Ahir vaig vore despres de molt de temps a un vell amic meu (dic lo de vell no per la seua edat, sino perque lo conec de tota la vida, ningu dels dos tenim mes de trenta i poquets), despres de la llogica alegria del retrobament i la charradeta de rigor, el meu amic me pega dos palmadetes en l´esquena i rient me digue “ale, que la que teniu davant els blaveros…. espere que continueu aixina, sense representacio, sense financiacio, sense mijos de comunicacio i ademes, en lo curta que es la familia i cada u va pel seu conter”. Clar, el meu amic es catalaniste. Yo no haguera pogut dir-ho millor.

I es que en el mon del valencianisme anem de sobrats, com si d´un nou ric es tractara. La divisio es propia de sectors en molt de poder, a vore qui arreplega mes tros del pastiç, perque clar, ¡Tenim tant de pastiç que n´hi ha per a tots!

Nomes tenim que anar al quiosc, i vorem les estanteries plenetes de diaris, revistes, comics i demes escrites en les nostres normes d´El Puig. Fiquem la tele i la veritat, es que no saps quin canal ficar, entre les tertulies d´actualitat cultural valencianista, els programes de pilota, els nous llibres que voran la llum escrits en Llengua valenciana. En la radio nos passa tres quarts de lo mateix. Vas a pagar un impost i che, quina faena, nomes puc pagar en les caixes valencianes, en lo comodo que seria pagar en la que tinc baix de ma casa que es no se d´a on. Els lletreros institucionals estan tots en perfecte valencia, al igual que els noms dels carrers. I en les escoles, nostres fills lligen lo que toca, en els nostres classics. Tots els nanos coneixen qui era Sor Isabel de Villena i Joanot Martorell. No veus una marfega en cap de puesto, ni atres sigles que no siguen les llegals i constitucionals, tot lo mes veus RV o NV que no fan mal a ningu. A qui li preguntes que vol dir el sufixe PV es quedara en cara de bobo. Che, nos respecten en tota Espanya, ¿Qué es el Llevant feliç?. Clar, estem tan be representats en Madrit, Bruxelles… Apareixen moviments culturals en terres de mes al nort del Senia reclamant l´orige del seu dialecte com a fill de la dolça Llengua Valenciana, es una sort tindre païsans en lo Regne capaços de financar ad esta gent, la cultura no te preu. Es sent per ahi que a lo millor dos o tres partits valencianistes fan llistes en eixes terres, en un atre nom clar, pero de submari valencianiste, sense dir lo que son, parlant be, sense dir ni blanc ni negre, pero calant, aixina en un futur donar el salt als Regnes Valencians.

Molt bonico…. si fora de veres. Els diaris nos tornen a la realitat. Un passeig pel barri o el poble i la tristor es plena. I mon amic te rao.

Ells tenen diners, representants, televisions (i les que no, puix fiquen un repetidor illegal i, com no els van a dir res…), radios (en els mateixos repetidors), i ningu fica en dubte lo que el seu “camarada” panca diu.

La cara de bobo que se te queda es indescriptible. ¿Pero tan sobrats anem com per a que cada u faça la guerra pel seu conter? ¿Tan irreconciliables son les postures de gent que defen lo mateix?¿Es veu la llum al final del tunel com per a sentir-se l´amo de la veritat absoluta?¿Tantes tribunes nos presten als valencianistes per a parlar?

El tren te pinta de tornar a passar de llarc, i a lo pijor, el cap de l´estacio la tanca i no passen mes trens. Si no fiquem remei, plorarem molt i ya no tindra remei.

Pero clar, anem de sobrats. Esta ronda la pague yo.