Els canvis socipolítics fan desplaçar el centre de gravetat a Castella, en especial després del casament d’Isabel de Castella en Ferran d’Aragó. Encara aixina seguixen havent un fum de poetes i cultivadors de la llengua valenciana. En este sigle ya s’havia fundat l'universitat de Valéncia a instàncies del papa valencià Aleixandre VI, en la qual la llengua valenciana era d'us habitual.

En quant a tendències lliteràries la sàtira va deixant pas a la poesia religiosa, prenent aixina un caràcter religiós moltes obres hagiogràfiques, tractats morals, etc. Alguns autors del sigle anterior seguixen escrivint i s’afegiran uns nous. Comença la castellanisació administrativa en la desfeta de les Germanies que portarà a alguns a decantar-se pel castellà com idioma lliterari.

És un temps de postració, decadència i marginació. Lliteràriament hi ha un empobriment temàtic, repetint motius escassos d’inspiració. És fa molt poc en prosa i lo únic destacat en religió és l'oratòria sagrada. Les causes d’este panorama és troben en el decaïment econòmic degut a l’expulsió dels moriscs, fet que repercutira en l’economia urbana, gelant molts dels entusiasmes lliteraris i l’adopció d’una nova llengua lliterària sense una forta tradició: el castellà.

La postració ya senyalada en el sigle XVII s’accentua degut a motius polítics: la desfeta d’Almansa (1707) i la consegüent supressió de les llibertats pel primer Borbó que alegà "just dret de la conquista". Aixina ho mostra l’elevat el número d’erudits en afany d’investigació i revisionisme crític que desdenyaren el valencià com llengua de cultura.

Per contra, el poble mantingué la seua llengua valenciana en els aspectes més tradicionals i clàssics, i per al seu consum s’imprimiren molts follets solts (sàtires i coloquis). Com a gènero destaca la poesia, sense pretensió estètica i populiste, i en una calitat mija. En narrativa una de les obres més importants és la de Galiana.

El teatre és veu afectat per les varies prohibicions de l’Arquebisbe Mayoral, que no mermaren les condicions de conreu, sent junt a la poesia el gènero més utilisat (coloquis, milacres...).

A lo llarc del sigle les figures ya no apareixen aïllades com en el sigle XVIII, degut ad una major abundància de les fonts d’informació; aixina, per eixemple, un lliterat com Villaroya apareix junt a diverses manifestacions populars com les crítiques polítiques en forma d’octavetes.

Per primera vegada des de fa tres sigles les figures també deixen d’estar solitàries entre sí, apareixen societats a on els escritors en gusts lliteraris comuns és reunixen, lo que donarà lloc al naiximent de la Renaixença Lliterària, recolzada lliteràriament pel Romanticisme historiciste de Boix, i que és concreten en la fundació a finals de sigle de la societat "Lo Rat Penat" (Societat d'Amadors de les Glòries Valencianes).

Les tendències a principis de sigle seran molt paregudes a la corrent popular començada per Carles Ros, autors com Lluís Navarro, Civera, Clergues o Pasqual Martínez, pero estes formes evolucionaran donant noves com els llibrets de falla i desenrollant uns atres gèneros com els milacres (reminiscències dels antics misteris).

La primera mitat del sigle XX seguix la trayectòria marcada per la Renaixença encara que en certes matisacions i innovacions: apareixen els semanaris lliteraris d’èxit com, "El Conte del Dumenge", a l’hora que s’intenta per primera volta aplegar ad un acort en lo referit a normativisació (Fullana, 1905) que seran peu per a posteriors treballs filològics molt importants.

Est interés naix de l’imposició fabriana en Barcelona per ad unes normes per al català, que alguns valencians adopten degut a l'inexistència normativa valenciana. Estos intents s’intentaren atallar en unes normes transaccionals conegudes com "Bases del 32 o de Castelló", que eren l’oficialisació de Fabra per al català en certes concessions valencianes. A cap dels firmants convencé, com prova els diferents matisos i observacions fetes per cadascú.

D’ací derivaran dos branques;

Una valencianista (que a partir d’estes normes intenta valencianisar-les, reprenent els estudis del Pare Fullana, sobretot Adlert i Casp en cap).

I una atra catalaniste (que pretén acostar-les al més pur barceloní, encara que seguixen dient-les "Normes del 32", en cap estan Fuster, Valor, Salvador...).

Estes dos branques són les que han subsistit fins a finals del sigle i principis del següent.