El de cultura es un concepte complexe. Hi ha tantes definicions de cultura com persones, i els debats en torn a ella son continus. En la meua opinio, cultura hi ha de dos tipos: la cultura elitista i la popular. L’ elitista es Miquel Angel Bonarroti, Ludwig Van Beethoven, Ausias March... Es dir, la cultura en majuscules... I despres està la cultura popular que es la del poble: les festes, els costums, les tradicions... La cultura popular es molt ampla i abarca des dels tebeos de Batman fins a la religio cristiana passant per les Fogueres de Sant Joan.

Tambe convivim en un tercer tipo de “cultura” que no ho es en absolut... La podriem denominar com cultura fem, incultura o millor encara: pseudocultura.
Parlem de coses com el Forum de les Cultures de Barcelona 2004, la Fura dels Baus, la Bienal de Valencia, l’IVAM o l’art abstracte. I es que quan un va al teatre i se troba en una banda de borinots ballant en pilotes com aborigens de Papua-Nova Guinea o si un va a un museu i es troba en una peixera plena de tornells sap que en el fondo aixo ni es art ni cultura; tan sols es una presa de pel.

Per a mi, la popular es una cultura superior a l’elitista. A pesar de que la fama i el prestigi acompanyen a l’elit. A sovint es desprecia a la cultura popular, per ser la del poble, la de gent plana, honesta, decent i senzilla. Yo preferixc estar del costat d’eixe poble al que alguns desprecien que del costat de mediocres intelectuals de salo que viuen de subvencions i de parar la ma, que es creuen algu per tindre un premi, tan remilgats i repipis ells que pareix com si algu els haguera introduit un carabassi pel cul, i que osen parlar de tot quan no saben de res.

La cultura popular es la mes important perque es l’ADN d’un poble, la radiografia d’una societat, es l’identitat i l’estil de vida d’una nacio, el DNI d’una patria i aixo es mes important que la “Capilla Sixtina”, “En Quixot” o “La 5ª sinfonia”. Per aixo, quan alguns analfabets –partidaris de la cultura elitista- afirmen que “totes les universitats del mon diuen que tal o qual” yo responc lo que diu el meu poble: que el Valencià es una llengua i no un dialecte. Perque que yo sapia la llengua, i la cultura, son patrimoni del poble. I de ningu mes.