Als que nos agrada el futbol, anar a Mestalla en l’entrepà i els amics a passar un ratet (de patiment, la veritat), a vore uns quants millonaris darrere d’un balo, correguent per a donar-nos una alegria, les semanes que no tenim eixe chicotet plaer, nos falta algo.

Sol passar de tant en tant, quan per una o atra rao, juguen les seleccions nacionals, be siga en competicio oficial, o be en partit amistos.

Eixe fi de semana pareix que siga orfe d’alegria, d’emocio com a minim.

De totes maneres, eixa semana ya sabem com te que acabar. La seleccio tornara a ser una llista de jugadors triats al gust dels periodistes de Madrit, adoctrinadors al mateix temps, del seleccionador que ells mateixos ficaren.

Per als jugadors dels equips “de provincies”, mes els val que siguen poc menos que Pelé o Maradona per a poder gojar dels honors de portar la camiseta de la Seleccio, les seues gotes de suor sembla que costen la mitat que les d’atres, com si tingueren que fer el doble que atres jugadors dels dos equips que tots coneguem.

Despres del partit, que pedrem o farem el ridicul com sempre, tambe sabem tots lo que te que passar. La culpa no la tindra ni el jugador “Matusalem” de tota la vida que fa anys que ya no es lo que era i que, de jugar en un atre equip faria molts partits que no aniria convocat, ni del millor porter “del Mon”, que cada volta que ix de l’area menuda canta mes que “Los Panchos” en els bons temps.

La culpa la tindra eixe jugador que vejem nosatros en Mestalla, d’eixe que naixque en un poblet valencia. Clar que la culpa se la repartira en atres jugadors “de provincies”.

I tindrem que donar gracies si no torna a casa lesionat, si aixo passa, ni en les noticies el nomenaran.

Al poble valencia li passa lo mateix que als seus jugadors. Se’n recorden de nosatros nomes per a desprestigiar o traure-nos tot el suc que poden sense donar res a canvi.

No val de res que la nostra terra siga un dels motors economics de tota Espanya, ni que sigam punt d’acollida de tot aquell que nos vol visitar o mes encara, viure entre nosatros.

Si tenim set es perque no sabem utilissar l’aigua que el cel nos dona. ¡Que atrevida es l’ignorancia¡, ¿no hauran sentit mai parlar del Tribunal de les Aigües?, si apareixen medusses en les nostres costes es perque nos estem carregant els mars en les urbanissacions, si, eixes que ells omplin cada estiu.

Si nos lleven la nostra historia i cultura es baix l’eslogan del “Levante feliz”, com si l’alegria propia de la nostra gent, innata en tot valencia, fora incompatible en la riquea dels nostres classics, en la nostra cultura musical, en investigadors i meges punters mundials de mils d’especialitats.

Vaig sentir una volta en la radio que, en les series espanyoles de televisio, quan fiquen a una chacha o una “paleta”, sempre li fiquen l’accent andalus. Qui aço dia ho era, i en rao es queixava, i llançava una pregunta a l’aire: ¿que passaria si la boba de turno tinguera accent catala o basc?, lo mes probable seria que la serie tinguera les pijors critiques i que no durara molt el personaje en questio. Als representants politics d’eixes regions els faltaria temps per a queixar-se de la “constant humillacio del estat centralista”.

Si fora valencia, no el llevarien de la serie, i el ridiculissarien sense por, ningu s’anava a queixar, perque el nostre poder en la meseta es practicament cero.

De res nos ha servit tindre ministres valencians, gent que ha fet la seua carrera meteorica partint de la nostra terra, d’actors que han mamat de subvencions locals, de directors que estrenen pelicules en el Cap i Casal insultant als seus paisans en dialectes infectes que ningu ha sentit en sa casa, d’empreses que nomes veuen en els valencians una font per a fer-se mes rics...

Nomes s’anaven a recordar de nosatros si s’acabara el sol en estiu.

Nos fa falta una veu forta, aci i alla, una veu que no calle, una veu que no tinga por de dir la veritat. Que el valencia es un poble agrait, solidari com el que mes, treballador sense fatiga, responsable i mamprenedor... i en el sonriure sempre present.

Ya esta be de que sempre nos tornen el jugador lesionat i damunt tingam que ficar bona cara.