|
Moltes vegades hem parlat i demostrat l’independencia de
la llengua valenciana respecte a qualsevol atra, i mes concretament, front
al catala. Molts documents aixina l’acrediten: “Reperi in Hispania lenguas,
verterme propiam: Cantabricam, Graecam, Latinam, Arabicam, Celtiberam,
Caldeam, Hebraicam, Valentinam, Catalaunam”. ( Tractatus de Regimine Urbis
et Regni Valentiae , Llorenç Matheu i Sanz, 1654, p. 504).
Tambe ho acreditava Pere Joan Porcar, el 1612, en Coses
evengudes en la ciutat e regne de Valencia , al dedicar “una Cançó en
alabanza de mosén Francés Geroni Simó, en totes les llengües: Valencia,
Castella, Aragones, Catala, Mallorqui, Portugues, Biscai, Frances, Negre y
Morisco”.
Algu pot interpretar (greu error) que estes cites son
fruit apasionat del lloc de procedencia dels autors, o que no mes obedixen
ad un concepte “nominalista”, com tant l’agraden dir a determinats
professors de catala (en nomina i en el consentiment de la Conselleria de
Cultura Valenciana), que no de la llengua oficial que reconeix el nostre
Estatut, el valencià. I sería llogic, ya que estos interprets del dogmatisme
falsari del catalanisme no lligen fora del catecisme (previ pagament, clar)
proporcionat per les editorials d’Eliseu Climent, o atres proximes a la
causa, que subministren los libels per a la seua doctrina i adoctrinament,
plagats de maniplucions i falsificacions historiques.
Si no fora aixina hagueren llegit el Memorial en defensa
de la llengua catalana (Bib. Cat.: Cisteller, Diego: Memorial, 1636), a on
en les llinees 13 i 14 diu: “Las leyes de las partidas están en
Castellano; en Aragón, en Aragonés; en Valencia, en Valenciano; y en
Cataluña, en Catalán”. Per cert, si queda algu professor de “valencià”
no reciclat que vullga investigar este document, que es done presa, ya que
forma part de la bibloteca catalana, i no sería d’estranyar que en l’entrada
en vigor del nou Estatut catala desaparega o se manipule com els de l’Archiu
de la Corona d’Arago en temps de Bofarull. ¿Seny, rigor historic,
cientifisme?
Un llibre que no desapareixirà, ya que es troba en totes
les biblioteques, es el de Pi i Margall, Las Nacionalidades . Este
republicà catala, que segur hui en dia sería tachat de facha blavero o
espanyoliste , diu en la seua obra de 1876: “¡La identidad de la lengua!
¿Podrá ser ésta un principio para determinar la formación ni la organización
de los pueblos? Subsiste en España no sólo la diversidad de leyes, sino
también de lenguas. Se habla todavía en gallego, en bable, en vasco, en
catalán, en mallorquín, en valenciano. Tienen estos idiomas, a excepción del
vasco, el mismo origen que el de Castilla; y ninguno, sin embargo, ha caído
en desuso”.
I es que no a soles tenien consciencia de l'independencia
de la llengua valenciana, sino que era el model llingüistic en Catalunya, ya
que si els catalans volien llegir obres lliteraries tenien que editar les
valencianes, com ocorria en l'edicio de Barcelona de 1482 de La Imitacio de
Jesucrit , de Miquel Perez: “Esplanat de lati en valenciana lengua”, en Lo
carcer d’amor o en Historia d’Alexandre , entre atres obres. Perque si algo
demostra l’historia es que els catalans no han tingut lliteratura propia
d’importancia (d'ahi apropiar-se del nostre Sigle d’Or) fins a fa quatre
dies quan varen publicar, per cert, en castella Mortadelo y Filemón;
al que ara, segurament, ho traduiran al catala gracies al Consell
Audiovisual Catala (CAC).
I quan han tigut els catalans algo publicat, tots els
escritors ademes de diferenciar el valencia del catala, han calificat a la
catalana de “grosera y malsonante”, com diu Carles Ros en Epítome
del Origen y Grandezas del Idioma Valenciano (Valencia, 1734, pp. 18 i
19): “Con todas estas circunstancias, se debe [sic] nombrar el tercer
ramo principal de la Lenguas de España con el de Valenciana, y no con el de
Catalana, porque una y otra vinieron de la lemosina [...], pero no en el de
Catalana, que esta no ha tenido cuidado en adelantarse, pues hoy día se
conserva mal sonante, grosera, isleña, y montaraz, que a esto llamamos los
Valencianos margall’’.
En definitiva, per molt que s’empenyonren i nos obliguen
a creure lo contrari, el valencià sempre ha segut una llengua independent:
‘‘Más no en castellano, no en bascuenze, no en portugués, no en catalán;
sino en idioma valenciano, porque era Valencia la que hablava [sic]”. (
Aprovacio de l'Epítome de C. Ros , pel Dr. Thomas Ródenas). |