|
¿QUI DIU QUE SOM PAREGUTS O NO SOM
PAREGUTS ALS CATALANS?
….Continuacio (V) Alboraya, giner de 2007.“El Joc del Truc”
forma part de la nostra cultura
popular, encara que reis, gent noble i
de realenc tambe han jugat al tan nostre
Joc del Truc. Lo seu orige es pert en
temps preterits, alla quan la nostra
terra era una prolongacio del mon arap,
que junt ab lo califat de Cordova
, erem la flor i nata de l’Al-Andalus.
L’orige puix del Truc es arap o musulmà,
aixina com les regles de joc estan
tretes dels originals musulmans. La
paraula Truc, deriva del arap “Truch o
Truk”, que es com ho escriuen ells, de
qui l’heretarem. Lo seu significat es:
martingales per a encobrir l’engany o
fallanca, sorpresa o guilopada. Es
nacosa que mos sorpren de moment,
inesperada i que quan saben el secret,
no te res de particular.
Diuen els llibres musulmans, que tenien
els moros una baralla sansera. Pero en
un moment de nocura, l’agarraren els
chiquets per a jugar a guerres i
retallaren els reis, caballs i sotes,
designant l’as d’ors com a simbol de
poder i al de copes com a premi dels
campeonats. En fi, queda clar, que
quedaren nomes que l’as d’espasa, l’as
de bastos i les blanques. Disgustats els
moros al vore que no podien fer partides
de brisca, idearen atre joc i d’alli
naixque el Truc, expresio pareguda com
si diguerem en l’epoca actual: ”Ara,
t’agarrare gorreta”. Sense
despreciar als atres jocs de cartes, en
el Truc ab quatre cartes que tenen valor
i nomes 26 en total, es poden fer
centenars de combinacions que no les
tenen els demes. Diu un antic refrà que
“per a passar la gumena i jugar al
Truc, s’ha de tindre molta serenitat”.
El joc del truc, es tant nostre i
exclusiu com les cebes, les taronges, la
chufa i l’Orchata, les falles i les
cares boniques de les dones valencianes.
Les veus que s’utilisen basicament per a
jugar al truc son:
Per a l’Envit: envide, torne a
envidar i la falta envide i pel
Truc: truque, retruque i joc fora.
Les cartes que mes manen i valor tenen,
son pel truc: l’as d’espases, l’as de
bastos, els tresos -en alguns llocs de
la nostra terra els dosos- i per
l’envit: els sets, sis, cinc i quatres,
per a poder envidar 33, 32, 31 i 30
sempre que siguen del mateix palo,
aixina com tambe son les cartes de manco
valor pel truc. Les normes i regles del
truc son facils i molt complicades a la
vegà (per les fullanques o
mentires que es poden dir a lo larc
d’una partida, per uns i atres
juagdors). Per norma general -si conve-
al que fa de ma o si no conve i ho deixa
passar per als atres, s’envida i “a
vore’ls vindre” o be, ixes trucant
(encara que es tinga envit) i ho deixes
passar a vore si els contraris ho fan i
aixina els tornes a envidar o els tires
la falta o be, tambe (fullanca o no)
ixes trucan i envidant.
En el truc, se junten els amics en dos
parelles per a jugar, hui en dia es
demana per a beure cervesa i es pinta en
armeles (ans era vi, cacao i tramusos).
En el truc els jugadors, es changlejen,
es fan burla, es diuen coses (sense
ofendre’s) i al final de la partida es
donen les mans i tan amics com abans,
pot ser, fins i tot “per por a la
revancha”. De fet ¡els que perden
tenen dret a tot!, puix el principal
merit del bon jugador de truc es, encara
perdent, tindre paraules i romançades
per a burlar-se dels que han guanyat.
“El joc de la Pilota
Valenciana” Jugat des de temps
immemorial per pobles tan diversos com
els maies, els egipcis o els japonesos
arriba a les nostres terres per la
tradicio grecoromana, com tants atres
dels nostres referents culturals. De
fet, en l'antiga Grecia, direm que
Alexandre el Gran es va distingir com a
molt bon jugador. En Roma es practicava
universalment i era recomanat pels meges
com un eixercici saludable per a
totes les edats i condicions, i el
practicaven el poble, els senadors i
fins i tot els mateixos Cesars, com
Vespasià i Alexandre Severi, es varen
fundar associacions i federacions de
competicio, apareixent els jugadors
professionals, que eren molt estimats
pels aficionats.
Expandit pels legionaris en les terres
de l'Imperi es va practicar en
territori frances, en Belgica, en
Italia i en la Peninsula Iberica, hasda
mens o manco l'edat mija ab modalitats
que equivalien a les nostres
llargues i, escala i corda,
segons el lloc fora obert o tancat.
El joc de la Pilota, es va escampar per
casi tota la peninsula Iberica. En
Castella, reis, nobles i el poble el
practicaren des del s-XV fins mes o
manco el s-XVIII, sent el joc mes
practicat en ad estes terres, destacant
Felip-I en la modalitat de pala.
Calderón de la Barca escriu al respecte
la Farsa Famosa del Juego de Pelota
i Goya pinta el conegut Juego de
la Pelota a pala, i en Arago el joc
de pilota va ser molt popular, fruint
fins i tot de proteccio real.
En lo nostre Regne, com tot allo que es
tracta de cultura, tradicions, etc, etc
i a pesar de lo que diu catalunya i els
catalanistes, ¡No apareix ab
l’arribada dels cavallers de la
conquista!, ya es practicava en
lo s-XIII i quan aplega el rei En
Jaume-I a Valencia, el rei moro Zaid ya
ho fea, puix n’hi ha testimonis de que
en lo que hui en dia es l’Albereda, es
feen partides al carrer de joc obert o
descobert (en la modalitat de
llargues o joc lliure), fen-se
apostes entre els aficionants i
espectadors. En l’any 1229, n’hi ha
constancia documental (Ms. 9706 de
l’Archiu Municpal del regne de Valencia)
en el que consta que el rei moro Zaid,
participa com a jugador en una partida,
provocant un avalot en els aficionats,
encara que no se sap perque. La seua
practica i popularitat s’estengueren en
mes aficio en acabant la conquista i des
del propi rei En jaume-II (al que el
mege valencià Arnau de Vilanova emulant
als galens classics lo recomanava al
propi En Jaume-II en 1305, per a estar
en forma fisicament) a la noblea, la
curia, el poble i els
chiquets de cada carrer. Ad esta aficio
desmesurada va provocar l'aparicio d'un
famos bando el 14 de juny de 1391, quan
el Consell General de la Ciutat de
Valencia va prohibir el joc per blasfem,
ya que a lo llarc de les partides es
dien tota classe de blasfemies (ya podeu
imaginar-se quines eren):
"car
per occasió del joch deius escrit se
seguien diverses blasfemies en offensa
de nostre senyor Deu e dels sants e
diverses inyuries de paraula e fet a les
gents anants e stants per los carrers e
places de la Ciutat ha novellament
establit e vedat que alcuna persona
privada o estranya de qualsevol estament
condició o ley sia de edat de X anys a
ensus no gos ne presumesca jugar dyns
los murs de la dita Ciutat a joch de
pilota arruladiça sots pena de XX
morabatins dor per cascuna vegada que
contrafara. E se sera algu que la dita
pena pagar no puxa sera mes en presó e
correra la Ciutat ab açot sens tota
gracia e remey".
Esta
prohibicio fon motiu de greus avalots en
la ciutat, on es feren un bon grapat
d’elles, encara que, tambe n’hi ha
documentades prohibicions en Castello,
Gandia i Alcoy. Les prohibicions es fan
practicament en tot el territori
peninsular i tambe en territori frances
(on en el s-XV, es un joc reservat als
reis i a la noblea). Les llimitacions,
multes i prohibicions, fan quel Joc de
Pilota, vaja decaent poc a poc hasda
desapareixer en catalunya, Castella,
Arago i les illes Balears a lo llarc
dels s-XVIII i XIX.
En canvi en lo nostre Regne es molt
diferent, puix les prohibicions del joc
al carrer no afecten al joc del
Trinquet, que mante el seu vigor des
de lo seu inici. Es practicat, per lo
mes florit de la noblea valenciana en el
trinquet del Milacre,
trinquet de Cavallers (propietat
dels Montagut) o be en los seus
trinquets particulars. Esta documentat,
que en lo s-XVI, tenim en Valencia els
trinquets ans nomenats, junt als de
Centelles, Ciurana, Masco, i
que junt en els de titularitat
municipal, fan un total de 13 trinquets
en la ciutat de Valencia. Es tal l’auge
que te el nostre deport per excelencia,
que el 30 de setembre de 1633, es
concedix el monopoli sobre els beneficis
dels trinquets a l’hospital de la ciutat,
cosa que sera motiu de pleits en l’any
1740 ab les monges de l’Encarnacio, que
n’havien construit i explotat el
trinquet de l’Encarnacio
enfront del convent. Es a mitat del s-XIX,
quan els anglesos inventen el “tenis” a
partir del nostre joc de pilota, pero
incorporant la “raqueta”, derivada de la
pala o cistella. Tambe els bascos deixen
de jugar cara a cara per a fer rebotar
la pilota contra un fronto i abandonen
els tradicionals i homologables “rebot
i joc llarc” per a practicar la
cistella i pala. En totes les
circunstancies ans nomenades, el nostre
deport de la pilota, passa a ser
conegut com “Joc de Pilota
Valenciana”, sent l’unic poble
de tot el continent on perdura la
genuïna tradicio. Es un moment de maxim
esplendor i lluentor del nostre deport,
que enorgullix als practicants i a
l'aficio, que se senten depositaris
d'una tardicio milenaria: les
llargues i el raspall. Al
contrari que en Euskadi, el nostre joc
passa a ser del poble, i la noblea i
l’aristocracia es separen del mateix,
per una forta tendencia a
castellanisar-se, que deserten com a
jugadors i com espectadors. No obstant
aixo, es un moment de grans jugadors,
com Roquet de Penaguila, Bandera,
Melero, Bota, el Nene, el Paler, el
Pilotero i ademes es contruixen
nous trinquets en Valencia, com
Santa Teresa en 1843, el
nou del Real en 1853, el de
Pelayo en 1868, el de Juan de
Mena en 1877, aixina com la
transcendencia del joc, que veu com
s’elabora lo seu reglament en 1857 per
Salvador Cerdà, trinqueter del trinquet
de l’Encarnacio de les monges. L’euforia
s’estenia per tot l’antic Regne de
Valencia i Almela i Vives, fea una
resenya d’una partida celebrada en
Benifayo en decembre de 1849 i que
enfrontà una vora del riu Xuquer ab
l’atra. Una banda estava representà per:
Roquet de Penaguila, Cremades de
Bellreguard, i Sagal de Petrer, contra
Miquelet de Ribarroja, el Paler de
Torrent, i el Caragol de Benimamet.
Benifayo tenia uns mil habitants i les
croniques parlen de quatre mil
espectadors. Una atra partida memorable
fon jugada en Ondara el 26 de novembre
del 1880 entre jugadors de la Marina i
de la Safor, en la qual es varen fer
apostes de hasda xixanta mil
reals.Ademes, tenim tot lo sigle ple de
partides als carrers i als trinquets,
pel pur plaer de jugar, de fer deport,
fins i tot en la comarca dels Serrans i
en la Foya de Bunyol. Els inicis del s-XX
continuen en la mateixa tonica. N’hi ha
testimonis en periodics i llibrets
satirics de l’epoca. Els pintors,
pinten sobre el Joc de la Pilota i Joan
Ignaci Pinazo esculpix “El Saque”.
De fet en qualsevol cronica d’una
partida, es pot llegir:
No es
estrany en una partida, vore al retor
asentat en companyia del mege y atres
carrechs oficials, com per eixemple
l’alcalde, el mestre i el escolá, tots
esperant la partida que ya tarda en
escomençar.
L’ultima innovacio produida de posar “corda”
en el trinquet, atrubuida a Nelo de Murla,
es fruit de la modernitat del canvi de
sigle.Les modalitats en la
pilota es poden dividir en dos grans
grups:
JOC DIRECTE: Es aquell en
que s’enfronten 2 equips d’un o diversos
components que ocupen camps oposats.
Tots llançen la pilota directament i
alternativament els uns contra els
atres, intentant que la falta es
produixca en el camp contrari, per
obtindre els punts. Ad este grup es
dividix en tres modalitats:
JOC EN LO CARRER
(Natural o Artificial)
Joc per baix, EL RASPALL
Joc per dalt, LA GALOCHA
Joc lliure, LES LLARGUES
JOC EN EL TRINQUET
Joc per baix, EL RASPALL
Joc per dalt, ESCALA I CORDA
EL REBOT
JOC A LA GALOCHETA
Joc per dalt, GALOCHETES DE MONOVER
JOC INDIRECTE
Es aquell en que s'enfronten 2 equips, d'un
o diversos components i que ocupen tots,
el mateix camp, llancen la pilota contra
un element (un mur) nomenat frontó, que
retorna la pilota per rebot per tal que
la jugue l'equip contrari al que l'ha
llançada. Est apartat te una sola
modalitat, nomenada Frontó Valencià,
que es juga en el frontó (ad este pot
ser obert, tancat, cobert o descobert).
“La Tomatina”
Per a finalisar, no voldria deixar en
lo caixo de l’oblit, una festa que ya te
fama a nivell nacional i que, es celebra
l’ultim dimecres d’agost des de 1945 en
lo poble de Bunyol.
L’orige de la festa o la versio mes
veraç e hisrorica, conta que tot
escomença l’ultim dimecres d’agost de
1945, quan els jovens de l’epoca es
trobaven en la plaça del poble (lloc on
es celebra tradicionalment la Tomatina)
i al pas de les autoritats i la banda de
musica durant una desfilada de “Jagants
i cabuts”, un grup d’estos jovens, que
volien desfilar i participar en la
comitiva, espentaren als que portaven
els dsifrasos. U dels participants,
caigue a terra i a l’alçarse comença a
barallar-se en tots aquells que se
trobaven a lo seu costat, per lo que
tots escomençaren a barallar-se entre
si. El desti, volgue que en les
proximitats es trovara un lloc de
verdures i hortaliçes on havien caixes
de tomates para la seua venda. Els
jovens agarraren les tomates i
començaren a llançar tomates uns als
atres, hasda que les forçes d’orden
public intervingueren per a posar fi ad
aquella “batalla” de tomates.
A l’any vinent l’incident no queda en
l’oblit i al arribar el mateix dimecres
del mes d’agost, els jovens del poble
tornaren a reunir-se en la plaça, pero
portant ells les tomates. Aixina comença
atra volta la batalla, hasda que, de
nou, fon disolta pels alguasils. De fet,
en els anys següents les autoritats
sempre s’oposaren a la celebracio de lo
que ya es coneixia com “La tomatina”.
El cas, es que d’una forma o d’una atra,
tots els anys des de llavors, es porta a
terme la festa.
En l’any 1950 l’Ajuntament de Bunyol no
s’oposa a la festa, pero a l’any vinent
la torna a prohibir, sent detinguts
alguns jovens, que foren posats en
llibertat rapidament, gracies a la
pressio eixercida pels veïns i la festa
torna a ser permitida. La veritat es que
fon tal l’accepatcio del poble, que al
llançament de tomates s’afegiren atres
costums, com arremullar en aigua e
inclus ficar en les fonts als rivals.
Entre tot eixe bardoll, els participants
solien acebar-se en els espectadors,
incluides les personalitats de
rellevancia, per lo que en 1957, tornà a
prohibir-se la festa. La resposta del
poble i veïns, fon molt original, ya que
organisaren lo que nomenaren
“l’enterrament de la tomata”, en el que
eixiren en provesso, portant un ataüt ab
una gran tomata, acompanyats per la
banda de musica que interpretava marches
funebres a lo seu pas.
En 1959 l’ajuntament autorisa
definitivament la Tomatina, pero
imposant unes normes o regles de
seguretat i de comportament civic i que
no es podia escomençar a llançar
tomates hasda fer sonar la primera
carcassa ni llançar-ne mes en acabant
d’oir la senyal de dos carcasses.
Entre 1975 i 1980 la festa fon
organisada pels Clavaris de Sant Lluïs
Bertran, que foren qui portaren les
tomates, puix ans les portava cada
participant de sa casa. Des de 1980, es
l’ajuntament qui proveix de tomates als
participants, sent cada any major el
numero de tonellades de tomates
utilisades, aixina com de visitants. En
l’actualitat es repartixen mes de 140
tonellades de tomates i son mes de
40.000 visitants i participants de la
festa, que ya es coneguda, no sols en la
nostra terra i en Espanya, si no en
Europa i atres parts del mon. N’hi ha
que dir en honor de la veritat, que la
festa es feu popular en tota Espanya
gracies al reportage de Xavier Basilio,
emes en lo programa de televisio
espanyola “Informe Semanal” .
En lo següent capitul, compararem
les similituts i/o diferencies entre
mosatros els Valencians i els catalans.
…./…. continuara |
