Com encara està a penes enfornat, caldria que explicara qui és el decadent Joan Timoneda, naixcut en Valéncia vora el 1520 (son pare afincat en el cap i casal des del 1517), era bilingüe. Menendez y Pelayo afirmava que els valencians eren, per naturalea, bilingües sens esforçar-se (Fuster parla de 'diglòssia'). Aixina es deduïx de la visita que feu al seu germà, en un poble de Segòvia, i al comparar la blancor dels cabells, li raonà en valencià: "la boca medida,/ i la bolsa estreta,/ nú (nuc) fet en bragueta,/ sustenten la vida/ i fan-la quieta" (traduïxc al castellà: ser prudente y no gastar mucho dinero, ningún exceso sexual, sustentan la vida y la hacen tranquila). Cert que escrigué en castellà, pero considerava com a llengua seua la valenciana (no la catalana). En sa obra 'El Patrañuelo', en definir la paraula, explica, "semejantes marañas las intitula mi lengua natural valenciana, rondalles".

La seua antologia 'Flor de enamorados', és imprescindible per a conéixer la poesia del XVI valencià. Són 280 poemes dels quals 55 estan escrits en llengua valenciana, en un to fresc, coloquial i vivaç (expressió d'Ahuir i Palazon): cànons, endevinalles, plants i romanços, al voltant de temes d'amor i de llegenda. Solen ser a modo de glossa a partir d'un refrany o frase. Per eixem-ple la composició que comença, "Bella de vos so enamoros" té com a frase clau: "La nit i el jorn, quan pens en vos,/ mon cor sospira", repetida en cinc cobles i al final. En "Sarao de amor", tampoc falten poemes en llengua valenciana: "Tant lo seny i fantasia/ he posat en vler be,/ que, cercant-me, io no se/ en quin lloc me trobaria".

Pero la figura de Timoneda, es fa preeminent en els inicis del teatre. Al respecte, Froldi, gran coneixedor del teatre d'aquells temps, afirma que es deu a Timoneda "la acción cultural más importante para la constitución de un teatro que fuera original empeño literario, en correspondencia no con un ideal abstracto y libresco de perfección, sino con un principio de operante y con creta inmediatez expresiva". I ademés devem tindre en conte que tragué a la llum les obres de Lope de Rueda i Alonso de la Vega.

En la 'Turian', inclou el 'Ternario Espiritual' (1558: Auto del Nacimiento, Auto de la Quinta Angustia i Auto de la Oveja perdida); i en 1575 apareix un atre Ternario, 'Sacramentales', sis autos sacramentals dels quals u és en valencià (Auto de l'Iglesia militant) i atre bilingüe (El castillo d'Emaus). A lo manco, estes obres suponen un alvançament a les de Lope de Vega i Calderón de la Barca, per oferir al públic un teatre teològic i alegòric com el desijat per la Contrarreforma.

Pero Timoneda no s'oblidà del teatre profà, com les tres comèdies de 1559: dos traduccions de Plaute ('Amphitrion', 'Los Menemnos'), i una refundició de 'Il negromante' d'Ariost (Cornelia). En este peces, encara que siguen traduccions o adaptacions de texts coneguts, oferix propostes interessants en el teatre hispànic anterior a la comèdia barroca, en les que demostra un coneiximent gran dels teatres italià, castellà, i per supost valencià. Un Timoneda, tal qual l'afalac de Loaysa: "Ingenio subtilísimo, abundoso,/ ilustre, sabio, fértil, admirable,/ discreto, grato, lento, conversale,/ leido, ejemplar, artificioso./ Retórico, apacible, caudaloso,/ benigno, sin doblez, cauto,amigable,/ suave, liberal, honesto, afable,/ en cuentos y en amores muy gracioso./ Poético en estilo sobrehumano,/ de Musas laureado acá en el suelo,/ aceptado ya por todo el universo./ Cómico penetrante en prosa y verso,/ cual se descubre en este Patrañuelo,/ es el de Timoneda, valenciano". Sense romanços. ¡Ara que li diguen decadent! ¡Si fora català... un monument!