Els pobles que obliden la seua historia, les seues tradicions, sa llengua i el seus simbols estan condenats a afonar-se en la pols de sa historia (Renan).

Sempre hem mantingut que el 9 d’Octubre, a mes de ser un dia festiu, te que ser reivindicatiu. Un dia per a reflexionar sobre lo que fon el poble valencià i lo que es ara, pero per damunt de tot, sobre lo que desija ser en el futur.

Qualsevol valencià que no haja estat inmerç en l’adoctrinament historic, siga este castellaniste o catalaniste, coneix perfectament el nostre glorios i envejat passat. Tal volta eixe extraordinari passat, unit a nostra particular docilitat, siga el motiu per el que uns i atres sempre han vullgut sometre-nos als seus dictats. Desgraciadament, poc hem canviat des de l’epoca en la que el Comte Duc d’Olivares se referia als valencians en la següent frase: “Con los valencianos haré lo que yo quiera, con los aragoneses lo que podré, con los catalanes lo que ellos quieran”. L’espirit d’esta “sentencia” seguix estant vigent; independentement de qui ocupe la Moncloa.

Pero si no teniem els valencians prou en els atacs i desprecis foraneus, ara s’unixen al cor alguns valencians, acomplexats de la seua historia, sa lengua i ses tradicions. En definitiva, avergonyits del seu propi ser. I, entre ells, sa maxima expresio es la dels academics de la “illegal” AVL. I dic illegal —per mes que estiga reconeguda oficialment—, perque atenta contra la Carta Magna dels valencians, en la que es reconeix que “La llengua propia de la Comunitat Valenciana es el valencià (articul 6.1) i que “L’idioma valencià es l’oficial en la Comunitat Valenciana” (articul 6.2).

Per si atentar contra l’Estatut no fora suficient, l’AVL contrave la llegalitat que predica en els seus propis postulats al encaminar univocament tots els seus “dictamens” cap a l’extermini del valencià, acostant-lo al catala en favor de l’unificacio de la llengua. Tot en l’expres consentiment del PP i PSPV.

Mes que incomprensible, es inaudit que els nostres politics —en teoria, elegits per a representar i defendre al seu poble— se dediquen a crear institucions per a liquidar nostra historica llengua valenciana, a favor d’un dialecte barceloni, en un pedigri que no alcança mes alla de cent anys.

Pero l’AVL està condenada al fracas, no tan sols per lo anteriorment expost i perque es un apendix de l’Intitut d’Estudis Catalans (IEC), sino per no contar en la voluntat i el respaldo dels seus parlants, autentics garants de la llengua. Es obvi..., pero conve recordar les paraules de Chomsky al respecte: “La llengua no depen ni dels llingüistes ni dels politics, sino de la gent que l’usa (…), la diferencia entre llengua i dialecte està en que, darrere d’una llengua hi ha un eixercit i darrere d’un dialecte no”.

No podem ni devem oblidar-nos de la nostra historia, por mes que s’esforcen algunos. No podem consentir que la llengua valenciana, en un Sigle d’Or a les seues esquenes, en plena autonomia lexica, fonetica, morfosintactica, semantica i respaldada per l’autoritat dels classics, depenga i estiga al servici d’un invent lexic, naixcut en el laboratori del quimic —que no filolec— Pompeu Fabra a principis del sigle XX.

Els valencians no som els culpables de que pobles com el catala, en inquietuts megalomanes, carixquen de llegitimidad historica o llingüistica; pero si som culpables de deixar que s’oblide, manipule o tergiverse la nostra historia. El poble que guarda la seua historia i la seua llengua te la clau de la seua llibertat (J. J. Roseeau, Discurs de les Ciencies i les Arts, Paris, 1757).