|
Es curios com s´apela a la ciencia per a explicar quasi qualsevol cosa.
Ultimament, sobre tot els politics, recurrixen ad ella en massa frecuencia:
«Aço está cientificament demostrat»; «ho avalen els cientics»; «el mon
cientific ho te superat»; etc. No entrare a analisar els curricula d´eixos
cientifics, ni la definicio del terme («Conjunt de coneiximents obtinguts
per mig de l´observacio i el raonament, sistematicament estructurats i dels
que es deduixen principis i lleis generals»). Pero, si que m´agradaria
senyalar que en la polemica sobre l´identitat del valencià no existix el
raonament cientific al que tant s´apela. Creure cegament en lo que alguns
politics pseudofilolecs nos diuen sobre este asunt, per moltes voltes que ho
repetixquen, mes que ciencia es un acte de fe.
Molts d´ells, sabedors de que la seua ciencia es voluble, recurrixen ad ella
per a intentar acreditar lo que no deixa de ser una simple creencia o una
manipulacio interesada. Es pot comprovar clarament al observar com mencionen
-com si de ciencia es tratara- l´actual versio de la RAE de 1970, filla de
les presions catalanistes, i la definicio que aporta de valencià, i no la
que es publicà en 1959, en la que es definia com a «lengua propia de los
valencianos», naixcuda des de la llibertad dels academics (Bolleti, Volum
XXXIX-Quadern CLVIII).
I es que, en assunts de llengua, parlar de ciencia pot conduir a erros. Ya
ho dia Miquel Adlert Noguerol: «l´Idioma no es una qüestio cientifica en el
sentit de ser un producte d´una ciencia, sino al reves: una ciencia -la
filologica- es producte de la llengua; no es una llengua merament
especulativa (...) Ara els filolecs valencians pancatalanistes s´han
apoderat de la llengua com a cosa seua i en acte dominant fan una llengua i
volen imposar al poble l´artificialitat de sa factura científica» (En
defensa de la llengua Valenciana, 1977, pps. 18 i 19).
I es que, clar, alguns d´estos cientifics no han «observat o raonat» lo que
diuen personages com Gregorio Mayans: El concepte que este savi tenia de la
llengua valenciana el va resumir el filosof Julian Marias en l´articul
publicat en la revista Gaceta Ilustrada (23 de març de 1972) -«La llengua
valenciana es llengua germana, i no filla de la catalana»-.
O Mossen Joan Bonlabi, catala de naiximet, que traduix al valencià el
Blanquerna de Ramon Llull, escrit en mallorqui, i publicat en Valencia en
1552. En el prolec se diu «fon traduit i corregit ara novament dels primers
originals, i estampat en llengua valenciana» (1521). L´autor se queixa tambe
de no ser molt docte o molt llimat en dit idioma per ser-li peregri i
extranger. Inclus Pi i Margall, tambe catala, diu: «Subsiste en España no
sólo la diversidad de leyes, sino de idiomas. Se habla todavía en gallego,
en bable, en vasco, en catalán, en mallorquín y en valenciano», en lo que
reconeix la singularitat i independencia del catala, mallorqui i valencià (tret
de la Hoja del lunes de Valencia, 26-06-78, pág. 14).
Clar que ya ho va dir un atre catala i eminent filolec, Manuel de Montoliu:
«La individualidad de la lengua valenciana dentro de la familia de las
lenguas d´Oc, nadie que tenga una mediana cultura lo pone hoy en duda (...)
Hoy los escritores catalanes ya no oponen razones ´científicas´ a la fuerte
personalidad de la lengua valenciana, ni se oye con tanta frecuencia como
antes alegar clasificación según la cual se da nombre de catalán a todas las
lenguas occitanas de España (...) El elogio que escribió Cervantes de la
Lengua Valenciana, tiene para mi más importancia y más peso que la opinión
de tres o cuatro sabios».
Carreras Candi, historiador (1862-1937) al que hui el mon científic el
calificaria com «fascita-blavero», en son estudi sobre «El Lenguaje
Valenciano», diu: «Nadie podrá asegurar que el valenciano y el mallorquín
sean dialectos del catalán en el verdadero sentido de la palabra. Los tres
se han desarrollado con absoluta simultaneidad de tiempo y divergencias
léxicas, sin influirse mutuamente».
Josep Plá, escritor catala Premi de les Lletres Catalanes, en les seues
obres (volum 28) defen que «totes les llengües neollatines tenen la mateixa
estructura; lo que les fa diferents es la fonetica».
El millor mossarabiste que ha tingut el Regne de Valencia, Leopoldo
Penyarroja en El Mozàrabe de Valencia i Cristianos bajo el Islam (edit.
Gredos), afirma: «La Historia, con datos pormenorizados, confirma que el
valenciano no es un producto de reconquista, o repoblación medieval.
Pensarlo hoy así es, a lo sumo, un acto de fe, no una deducción científica».
Quina pena que la ciencia i els actes de fe siguen hui en dia un mer
intrument all servici de la mentira i la manipulacio. L´historia del
valencià pareix haver-se escrit els ultims 20 anys. ¿Es que ningu se´n
recorda de Cervantes? |