Algún dia Mossen Alminyana ocuparà el 'tema humanístic' que per dret li correspon, perque era un humaniste completíssim. Pero ara ve ací per culpa d'un 'arromansador' sense gràcia ni coneiximents (el propi i el coneiximent "obligatori" de tindre certs coneiximents mínims), i des d'un desgavell digne de la millor paramiològia. Pareix ser que s'ha portat a juí la reedició de 'El crit de la llegua' que en son dia escrigué el mossén, per lo vist sense llegir ni menys compendre la NOTA que en lletra negreta figura en la pàgina editorial: "per ser d'absolut interés s'han mantingut els texts tant de la presentació de Francesc Domingo, presidente de Valéncia 2000, com del pròlec i l'epilec de l'autor de la 1ª edició de 1981; aixina com la presentació del president de Lo Rat Penat, Enric Esteve, corresponent a la segona edició realisada en 1999... Texts i transcripcions: Josep Alminyana Vallés".

El dubte que tinc és quasi cartesià. ¿És que el demandant creu que tot lo que es publique d'ara en avant deu seguir la normativa de la AVL, inclús alguna nova edició de lo ya publicant abans de la creació de la tal AVL? Lo que s'ha produït en este cas és lo que jurídicament rep el nom de 'conflicte d'interessos', entre l'obligatorietat d'escriure "normativament" com mane la tal AVL, o respectar el dret intelectual d'un autor que escrigué quan la normativa no estava vigent, como ara podria seguir escrivint aixina, perque ad ell, que no és 'Administració pública' no l'obliga. I quan un conflicte es planteja, hi ha que resoldre'l a favor del més necessitat, en este cas Moceen Alminyna, que ya s'ha mort, malauradament per a tots, i no pot alçar-se de la tomba per a defendre la seua manera i raó d'escriure com escrivia.

Anem a vore qué passaria si es decidira fer una nova edició d'una obra de Joan Fuster. ¿Qué faríem per a estar dins de la llei? ¿La tindríem que adaptar a la nova normativa, o acabariem abans dient que estava escrita en català? Perque està clar que si diem que està escrita en català no faran falta les correccions normatives. I lo mateix podriem dir de les obres de Carles Salvador o de Manuel Sanchis Guarner, o les de Xavier Casp. Queda la possibilitat que tal demandat seguint l'expressió del Pare Lluís Galiana, lo que vullga és "fer només allò que el cul li done gana", és dir la seua exclusiva voluntat interpretativa de les paraules "normativa obligàtoria", sense cap de respecte a com s'escrigueren les dos edicions anteriors en 1991 i 1999, quan ni existia tal normativa ni per lo tant podia ser obligatoria.

Este demandat m'ha dut a la memòria al pintor Orbaneja al que es referix el Quixot, un pintor que estava en Ubeda i quan li preguntaven ¿vosté que pinta?, responia "lo que saliere", i clar quan pintava un gall titulava "açò és un gall", per a que ningú creguera que era una raposa. El demandat al vore la 3ª edició ha dit, "¡Catarroja descoberta!, i s'ha passat de perogrullada jurídica volent cantar la cartilla de que un Estatut d'Autonomía, per molt Estatut que siga, tinga efectes retroactius, i com ara cauen ginjols, denegació al canto: és obligatori que els morts escriguen nosmatisat "a la moderna",quan haguera segut millor que és cosira la boca, per no creure's que bevia en bota. Pero en fi la seua actitut d'anar a juí, no passarà de fer-li un nuc al rabo de no se qui, que no és Moceen Alminyana. ¡Quim poc trellat! Deixem-nos de romanços... i de fer fumet de cansalada.