Viure per viure, més que viure per a vore, és un proverbi valencià arreplegat per Lluís Galiana, que ve com anell al dit, si volem trobar explicació raonable a l'esclat cultural de la llengua valenciana en el segle XV, que respon a una plataforma social compacta, móvil i diversa. Per a compendre-ho hi ha que parar-se en una data, 1443, quan Alfons el Magnànim conquistà Nàpols. En la segona mitat del segle, encara que les comparacions siguen odioses, dites sens ánim d'ofendre són claus: Valéncia superava els 60.000 habitants, la quinta part d'un Regne, en el qual una mitat eren moriscs cultivadors de la terra. Dins de la Corona d'Aragó, Barcelona estava prop dels 30.000, Saragossa, 20.000, Mallorca 15.000, Castelló 5.000, Alacant 1.700. Sens oblidar que Xàtiva i Morella superaven els 10.000 (entre les dos=Saragossa; i 2/3 de Barcelona).

La prepotència demogràfica, fea derivar l'econòmica (capital del Mediterràneu junt a Gènova, Marsella i Nàpols), i com no podia ser menys la cultural, que després del Magnànim continuen Joan II i Ferran el Católic. Sanchis Guarner comentava que la burguesia valenciana era 'activa' i l'aristocràcia 'oberta', lo que contrastava en l'immovilisme de les dos en el Principat. El Regne de Valéncia 'exportava' mercancies, pero també polítics com el Magnànim i Papes com Calixt III i Aleixandre VI; pero tambe 'soldats' (poetes i novelistes: Ausias March, Joanot Martorell). Tot lo món (segurament un tall d'acientífics) creïen parlar i escriure en Llengua Valenciana sense saber la que els cauria d'amunt. ¿Quàn? Eixa és ma meua curiositat, ¿En quin moment, i quí fon el primer? és dir que ¿eixe poble i eixos autors vivien l'èrro de creure una cosa que no era certa, perque en realitat parlaven i escrivien en català? Repetix la flexió, ¿quí, en quina data, aparegué la 'pelerina' teoría de l'unitat de la llengua?

Perque si repassem algunes teories primerenques (no dic la primera, que desconec), les opinions eren 'aproximatives', no dogmàtiques, com a hores d'ara. Milà i Fontanals, a la fí del XIX, davant de la 'bicoca' valenciana del segle d'Or, s'inventà una 'Escola Valenciana', única manera d'omplir el tercer período de la poesia catalana migeval. Després han vingut les interpretacions forçades de 'valenciana prosa' o 'prosa valenciana' (escrita per valencians en llengua catalana). Obliden que en la vida cortesana quatrecentista les relacions entre intelectuals aristocràtics (Corella, Escrivà, Castellví, etc.), i burguesos (Fenollar, Moreno, Vinyoles, etc.), eren cordials, freqüents i de convivència pacífica. Lo de la jocositat, racionalisme i amoralitat, no deixa de ser un 'bif-baf'.

Aixina s'arriba a la barbaritat: 'importants escritors valencians excel·liren en el conreu d'una prosa cultista, expressada exclusivament en catalá: Corella, sos Isabel de Villena, Miquel Pereç, etc.'.

¡Che en qué quedem! ¿Com podia l'immovilisme català, en paraules de Sanchis Guarner, produir efecte en el Regne de Valéncia? ¡Milacre impossible!: boci per força costa d'engolir. Si suprimim la causa, la llengua valenciana, desapareixen els efectes, pero atenció no és lo mateix dir 'mort el gos, morta la ràbia', perque la llengua valencian no ha mort encara, i no volem vore-la morta, que dir, com alguns fan 'matem el gos i acabem en la ràbia'. Només un consell, a qui corresponga, 'tin-te no caigues'. Tingam la festa en pau, ¡sense romanços!