La mort del poeta Xavier Casp ha devingut en una de les mes tragiques perdudes per a la cultura del nostre païs. Natural de Carlet, Casp ha segut un dels poetes valencians mes destacats del sigle XX i juntament en l’erudit Miquel Adlert, l’estandart del valencianisme cultural en la segona mitat de la centuria. La seua obra ha segut traduida a diversos idiomes i rep el primer Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana en 1994.

L’incomparable dolçor i musicalitat dels seus versos, l’amor que profesa cap a Deu, la patria i la seua esposa i el sentiment de les seues paraules fan de Casp un dels poetes valencians mes grans. Obres com “D’ amar-te, amor”, “Goig”, “¿A on vaig Senyor?” o “Els 7 d’ Octubre, i..”. son historia viva de la poesia nacional. I es que no es per casualitat que els nostres “germans” del Nort el tilden de “poeta catala”. Si no fora excels, no el voldrien fer seu.

Xavier Casp ha defes la Llengua Valenciana inclus baix el franquisme. Durant molts anys fon deca de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) i encara que podria haver-se conreat mes fama d’haver escrit en catala o en espanyol, ell preferi escriure en la seua amada Llengua Valenciana. I encara que va cometre d’erros i equivocs, de dubtes i titubejos, resultaria injust negar que Casp fon un patriota que donà la vida pel seu païs.

En l’hivern de sa vida presidi l’ “Academia de Zaplana” (AZ). L’acusaren de traïdor, de venut al catalanisme. Yo pense que Casp pecà d’ingenuitat, que si es clavà en aquell merder fon per tractar de salvar alguna cosa -per poc que fora-, per a l’Idioma Valencià. Al cap d’un temps dimiti, gest que l’honra. Tingue ombres pero em quede en les llums d’un home que tant si volia com si no volia, era valencià. I si que volia ser valencià. I tant.