M’he alegrat molt de que haja perdut la candidatura de Madrit per als Jocs Olimpics de 2012. Ho reconec. Pero no nomes yo. Molta gent per tot arreu de l’Estat Espanyol es troba ara d’enhorabona. I no parle sols dels nacionalistes separatistes que tots tenim en ment. Sino tambe de gent que se sent espanyola pero que està fins als collons de tant de centralisme, de que la Meseta acapare totes les infraestructures quan es marginen a atres terres, fins als collons d’un estat a on nomes conten madrilenys, vascs i catalans i ya no conta ningu mes.

Madrit no era una bona candidatura. Conta en greus deficiencies en quant a capacitat hotelera i de seguretat, com ha quedat pales en l’atentat terroriste de ETA a poc mes d’una semana per a l’eleccio de la vencedora.

I encara que la meua preferida era Nova York, ya que no em pareix just que urps com Paris, Londres o Moscou hagen celebrat varis Jocs Olimpics a lo llarc de l’historia quan atres grans ciutats no els han acollit mai, no deixe de congratular-me per la derrota madrilenya. Admet que volia que vencera qualsevol ciutat excepte la de Madrit.

Despres del boicot a la Copa America de Valencia 2007, despres del menyspreu total als Jocs Mediterraneus d’Almeria 2005, lo ultim que podria haver soportat es que els madrilenys s’hagueren eixit en la seua. Que despres de que mos neguen l’aigua, la llengua, les infraestructures i tot, els valencians haguerem d’haver pagat en els nostres impostos els Jocs Olimpics d’una ciutat que despectivament mos diu “Llevant” era massa. No m’importaria uns Jocs per eixemple en Sevilla, pero en la Meseta... ¡Gracies a Deu, ha segut que no!