Yo soc d’un poble, vell en historia, bell en paisages, bo en el clima, ric en sa terra, ple de gent manprenedora, valenta, decidida, solidaria, acollidora, que no espera a qu’els de fora li traguen les castanyes del foc, un poble en raïls seculars, en un idioma i una cultura propies per ell construïts.

Pero el meu poble, com tot, no es perfecte, m’agradaria que ho fos, i encara que l’amor que senc per ell m’alluerna a voltes, no puc evitar des de la reflexio, i una pretessa objetivitat, - tal volta casi impossible -, vore-li moltes mancances, que impedixen que siga tot lo gran que es mereix.

El meu poble sobrat com està de qualitats fisiques, orografiques, climatologiques, humanes…, sol avegades oblidar-se, de tanta riquea interior, per a deixar-se embobar per pretesses i quimeriques histories, que aquells que poc tenen, ens venen com a eixemple de lo gran que són al nostre costat.

La meua gent, o alguna d’ella, massa voltes, pensa que el veï, - si eixe que s’ha criat i a creixcut entre nosatros -, no pot ser mai tan sabut, com aquell que fent lo mateix, ho fa millor, puix està més llunt.

El deixar-se portar, sense més; el canviar-se el capell de la conveniencia de cada moment; el no lluitar per lo que es creu, i des d’on se creu que es deu portar a bon fi eixa lluita; el optar per lo comodo, o no seguir una estrategia conjunta, que beneficie a tots, provinguen ideologicament del lloc on es sentixquen millor ubicats; l’unio no es pot entendre mai com a una uniformitat ideologica, pero si com una lluita per uns intreresos comuns, i per la salvaguarda d’una dignitat popular que fa gran i respetable, a un ent historic i territorial del que orgullosament formen part.

El obcecar-se en destruir ad aquell que encara que defen en essencia lo mateix, ho fa de manera diferent, i en un atra posicio a la nostra, es sense dubte, un dels pijors mals endemics que patim els valencians. No despreciem, no vilipendiem, ni acossem, als nostres, son moments de lluita massa definidors de lo que serà el futur de la nostra terra; entenguem als que sobradament han donat mostra de amor per lo nostre; i confluim les forces en un objectiu comu; creure en nosatros, apostar per lo nostre, no deu de ser un ensomi per a d’atres.

¿Saveu que m’agradaria d’aci uns anys?, puix, el poder escriure esta editorial, parlant d’un poble, el meu, ric, fabulos, en multitut de virtuts que tal vegada el feren acomodatici davant el futur, pero que front a l’amenaça de deixar de ser lo que era i lo que fon, per a no ser mai, canvià un dia de cami, i prengué en les seues mans el rumbo de l’historia que estava per vindre, s’uní, apostà per lo seu, i per a sempre demostrà al món sancer, lo gran que era des de que, de veres, creia en ell.

El creure en nosatros; el estar units, - com a minim, en lo basic, lo que garantise un dema, que seguixca el ahir, i al hui, construits, en la vida dels nostres -; el tindre conciencia, de que la problematica actual, no es resolt a soles en formes, encaminades a poc més que marejar la perdiu; i el vore el fondo de la situacio, que permitix l’adoctrinament de les noves generacions, en valors socials i culturals, que trenquen en la manera de ser, en l’historia, en la cultura, i en la llengua d’un poble, que ara no es pot permetre el lux d’adornar no més que en bones parules, un moment decissiu per a la continuitat del poble valencià com a tal.

“Fets són amors, i no bones raons”.