JOAN IGNACI CULLA

 
 
   

 
  Data de Publicacio
08 de Giner de 2007
   
  Referencia
0034JIC
   
  Tornar a la Plana de;
Joan Ignaci Culla
   
  Anteriorment publicat en,
Las Provincias
06 de Giner de 2007
   
  Anar Arrere
   
   
ARTICUL
 
LA LLENGUA VALENCIANA, UNA LLENGUA INDEPENDENT
 

Moltes vegades hem parlat i demostrat l’independencia de la llengua valenciana respecte a qualsevol atra, i mes concretament, front al catala. Molts documents aixina l’acrediten: “Reperi in Hispania lenguas, verterme propiam: Cantabricam, Graecam, Latinam, Arabicam, Celtiberam, Caldeam, Hebraicam, Valentinam, Catalaunam”. ( Tractatus de Regimine Urbis et Regni Valentiae , Llorenç Matheu i Sanz, 1654, p. 504).

Tambe ho acreditava Pere Joan Porcar, el 1612, en Coses evengudes en la ciutat e regne de Valencia , al dedicar “una Cançó en alabanza de mosén Francés Geroni Simó, en totes les llengües: Valencia, Castella, Aragones, Catala, Mallorqui, Portugues, Biscai, Frances, Negre y Morisco”.

Algu pot interpretar (greu error) que estes cites son fruit apasionat del lloc de procedencia dels autors, o que no mes obedixen ad un concepte “nominalista”, com tant l’agraden dir a determinats professors de catala (en nomina i en el consentiment de la Conselleria de Cultura Valenciana), que no de la llengua oficial que reconeix el nostre Estatut, el valencià. I sería llogic, ya que estos interprets del dogmatisme falsari del catalanisme no lligen fora del catecisme (previ pagament, clar) proporcionat per les editorials d’Eliseu Climent, o atres proximes a la causa, que subministren los libels per a la seua doctrina i adoctrinament, plagats de maniplucions i falsificacions historiques.

Si no fora aixina hagueren llegit el Memorial en defensa de la llengua catalana (Bib. Cat.: Cisteller, Diego: Memorial, 1636), a on en les llinees 13 i 14 diu: “Las leyes de las partidas están en Castellano; en Aragón, en Aragonés; en Valencia, en Valenciano; y en Cataluña, en Catalán”. Per cert, si queda algu professor de “valencià” no reciclat que vullga investigar este document, que es done presa, ya que forma part de la bibloteca catalana, i no sería d’estranyar que en l’entrada en vigor del nou Estatut catala desaparega o se manipule com els de l’Archiu de la Corona d’Arago en temps de Bofarull. ¿Seny, rigor historic, cientifisme?

Un llibre que no desapareixirà, ya que es troba en totes les biblioteques, es el de Pi i Margall, Las Nacionalidades . Este republicà catala, que segur hui en dia sería tachat de facha blavero o espanyoliste , diu en la seua obra de 1876: “¡La identidad de la lengua! ¿Podrá ser ésta un principio para determinar la formación ni la organización de los pueblos? Subsiste en España no sólo la diversidad de leyes, sino también de lenguas. Se habla todavía en gallego, en bable, en vasco, en catalán, en mallorquín, en valenciano. Tienen estos idiomas, a excepción del vasco, el mismo origen que el de Castilla; y ninguno, sin embargo, ha caído en desuso”.

I es que no a soles tenien consciencia de l'independencia de la llengua valenciana, sino que era el model llingüistic en Catalunya, ya que si els catalans volien llegir obres lliteraries tenien que editar les valencianes, com ocorria en l'edicio de Barcelona de 1482 de La Imitacio de Jesucrit , de Miquel Perez: “Esplanat de lati en valenciana lengua”, en Lo carcer d’amor o en Historia d’Alexandre , entre atres obres. Perque si algo demostra l’historia es que els catalans no han tingut lliteratura propia d’importancia (d'ahi apropiar-se del nostre Sigle d’Or) fins a fa quatre dies quan varen publicar, per cert, en castella Mortadelo y Filemón; al que ara, segurament, ho traduiran al catala gracies al Consell Audiovisual Catala (CAC).

I quan han tigut els catalans algo publicat, tots els escritors ademes de diferenciar el valencia del catala, han calificat a la catalana de “grosera y malsonante”, com diu Carles Ros en Epítome del Origen y Grandezas del Idioma Valenciano (Valencia, 1734, pp. 18 i 19): “Con todas estas circunstancias, se debe [sic] nombrar el tercer ramo principal de la Lenguas de España con el de Valenciana, y no con el de Catalana, porque una y otra vinieron de la lemosina [...], pero no en el de Catalana, que esta no ha tenido cuidado en adelantarse, pues hoy día se conserva mal sonante, grosera, isleña, y montaraz, que a esto llamamos los Valencianos margall’’.

En definitiva, per molt que s’empenyonren i nos obliguen a creure lo contrari, el valencià sempre ha segut una llengua independent: ‘‘Más no en castellano, no en bascuenze, no en portugués, no en catalán; sino en idioma valenciano, porque era Valencia la que hablava [sic]”. ( Aprovacio de l'Epítome de C. Ros , pel Dr. Thomas Ródenas).

 
 
 
Usuaris en llinea Grup LLVS   -   Octubre 2006 Amunt