|
7. TRADICIONS TIPIQUES VALENCIANES: DANCES, BALLS, MUSICA, FESTES I JOCS.
VALENCIANS:
“La
Jota Valenciana”
de
reminiscencies de l’Arago preterit, ha segut adaptada al nostre folclor.
“La
Muixeranga”
es un
conjunt de dances i castells humans, tipics de la poblacio d’Algemesi. Hui
en dia s’han estes a Peniscola, Titagües, l’Alcudia, l’Olleria, Sollana,
Sueca i Gandia. La datacio documental de la Muixeranga, es remonta a primers
del sigle XVIII i mes concretament a 1724, celebracio de les primeres festes
solemnes en honor de Nostra Senyora de la Salut (festa major d’Algemesi
entre el 7 y 8 de setembre) i des de 1733 en cadencia anual, al pagar un sou
als dolçainers que tocaven en les festes. La
majoria d’experts i estudiosos, opinen que lo seu orige es molt mes antic i
es remonta a temps preterits, i el seu nom ve de la paraula arap “mochain”
(emmaixquerat, disfrassat), paraula que evolucionà en lo nostre valencià en
“Moixiganga o Moixigangues” en lo significat de ser: la primera
dansa que apareix obrint la marcha (davant de la provesso) ab comparses i
gent disfrassada. N’hi ha
que dir, que la Muixeranga es “l’orige” dels Castellers
catalans, tipics de les terres de Tarragona, Reus i Valls, del mateix modo,
que la pareguda construccio a la barraca nostra, que es poden vore en les
terres d’Amposta i Tortosa especialment. L’historia ve de llunt, puix, a finals del sigle XVII i en un atre acte de
“germanor”, molts valencians de la Ribera Alta i de la Safor anaren, uns a
terres de Amposta i Tortosa i atres a Tarragona, Reus i Valls (zona del
Delta de l’Ebre) a ensenyar a cultivar l’arros i plantar tarongers,
anduen-se’n les seues costums valencianes, les seues construccions tipiques
i com no, la seua llengua. Es d’ahí , d’on ve eixa pareguda barraca de
“joguet”, es d’ahí lo paregut que parlen a mosatros (el nomenat tortosi
-dialecte del català-) i es d’ahí d’on ve els castellers, ya que s’avearen a
mosatros, i a la Muixeranga, nomenant-la “Ball dels Valencians”. En lo
transcurs del temps, començaren a imitar dita dansa, deixant la part del
ball i lo seu carácter religios, fent mes grans els castells.
M’agradaria encara que siga eixir-me’n un poquet del fi d’este chicotet
treball, fer una miqueta d’historia sobre la Muixeranga i la seua
repercussio en terres de catalunya i mes concretament en el triangul format
per Tarragona, Reus i Valls.
Be, com
he dit ades, l’orige de la Muixaranga son les “Moixigangues o Moixiganga”
de cuya constancia documental en les nostres, ne tenim noticies ya en lo
s-XV, encara que la tradicio es remonta a temps mes preterits. N’hi ha que
dir, que la Muixeranga es una derivacio o que en si mateixa es la
transformacio de les reminiscencies de l’ancestral Moixiganga. N’hi ha
“fonts interessades” que diuen, que la Moixiganga es l’orige de la
Muixaranga i dels Castellers catalans. ¡Res mes fals! ya que, no mes de la
nostra presencia en terres de Tarragona, els catalans la transformaren en
els Castellers.
Vejam.
Els s-XVII i XVIII, foren els de sa maxim esplendor en els que la tradicio
estava molt estesa per les comarques valencianes. Aixina ho demostra un
document de l’any 1798. L’ajuntament de Sueca solicitava a la Capitania
General permis per a celebrar la provesso de la Verge de Sales. El document
de resposta autorisant-la, descriu la festa com: “ ….delante de la
procesión, a corto espacio de su Cruz, vayan dos o tres Danzas (…) con
Torneos y Mojigangas, como se hace en essa Ciudad de Valencia y en la
Procesión del Corpus, en las de sus parroquias, en la procesión de Niestra
Señora del Carmen y en otras particulares…” (sic) Fon tal,
l’espectacularitat i el fet d’integrar-se un ball de carrer en l’estil de
les dançes provessionals , que provocà que la nostra tradicio s’estenguera
en els sequits de gran part de la peninsula Iberica ab el nom de “ Ball dels
Valencians”. Algunes d’estes actuacions han quedat documentades:
En
l’any 1633, durant la visita a Tarragona de Felip-IV i de Maria Isabel de
Borbo, actua un grup de Ball dels Valencians dins del sequit
estraordinari en honor al monarca. (Sardanes i Castellers ¡NO!)
Tambe
en l’any 1673, un grup de Morvedre (Sagunt) participà en les festes del
Corpus en Sevilla.
En
l’any 1706, en plena Guerra de Succesio entre Felip-V i l’Archiduc Carles,
est ultim visità Tarragona i en lo seu honor aparegue extraordinariament el
sequit popular, com es solia fer als monarques i en ell participà “ un
baile que llaman de los valencianos” (sic)
En
l’any 1762, concretament en Lleida, “els Valencians”
actuaren en la colocacio de la primera pedra de la nova catedral. (Sardanes
i Castellers ¡TAMPOC!)
En
l’any 1774, participaren dos grups en la Provesso del Corpus de Granada i
mes
tart, en l’any 1822, atre grup tornà a intervindre en la provesso del Corpus
de Sevilla.
N’hi
ha que dir, que en la zona castellera de Tarragona, Reus i Valls,
escomençaren a imitar als valencians a finals del s-XVII i en l’any 1687
actuà en Tarragona el Ball dels Valñencians de la poblacio veïna de
Brafim i ¡vejes tu! que sent catalans, no mos furtaren ni canviaren
el nom del ball, pel de “ball de catalans”, ni tampoc es feren dir o
nomenar “Grup de Castellers”.
En
acabant de la derrota d’Almansa, existixen tambe documents que parlen de
representacions en els anys 1712-1721-1724-1725 i1733, tant en lo nostre
Regne com en catalunya, a pesar de les prohibicions. El lletrat de Madrit
Manuel Llorca Agullo, que fon alcalde de Villafranca del Penedes entre l’any
1728 i 1786, despreciava el ball dels valencians i les torres humanes:
“.…que se extermine el uso de los castillos en los Vailes nombrados de
Valencianos, y aun se prohiba absolutamente el uso de tales bayles. Fue al
paso que por pura diversión honesta se permitio el establecimiento (en
tiempos pasados) en Catalunya y en Valencia el bayle vulgo de Valencianos
para andar delante de las Procesiones..…” (sic)
Arribat el s-XIX i, en especial, en acabant de 1836 data en la que es
promulga la lley que desmontaba els monopolis gremials, la festa evolucionà,
i mentres que en catalunya la tradicio es transforma, en lo nostre Regne
s’endormisca i es en eixe moment quan la cultura castellera s’eixampla i
s’esten hasda l’Alt Penedes. Com ya esta en marcha el concepte de nacio
catalana i nacionalisme català, tot canvia i els conceptes, l’historia i la
cultura catalana escomençen a fer de les seues i en l’any 1857 apareix per
primera volta la denominacio de “xiquets”, en un principi como un eufemisme
de “valencians”, pero tambe, com a definicio d’un nou concepte d’absorcio i
anexio per part de catalunya, de tot allo que es nostre i que no els pertany
ad ells.
I parlant de les diferencies entre ells i mosatros, aci tenim una mes de
moltes: Ells, ya ho sabem, tenen “l’aficio de coleccionar obres d’art” -les
nostres- i guarden i defenen lo seu per damunt de tot (lo que puguen tindre,
que no es molt i res m’importa), en canvi mosatros, no guardem ni defenem lo
nostre (que es molt i bo) i tenim “l’aficio de deixar les portes obertes de
nostres cases” en les obres d’art dins, per a que qualsevol lladre mos les
furte. N’hi ha que dir, que els lladres no son els culpables,
mosatros ¡SI!
Per
concloure dir, que alguns indesijables, des de Joan Fuster (Valencià renegat
de Sueca), EU, PS-PV i com no ERC-PV, volen fer de la Moixeranga l’himne
nacional del seu Pais Valencià, fins i tot dels seus Països Catalans.
Sapiau, que la popularitat de la Muixeranga, es va fer tan gran, que
s’exportà a atres terres de la peninsula Iberica i encara es pot disfrutar
del Ball dels Valencians en Arago, Euskadi, Castella, Extremadura i com no
en catalunya, aixo si, en les seues particularitats.
“Bandes
de Musica”
La tradicio musical en lo nostre Regne, ve des de fa molt de temps, es
nacosa que portem casi tots els valencians en la sanc. Dir no mes, que
l’actual Comunitat Valenciana, conta en 30 presidencies musicals comarcals
(7 en Alacant, 6 en Castello i 17 en Valencia), contem en 513 bandes de
musica, que integren a mes de 36.000 musics, que representen l’autentica
vocacio i tradicio musical del poble valencià. En quant a instruments
tipics tenim “La Dolçaina i el Tabalet”
“La
Dolçaina i el Tabalet”
La
Dolçaina,
tambe coneguda com “Donsaina-Donçaina, Chirimia o Chirimita”. Es
un instrument musical, tradicional de la nostra cultura valenciana. Esta
fabricada de madera (mangranellet, garrofera, etc), es de forma conica i
d’uns 30.5 cm. de llargaria. El cano conic, te tres zones diferenciades
nomenades:
tonellet,
que es la part superior on es coloca a presio el tudell con la canya.
Cos
o pipa,
que es la part central i que te set forats en la part davantera i u en la
part trassera situat aproximadament entre els dos primers davanters. Te una
llargaria aproximada de 18 cm.
Campana,
ab un diametro aproximat de 5.5 cm i una llargaria de 9. Es la part final de
l’isntrument i l’amplificador natural del mateix. Te un orifici a cada
costat. Tambe es diferencien les següents parts:
Tudell,
es un
tubo conic de metal en el que es superposa la canya en lo tonellet.
Canya o Pipa,
que esta
formada per dos pales de canya simetriques pero independents, unides entre
si per fil natural o fil d’aram
La Dolçaina Valenciana no te claus i l’eixecutant obri o tanca els forats
ab els dits per a obtindre el so que vol. Es de la familia de l’oboe, ya que
es de doble llengueta, encara que la canya utilisada es la mes gran, per lo
que es necessari major cantitat d’aire per a fer-la vibrar, lo que
dificulta la seua eixecucio.
El Tabalet, tambe nomenat Tabal, es un instrument de percussio que
sempre acompanya a la dolçaina. La seua alçaria es de 20 cm i lo seu
diametero de 30 cm. S’afina tensant les cordes laterals per mig d’unes peçes
de cuiro.
“Les
Falles”:
Atra importantisima tradicio festiva de la nostra terra i de
reconegut prestigi internacional, (aixina com la no manco important i tambe
a dia de hui internacional festa de “Moros i Cristians”)
La
primera, atrau al Cap i Casal i Regne de Valencia a mes d’un millo de
turistes, la segon s’ha fet tan popular, que l’hem exportat per a goix de
tots, fins i tot ad est any per primera volta a Nova York.
Les
Falles es una festa declarada d’Interes Turistic Nacional i Internacional,
en honor a Sant Josep, patró dels fusters i tambe patró de la ciutat de
Valencia. Es tant el prestigi que tenen, que tant la festa, com les
construccions dels monuments, com a l’agrupacio de veïns que constituixen la
comissio fallera, li diuen senzillament “Falla”.
L’orige
es tambe desconegut i com casi sempre es pert en la memoria de temps
preterits. No aixo, l’hipotesis del començament de les falles com nacosa
festiva i establida com festa popular i de carácter anual, ve de principi
del sigle XVIII. Segons ad esta teoria, els fusters valencians, a les
darreries de cada hivern, feen cremar els seus “parots” ( estructura
de fusta de la que penjar els cresols que els donava llum), ya que en
l’arribada de la primavera i al fer-se els dies mes llarcs, ya no eren
necessaris. En lo transcurs del temps, i per mediacio de l’iglesia, es feu
coincidir la data de la cremà d’estos parots en la vespra de la festivitat
del patró dels fusters, Sant Josep. La tradicio evolucionà poquet a poquet,
i als parots inicials, es varen afegir robes velles i afegint cartells
alusius a personages o veïns coneguts del barri, donant-li un carácter
satiric i burlesc a la festa per a cridar l’atencio. Es tambe significatiu,
que els chiquets, anaren de casa en casa demanant i arreplegant arritrancs
vells i inutils, estores, mobles , etc, etc per a cremar-los en una foguera
o ¡Falla! junt al parot. Esta circunstancia queda reflectida en l’estrofa
d’una canço tipica de les Falles “ una estoreta velleta, pa la falla de Sant
Josep……” Es pot dir, que ad estos parots, foren els primers “ninots”,
i la tradicio s’encarregà de fer lo demes, es dir, els veïns dels barris
s’afegiren a confeccionar els cadafals i ninots, que el fuster havia
preparat, naixent els primers monuments fallers. Tant va ser
l’especialisacio, que dins del gremi de fusters, es crea un atre: El Gremi
d’Artistes Fallers, formant-se tambe una chicoteta comissio en cada barri en
lo seu Casal de la Falla.
La
proliferacio de moltes falles, obliga a la creacio d’una Junta Central
Fallera que coordinara les festes de les Falles i portar un control i
relacio de les mateixes, junta que hasda ara es l’encarregada de organisar i
mantindre viva la tan nostra tradicio de les Falles, que en un sentit mes
transcendental i filosofic, vindria a ser. “com cremar tot lo roïn d’un any,
per a tornar a renaixer de nou d’entre les cendres com l’au Fenix, desijant
que l’any nou siga millor”
En
l’actualitat, n’hi ha i es planten: 381 falles en lo Cap i Casal de Valencia
i 250 en lo culet de la provincia.
“Festes
de Moros i Cristians”:
Festa tambe declarada d’Interes Turistic Nacional i Internacional. En un
sentit general, naix en tota la Peninsula Iberica, com una commemoracio de
la Reconquista de la Peninsula Iberica als moros, pero en la nostra terra,
te ademes un significat especial i particular, es dir: Commemorem, no tant
la reconquista general de la “ pell de bou” als moros, si nomes be, la
nostra particualr i concreta conquista per part del Rei En Jaume-I del antic
Regne Moro de Valencia. La festa celebra, no tant la victoria en si mateixa,
si nomes be, la forma en que es va produir, sense practicament guerrejar i
tambe la concordia existent a lo llarc de molts anys entre els cristians,
els mossaraps i moros que es quedaren en lo regne en acabant de la conquista
i que coexistiren sense greus conflictes.
El
desenroll de la festa, te un carácter eminentment festiu i religios i aixina
ho demostren les fases que tenen per igual en totes les poblacions de la
nostra terra. Estes son: l’Entrà, les Embaixades i les Provessons. En
un principi les comparses es dividixen basicament en dos bandos (moros i
cristians), pero tambe s’afegixen atres comparses digam “gremials” a un
bando i a l’atre: llauradors, peixcadors, mariners, etc als cristinas,
aixina com atres digan independents (gitanos, bandolres, bucaners, pirates,
corsaris, contrabandistes, etc) i al bando moro molt concretament “els
Pacos”. Per lo general estes comparses estan formades i es nomemen “Filales”.
Dir per a conloure que, n’hi ha constancia historica de manifestacions
festives paregudes als Moros i Cristians ya des de l’any 1150 en Lerida, en
1426 en Murcia i en 1463 en Jaen. Pero es lo nostre Regne de Valencia, qui
de forma general i des d’el sur de Valencia, Alacant i fins i tot hasda
Murcia, es celebren de forma anual, en dates que podem constatar des de
l’any 1579 en Oriola, 1586 en Valencia, 1588 en Capdet, 1599 en Alacant,
1614 en Jumilla, en 1668 en Alcoy, etc, etc. En l’actualitat es festa
generalisada en lo Cap i Casal i provincia d’Alacant des d’el sigle XIX. En
la gran majoria de les poblacions de la provincia d’Alacant, es la festa
oficial de les mateixes.
“Les
Fogueres de Sant Joan”:
Declarada tambe com festa d’Interes Turistic Nacional e Internacional, les
Fogueres de Sant Joan, com en casi tota l’Espanya costera, tenen lo seu
orige en el cult al foc. La constancia documetal de les Fogueres de Sant
Joan es remonten a l’any 1822, per mig d’un bando publicat per l’alcalde de
la ciutat prohibint la celebracio de la festa (eren anys repressius per a
tot lo Regne des de la perdua dels Furs en la Batalla d’Almansa), no obstant
aixo el poble alacanti no deixa de celebrar la festa. En Alacant el rito al
foc (com en Valencia, les Falles) perdurà a traves del temps, sent lo seu
orige mes modern, un motiu festiu de carácter agricola, en la que els
llauradors celebraven lo dia mes llarc de l’any per a la recoleccio de les
collites, al temps que la nit mes curta per a cremar els rastrolls i lo
roïn. Veent l’exit de les Falles, Josep Mª Py, crea en 1928 l’associacio
“Alacant Atraccio” per a canviar l’idea de ciutat i donar-li un paper mes
turistic i atractiu. Per a tal motiu, dona a coneixer i explica el
naiximent de les Falles com a festes conegudes i reconegudes tant a
nivell nacional com internacional, dient: “Las Hogueras de Alicante son
bien conocidas por su tradición desde tiempos remotos, deberiamos los
alicantinos darles ese mismo carácter que se ha dado a las Fallas
valencianas” (sic). A tal efecte, es crearen les Comisions de Fogueres en lo
seu casal, s’institucionalisa la construccio de la Barraca com a lloc per a
celebrar les verbenes, aixina com l’eleccio cada any d’entre les distintes
bellees de les comisions la figura de la Bellea del Foc d’Alacant. En
l’actualitat n’hi ha mes de sixanta Comisions de Barraca i vora de noranta
Comisions de Fogueres.
“El
Misteri d’Elig”:
Conegut tambe per tots com La Festa, es una representacio teatral que
recrea la Mort, l’Assuncio i la Coronacio de la Verge Maria. Lo seu orige te
dos conjectures. La primera diu que lo seu orige es remonta a mitat del
sigle XV; contradient la segon, que segons la tradicio local, la relaciona,
per una banda, en la conquista de l’Elig musulmà (1265) i, per atra banda en
la troballa de l’image de la Verge Maria, dins d’una arca de fusta el 29 de
decembre de 1370, en la proxima poblacio de Santa Pola.
Es una
obra divida en 2 actes, que es celebra cada 14 i 15 d’agost, en l’interior
de la Basilica de l’Iglesia de Santa Maria d’Elig (antiga mesquita de la
llavors Vila Murada) i de forma ininterrompuda des de la primera
representacio hasda l’actualitat, superant l’impediment que va supondre la
prohibicio de celebrar obres teatrals en l’interior de les iglesies per part
del Concili de Trento, gracies a un privilegi o bula papal concedit al poble
d’Elig pel Papa Urba-VIII en 1632. L’obra es representada totalment per
homens, respectants aixina lo seu orige liturgic-migeval de la mateixa, que
prohibia l’aparicio de dones en ad este tipo de representacions.
La musica
es una amalgama d’estils de diferents epoques (Medievo, Barroc i
Renaiximent) i en quant a la llengua, dir que llevant d’uns quants versos en
llati, esta escrita -diuen alguns- en valencià antic (Llemosi) o mes be
¿sera valencià classic?. El cas, es que podem acceptar (encara que en molts
dubtes) la denominacio interessada de llemosi, si la circumscrivim al nom
generic del sistema llingüistic de la llengua romanç parlada en l’area
geografica que per toca. ¡En fi, estem en lo de sempre! i per si fora poc,
no es que lo que ve a continuacio no siga motiu de satisfaccio, si no perque
estan ficats en lo mig els de sempre, vejau lo que vos dic:
* El 18-05-2001, l’UNESCO declarà el Misteri d’Elig, Obra Mestra del Patrimoni
Oral i Inmaterial de la * Humanitat, ademes el Misteri, te molts reconeiximents, com son:
* 1931.
Declaracio de Monument Nacional pel Govern de la II Republica espanyola.
* 1980.
Festa d’Interes Turistic Internacional pel Ministeri d’Informacio i Turisme.
* 1988.
Creu de Sant Jordi de la Generalitat de catalunya….¡NO GRACIES!, pero
ahí esta, lo mateix que l’afirmacio categorica de que la Dama
d’Elig, es la mes important obra catalana d’art iberic.
* 1988.
Corbata de l’Orde de N’Alfons-X el Sabi del Ministeri d’Educacio i Cencia, i
en
* 1990. Corbata de l’Orde de Na Isabel la Catolica del Ministeri d’Assunts
Exterios, i que en atres paraules i com dirien ells, seria d’Afers
Estrangers.
“Festa
de la Magdalena de Castello”
es la festa gran de Castello capital i provincia, es un esclat de llum.
Estes festes es celebren entorn al tercer dumenge de Quaresma, variant per
la fluctuacio de la data.
Les Festes de la Magdalena estan declarades d’Interes Turistic Nacional i
lo seu origen es la commemoracio de la data del trasllat de la antiga ciutat
de Castello al pla del llitoral allà pel S-XIII (1251). L’inici de les
festes es el tercer dissabte de Quaresma i s’escomença en la tradicional
Cavalcata del Pregò. El tercer dumenge de Quaresma es lo dia mes emotiu i
antic, es dir, es la Romeria a l’Ermita de la Magdalena, on tots els
castellonecs acudixen portant una llarga canya rematada per una cinta de
seda verda i es perço que es diu “La Romeria de les Canyes”. Per la vesprà,
en acabant de la “Tornà” de la romeria, Castello esclata de llum i color,
puix es dona pas a la desfilada de les “Gaiates”. Primer, el dilluns te lloc
“l’Encesa” una a una, les 19 Gaiates, mes la de l’Ajuntament en presencia de
la Regina de les festes i es quan, s’allumena com una serp de llum tota la
nit de Castello de la Plana. Les Gaiates son “un esclat de llum i color,
sense foc ni fum”. Tambe acte, emotiu i vistos per la seua antigor, es
l’ofrena a la Mare de Deu del Lledo, patrona de Castello. Per fi, el ultim
dumenge de la semana de festes i en la Plaça Major, el crit de “Magdalena
Vitol” de la regina de les festes, dona per terminat les celebracions, en
acabant de pendre foc a una gran traca que recorre tot lo centre de Castello.
“La
Mocaorà i lo dia de Sant Donis”
es la celebracio popular de la que els valencians hem fet dia de la nostra
festa nacional, es dir, celebrem cada 9 d’octubre des de probablement cent
anys despres de la conquista del antic Regne Moro de Valencia i de forma
anual, l’entrà del Rei En Jaume-I en 1238 en la ciutat de Valencia,
constituint el nou Regne Cristia de Valencia. Conta la tradicio, que la
vespra i durant tot el dia de Sant Donis, es llançaven coets i segons les
croniques un any s’arribaren a llançar 13000 coets des de lo terrat del
Palau de la Generalitat. La tradicio de la Mocaorà, es remonta al sigle
XVIII, quan en acabant de la Guerra de Succecio, els Decrets de Nova
Planta prohibiren la celebracio de l’entrada d’En Jaume-I en Valencia, i
com resposta del poble a la prohibicio borbonica, els forners començaren a
fer uns dolços de massapà que representaven els coets, ya que no es podien
fer sonar, pero al mateix temps, per la seua forma falica i redona,
recordaven als orguens d’un mascle i d’una femella, ya quel 9 d’octubre,
tambe es el particular dia dels enamorats de tots els valencians. Es perço,
que junt els dolços els homens regalaven a les dones els mateixos embolicats
en una mantellina o macador (mocaor). Aixina que, els dolços nomenats “Piuleta
i Tronaor” feen referencia als dos aspectes festius del 9 d’octubre. El
fet d’embolicar els dolços , junt a atres en formes de fruita i hortaliça
en un mocaor, donaren nom a la festivitat del “9 d’Octubre”
com a lo dia de la Mocaorá.
…./….continuara
|
