo irrefutable i
evident, vullgen de la forma mes
miserable e indigna, furtar lo que mes
a mà tenen i que mes facil els
resulta, per l’incompetencia i
acomplexada classe politica i com a
sovint succedix, mes facil resulten de
comprar en diners i atres prevendes.
Voldria, pot ser dins de tot lo aci
escrit, que prestareu especial interes
i recordareu lo que vaig a dir-vos. Es
segurament la prova de la “bola” i de la
miseria historica que mes identifica a
la classe politica catalana, que primer
enganya al seu poble i una volta
convençuts la majoria, escamparen les
seues mentires fora de les seues
fronteres geografiques i en acabant per
tot lo mon. He dit -la classe politica-
i no “el poble català”, perque ell, no
es responsable directe del problema que
n’hi ha entre catalunya i lo nostre
Regne. No son culpables de que els hajen
fet una historia a mida…
Be, guardeu en la vostra memoria lo que
llegireu a continuacio i ¡No l’oblideu
mai!:
Dins de les manipulacions,
tresgiversacions, falacies i falsetats
historiques tan en voga en ad estos
temps, s’aprovecha la data de l’11 de
setembre -festivitat de la Diada de
catalunya- per a que grups radicals
nacionalistes e independentistes (terra
Lliure, Maulets i ara les Juventuts
Nacionalistes de catalunya, les
Juventuts Independentistes d’Esquerra de
catalunya, etc, etc) organicen actes,
que sempre terminen en “actes vandalics
“ i els no “oficialment” tan extremats
(la majoria de la classe politica en
general), deforme la realitat de
l’ocorregut.
N’hi ha que deixar ben clar, tenint
en conter que l’11 de setembre es la
Diada dels catalans, que “la
Guerra de Succecio, NO VA TINDRE UN
CARÁCTER EXCLUSIU NACIONALISTE,
CATALANISTE I SEPARATISTE” Els
catalans lo mateix que els valencians,
eren partidaris del segon fill de
Lleopolt-I, l’archiduc Carles, que era
nebot de la regina d’Espanya, Na Mariana
de Neuburg, en contra del net del rei
frances Lluïs-XIV, Felip d’Anjou de la
casa dels Borbo i que seria proclamat en
acabant com Felip-V, per a desgracia de
tots en general. L’autentic i verdader
motiu, lo que realment motivà
l’alçament en contra de Felip d’Anjou,
fon “UN CARÁCTER MERAMENT
SUCCESORI I ANTIFRANCES”
Com siga que l’historia catalana, s’ha
escrit i es seguix escrivint ab
apassionament, ab romanticisme, ab
fanatisme, ab parcialitat i ab mires
politiques, es evident que cap
preguntar-se en tot lo trellat i com ho
va fer u dels gran prosiste catalans
contemporaneus, Josep Pla i segons les
seues paraules: “¿Quan tindrem algun
dia en catalunya una autentica i
objetiva historia?….¿Quan tindrem una
historia que no continga les bovaes de
les histories purament romantiques que
van eixint? (traduit al valencià). I
es que n’hi ha que tindre en conter,
quel passat fon com fon i no com mos
agradaria que haguera segut.
A continuacio, llegireu el “document
mes important d’aquell 11 de setembre de
1714”
i que es tracta del
Bando o Prego, que es divulgà en
aquella data i que va eixir publicat en
el llibre Els Furs de catalunya, de
Josep Coroleu i Josep Pella i Forgas,
advocats de l’Ilustre Colage de
Barcelona. Fon editat en Barcelona en
1878. El Bando autentic i complet va
vore la llum en lo “2º Tom de la
Historia del memorable sitio de
Barcelona. Ed. Bruguera”.
Per l’importancia i trascendencia
historica d’este document, i per a que
ho puguen llegir i entendre tots
(castellans i valencians parlants),
ficare la traduccio al castellà, i que
diu aixina:
PREGÓN.“Se
hace saber a todos generalmente, de
parte de los tres Excelentísimos
Comunes, considerando el parecer de los
Señores de la Junta de Gobierno,
personas asociadas, nobles, ciudadanos y
oficiales de guerra, que separadamente
están impidiendo que los enemigos se
internen en la ciudad; atendiendo que la
deplorable infelicidad de esta ciudad,
en la que hoy reside la libertad de todo
el Principado y de toda España, está
expuesta al último extremo de someterse
a una entera esclavitud. Notifican,
amonestan y exhortan, representando así
a los padres de la patria que se afligen
de la desgracia irreparable que amenaza
el favor e injusto encono de las armas
franco-españolas, haciendo seria
reflexión del estado en que los enemigos
del Rey N.S., de nuestra libertad y
patria, están apostados ocupando todas
las brechas, cortaduras, baluartes del
Portal Nou, Sta. Clara, Llevant y Sta.
Eularia. Se hace saber, que si luego,
inmediatamente de oído el presente
pregón, todos los naturales, habitantes
y demás gentes hábiles para el ejercicio
de las armas no se presentan en las
plazas de Junqueras, Born y Plaza de
Palacio, a fin de que unidos con todos
los Señores que representan los Comunes,
se pueda rechazar los enemigos, haciendo
el último esfuerzo, esperando que Dios
misericordioso, mejorará la suerte.
Se hace también saber, que siendo la
esclavitud cierta y forzosa, en
obligación de sus cargos, explican,
declaran y protestan los presentes, y
DAN TESTIMONIO A LAS GENERACIONES
VENIDERAS, de que han ejecutado las
últimas exhortaciones y esfuerzos,
QUEJÁNDOSE DE TODOS LOS MALES, RUINAS Y
DESOLACIONES QUE SOBREVENGAN A NUESTRA
COMÚN Y AFLIGIDA PATRIA, Y EXTERMINE
TODOS LOS HONORES Y PRIVILEGIOS,
quedando esclavos con los demás
españoles engañados y todos en
esclavitud del dominio francés; pero
así y todo se confía, que todos como
verdaderos hijos de la patria, amantes
de la libertad, acudirán a los lugares
señalados, A FIN DE
DERRAMAR GLORIOSAMENTE SU SANGRE Y SU
VIDA POR SU REY, POR SU HONOR, POR LA
PATRIA Y POR LA LIBERTAD DE TODA ESPAÑA,
y finalmente dicen y hacen saber,
que si después de una hora de publicado
el pregón, no comparezca gente
suficiente para ejecutar la ideada
empresa, es forzoso, preciso y necesario
llamar y pedir capitulación a los
enemigos, antes de llegar la noche, para
no exponer a la más lamentable ruina de
la Ciudad, para no exponerla a un saqueo
general que profane los Santos Templos,
y al sacrificio de niños, mujeres y a
los religiosos. Y para que a todos sea
generalmente notorio, que con voz alta,
clara e inteligible sea publicado por
todas las calles de la presente ciudad.
Dado en la casa de la Excelentísima
Ciudad, residiendo en el Portal de S.
Antonio, presentes los mencionados
Excelentísimos Señores y personas
asociadas, a 11 de Septiembre, a las
3 de la tarde, de 1714”
Res n’hi ha que dir al respecte, puix, a
banda del patiment i penalitats que
sofriren els catalans (lo mateix que
mosatros), cap persona en una miqueta a
soles de trellat, es pot alegrar d’aixo.
Es evident que l’historia esta feta per
ells a la seua mida, totalment
manipulada i encoberta quan els conve i
conllogà unes voltes i enaltida atres.
Es evident, obvi i queda pales, que la
data i els fets triats per a la seua
festa o Diada de catalunya, es un doble
contrasentit, tant politica com
socialment.
Politicament,
perque defenen un drets territorials,
economics, juridics i politics exclusius
que tenien, basats en els “Usatges”
-nacosa aixina com els nostres Furs- i
que pergueren en la Guerra de Succecio
(com tambe mosatros, Els Furs) i que ara
diuen “per culpa d’una Espanya que mai
els ha volgut ni els ha donat res”, pero
lo cert es que, en aquella Espanya del
1700, ells com totes les demarcacions
territorials (en drets forals exclusius
o no) configuraven eixa unitat nacional
d’Espanya i no n’hi havien enfrontaments
dignes de destacar, ni de nomenar com a
conflictius. Tots, perque el temps tot
ho canvia, seguien uns, tenint els seus
drets forals (Costums, Usatges o Furs) i
atres senzillament, no ne tenien. Pero
tots, estaven baix un unic rei d’eixa
Espanya unida, i vullgam o no,
politicament era aixina. Pero es el cas
català, eixe poble -català tot ell,
hereu de la “Marca Hispanica”-
i que identificava fora dels
dominis de la Peninsula Iberica als
espanyols, que trià lo seu “dia
nacional” justament lo dia en que varen
perdre eixos drets forals per culpa
d’Espanya, pero el contrasentit es que,
lluitaren i moriren per tindre un
successor al tro d’Espanya i que fora
espanyol (l’Archiduc Carles d’Austria) i
no un rei frances (el Duc Felip d’Anjou
de la casa dels Borbo). La veritat es
que no odiaven a Espanya, i els motius
com hem vist ades, foren de
“carácter merament succesori i
antifrances” i mai estigueren en
contra de l’unitat d’Espanya com hasda
eixe moment era. Pero donant-li la
volta al fet d’eixe 11 de setembre de
1714, la classe politica catalana (els
mes moderats de forma no oficial i els
mes extremistes de forma oberta i
oficial) li conten i ensenyen al poble
català, lo que reproduixc a continuacio
i que figura en els llibres de text
catalans referint-se a la Diada de
catalunya ¡de pura vergonya, per no dir
mes!. Deixare el text en català,
perque aixina podrem comprovar de
pas, atra diferencia mes entre lo
valencià i lo català -la llengua
escrita- d’uns i atres. Vejam lo següent
i no s’escaroteu, puix les coses son
aixina i no d’atra manera, hui per hui:
“La
Commemoració d'una derrota”
Catalunya havia tingut, durant tota la
seva llarga història com a nació
sobirana, una llengua, una moneda, un
exèrcit, unes institucions polítiques i
una cultura pròpies i clarament
diferenciades de la resta de territoris
veïns. Podem afirmar que el nostre Estat
va ser una de les primeres democràcies
del món: les Corts Catalanes incorporen
representants de les ciutats i viles des
de l'any 1283. Però Catalunya va ser
finalment assimilada pels castellans i
convertida en una altra provincia
espanyola ("provincia" és un terme que
s'encunyà durant l'Imperi Romà que
significa "territori dels vençuts").
L'any
1700 mor sense descendència Carles II
l'Encisat, últim rei de la dinastia dels
Àustria a Espanya i la seva successió
esdevé un problema de política
internacional.
Les forces de Felip
de Borbó, representant del centralisme
francès i de l'esperit i els interessos
aristocràtics i feudals, s'enfronten a
les de Carles d'Àustria, representant de
l'esperit federalista i
descentralitzador, així com de les
classes mijanes i populars.
El 1713, amb el
tractat d'Utrecht, Catalunya deixa de
rebre el recolzament de les forces
aliades. Les tropes castellano-franceses
assetgen Barcelona durant 13 mesos fins
al triomf (40.000 castellans i francesos
contra 5.000 catalans!), el 11 de
setembre de 1714.
Amb l'ocupació
militar del nostre territori es
promulga, el 1716, el Decret de Nova
Planta segons el qual quedava eliminada
la nació catalana prohibint-ne la
llengua i abolint-ne les institucions
(el Consell de Cent, les Corts, la
Generalitat i l'exercit), les
constitucions i els sistemes fiscal i
monetari.
Els catalans i
catalanes hem estat, d'aleshores ençà, i
fins i tot en plena "democràcia
parlamentària" -i monàrquica-,
expoliats, empobrits, i oprimits sota
governants espanyols de qualsevol color.
Madrid, a més, és responsable de la
divisió del nostre pais, que incloïa
altres territoris actualment sota
sobirania francesa i espanyola. El
Decret de Nova Planta no ha estat mai
derogat.
"Tornarem a lluitar. Tornarem a sofrir.
Tornarem a véncer!!!"
Socialment,
trien eixa data per a rememorar una
derrota i mils de morts “aixo
conmou” i mes si ho fas davant
un lloc emblematic a tal efecte, com es
el nomenat ”El
Fossar de les Moreres”, lloc on
foren enterrats els defensors morts
durant el sege de la ciutat. Per a
donar-se conter de la parafernalia que
es monta i es prepara ab premeditacio,
per a induir als mes exaltats i
contagiar al poble en general, els
llibres de text catalans continuen
dient, en referencia als actes que es
fan i que aci teniun un cantell per a
llegir:
“Cada
11 de setembre, es commemora la
Diada Nacional de Catalunya i es ret
homenatge als defensors de la ciutat,
morts i enterrats en aquest lloc, el
Fossar de les Moreres. S'hi troba
inscrit el següent text en commemoració
a la resistència catalana:
Al fossar de les
Moreres no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes serà
l'urna de l'honor
Tambe es fa, molta solemnitat a la
restauracio del Parlament i als simbols
d’identitat de catalunya i diuen al
respecte lo següent:
“A la Diada
Nacional de Catalunya, es commemora
la caiguda de
Barcelona després de
mesos de setge durant la
Guerra de Successió l'any
1714. Amb això, també es recorda la
consegüent abolició de les institucions
i llibertats civils catalanes.
El
Parlament de Catalunya, l'any
1980, va declarar-la
institucionalment: com a
festa nacional.
Les entitats i els
partits polítics tradicionalment fan
ofrenes florals als monuments de
Rafael Casanova i
Josep Moragues i Mas, tant a
Barcelona com a la resta del Principat.
Les organitzacions i
grups independentistes també presenten
ofrenes al
Fossar de les Moreres, on foren
enterrats els defensors morts durant el
setge de la ciutat.
Al llarg del dia hi
ha manifestacions, concerts i
s'organitzen parades informatives amb un
caire reivindicatiu i/o festiu. Tots
els ciutadans catalans com cal pengen
banderes catalanes i
estelades en llurs balcons”.
He fet notar la paraula
“llurs” en negreta, per a que vejau el
criteri que adopten els comissaris
politics d’aci i d’alla segons els
conve, a l’hora de censurar als
valencians els anacronismes, arcaismes i
castellanismes llingüistics, i que en
Valencià no son correctes, ademes
d’inaceptables, pero que en canvi ells
si poden usar per correctes, classics i
ademes totalment aceptables. Continue en
mes llectura dogmatica catalana:
“La
bandera de
Catalunya és actualment la
tradicional
Senyera del sobirà de
Catalunya, tal com assenyala
l’article 8 de l’Estatut
de Catalunya.
Originàriament
aquest era el senyal del
comte de Barcelona, i posteriorment
dels reis de tota la Corona d’Arago.
A partir del
segle XIX i la
Renaixença, el naixent
Catalanisme la va adoptar com a
Bandera Nacional de Catalunya,
convertint-se en oficial amb l'Estatut
de 1932”.
En negreta, destacar les
aberracions historiques i les
megalomanies dels catalans. Es a dir,
que primer fon la seua senyera, bandera
o senyal del comte de Barcelona i en
acabant per lo “bonica” que era i per lo
“templat” que era el comte, passa a ser
la de la Corona d’Arago tambe. He dit
¡templat!, que va, ademes era humilt i
bona persona ad este comte. Pero si
furgonejem encara mes en els seus
predicaments relacionats en els simbols,
trobem molt mes, com per eixemple sobre
“l’Identificacio historica de catalunya
i lo seu blasonament”:
Oficialment l’article 8.2 de l’Estatut
d'Autonomia de Catalunya diu: La
bandera de Catalunya és la tradicional
de quatre barres vermelles en fons groc
i ha d'ésser present als edificis
públics i en els actes oficials que
tinguin lloc a Catalunya. " El
blasonament heràldic correcte és: en
camper d’or, quatre faixes de gules”.
Referent a
l’Identificació històrica de catalunya i
la seua senyera, encara que aci,
rectifiquen una miqueta les
aseveracions, encara que incurrint en
contradiccions -imagine yo, perque
encara que Arago tragara molt, pero no
hasda “la gola”-, diuen:
“La històrica
senyera de Catalunya es la: “La
Senyera Reial “
“La Senyera és una
bandera tradicionalment històrica, que
correspon a les armes dels reis d’Aragó
i comtes de Barcelona
posats sobre tela.
Catalunya, com a
territori feudal que era, no va tenir
cap bandera territorial pròpia abans de
l’aparició de les
nacions contemporànies,
però existeix la teoria de que
l’escut i la
Senyera Reial van ser territorials
al
Principat de Catalunya des del
segle XIV, el que és impossible
perquè és contrari al
sistema feudal imperant a tota
Europa fins a les revolucions
burgeses del
segle XIX. En qualsevol cas això
no afecta a l’elecció contemporània
del símbol nacional per part del
nacionalisme català, basant-se en el
del sobirà històric de Catalunya, el
comte de Barcelona i rei d’Aragó.
La preeminència de
la ciutat de
Barcelona dintre del Principat va
fer que en ocasions aparegués
representat el territori en mapes i
portolans per la
bandera de Barcelona, el que ha
creat la confusió en algunes persones
per creure que aquesta era la bandera de
Catalunya. La
Generalitat de Catalunya va elegir
al
segle XIV la
bandera de Sant Jordi com a senyal
representatiu únicament de la
institució.
A principis del
segle XX va aparèixer l’estelada,
una bandera reivindicativa de la
independència dels Països Catalans, que
afegia un estel a les barres
tradicionals, imitant la bandera de
Cuba”.
En negreta podeu llegir
les contradiccions i les adaptacions que
fan, sense importar-los res lo que fan
¡ho fan i en pau!, com allo de que es
“la Senyera Reial”, des de lo s-XIV,
pero aço es impossible perque era
contrari al sistema feudal de tota
Europa i catalunya era territori feudal
¡pero existix “la teoria”…!. Pero no
passa res i de nou tornen a les seues i
s’adopta la senyera d’Arago basant-se en
que el Comte de Barcelona era el sobira
historic de catalunya i rei d’Arago. Per
atra banda, hasda lo s-XIV, catalunya
com a tal no existia i realment sols
Barcelona tenia certa rellevancia com
diuen i si es cert tambe, que a
catalunya se la reconeixia simbolicament
per la bandera de la Creu de Sant Jordi
o de Santa Eulalia. Al remat, es queden
en la d’Arago i a finals del s-XIX,
principis del XX, en l’aparicio del
catalanisme nacional e independentiste
-i que yo diria mes be “nazionalisme
imperialiste”-, apareix la
cuatribarrada estelada, simbol
reivindicatiu de l’independencia dels
inexistents països catalans. ¡Ahí es
res!
Comentar-vos que quan
els conve, utilisen els estudis, del no
se que, quantes coses es, Armand de
Fluvia i la seua “Teoria de la
Territorialitat de la Senyera” i atres
voltes ¡no!. El cas, es que primer esta
la seua “Senyera Reial” i l’Estelada i
en acabant estan les banderes del Pais
Valencià, de Mallorca i d’Arago.
Barbaritats ne diuen a
monto, fins i tot arribant a dir o
afirmar textualment, que: “el
catalanisme es forjà ja en les
Corts de Montsó del
1585” i que: “El
catalanisme o nacionalisme català
és el moviment que propugna el
reconeixement de la personalitat
política i cultural de Catalunya o els
Països Catalans”.
Ademes fiquen d’eixemple
de concomitancia en les seues idees
paranoiques al traïdor d’en Joan
Fuster, que diu al respecte que: “Hi
ha -catalanistes- perque hi ha
-espanyolistes-“ ……… i “que de fet el
catalanisme apareix segles després de la
persecució contínua dels
drets catalans mitjançant per
exemple els
Decrets de Nova Planta, el
Tractat dels Pirineus i la
prohibició del català en els
successius intents fracassats
unificadors per part de
Castella. El naixement del
catalanisme polític actual a Catalunya,
es sol situar a les
Bases de Manresa1898),
amb les quals Catalunya entra a la
història contemporània”.
…../…..continuara |
