A lo llarc del temps, vegent com s’usa la qüestio llingüistica per a conseguir resultats politics. Distorsionar la realitat es el millor resultat per a conseguir “ciencia”, quan no deixa de ser una maniobra immoral. Molts son els que en publicacions i declaracions interessades pretenen demostrar la catalanitat del nostre poble, afirmant que les poblacions moçaraps no representaven, “ni tan siquiera una minoria influyente”, en els moments de la reconquesta, aixina com que es llingüisticament “incongruent”, l’evolucio del romanç en valencià. Es dir, que molts llegint estes “tesis”, pensarien que, o aci no hi havia ningu hasda l’arribada dels catalans, o eren muts.

Els que no estan somessos per “l’immersio”, demostren tot lo contrari: l’existencia del romanç en temps araps, com a precursor del valencià, i l’existencia d’un billingüisme reciproc, donada la bona “convivencia”, com ho testifica Hussein Mones, catedratic d’Estudis Hispanics d’Al Andalus en l’Universitat d’El Cairo, diu en el seu llibre Andalucía, Algarbia and Al Sharky , que quan va aplegar Jaume I a Valencia, hi havia en el Regne de Valencia 120.000 musulmans, 65.000 cristians i 2.000 judeus. Diu que el rei Zayan li va dir al rei En Jaume, al donar-li les claus de la ciutat: “En la ciutat de Valencia conviuen musulmans, gent noble del meu poble, junt a cristians i judeus. Espere que sapia governar-los per a que continuen vivint en la mateixa armonia i per a que treballen esta noble terra conjuntament. Aci, durant el meu reinat, eixien provessons de Semana Santa i els cristians professaven la seua religio en tota llibertat, donat que el nostre Coran reconeix a Crist i a la Verge. Espere que voste concedixca el mateix tracte als musulmans de Valencia” (Castell Maiques, Vicente: Proceso sobre la ordenación de la Iglesia Valentina entre los arzobispos de Toledo, Rodrigo Jiménez de Rada, y de Tarragona, Pedro de Albalat: (1238-1246) , Valencia, Corts Valencianes, 1996)

I aixina va ser. En l’art. II de la capitulacio firmada en Russafa, publicà per Huici, diu: “Los moros que quisiesen permanecer en el término de Valencia se quedarían salvos y seguros bajo la protección del rey, y deberían ponerse de acuerdo con quienes tuviesen las heredades”. Els qui havien conseguit donacions, ya que segons la “Crónica” s’havia promes mes terra de la disponible, a pesar que molts se’n tornaren als seus origens, ya que molts vingueren per la bula de la predicacio de la “Creuada” del papa Gregori IX, i alcançar les gracies espirituals. Per aixo obligaven, despres de les disputes dels nobles aragonesos en el rei (ya que consideraven que les terres de Valencia, eren una continuitat patrimonial seua), a vendreles rapidament a un musulma, ya que per a mantindre la propietat, haurien d’assentar-se en la ciutat, en cas contrari les pedrien. Hi ha que recordar que ya en temps del Cid, els cristians del sigle XI eren billingües. Un fet destacable es el Campeador, según fonts araps, com la “Primera Crónica General de España” (R. Menéndez Pidal, II, Madrid 1955, p. 587 a 588), despres d’apoderar-se de Valencia en 1094, “encargó de la custodia de sus puertas y murallas a peones cristianos de los almoçàraves que eran criados en tierras de moros”, ya que “fablavan assy como ellos et sabien sus maneras et sus costumbres”.

Un atre testimoni del nostre parlar s’ha replega en Al-Mudajaxax , El Cairo, Tom I, pag. 14. L’autor Ibn Sida, mort en Denia en l’any 1066, en el prolec de la seua obra Kitab al Muyasas , un diccionari analogic, en el que agrupa paraules que se referixen a una mateixa especialitat, demana disculpes per les incorreccions que puga fer al escriure en arap, afirmant: “¿Com no he de fer-les –si escric en temps tan alluntats de quan l’arap es parlava en purea– i tenint que conviure familiarment en persones que parlen romanç”. Tambe destaquen les de Abu Bakr Mamad, ibn Ahmad, ibn Ruhaim de Bocairent, qui afirma al parlar de les harges, “llengua cristiana” al seu mig d’expressio.

En la Cronica de Bernat Desclot, valencià (A. Ubieto: “B. Desclot: un historiador valenciano recuperado”, O. R. V ., Tom II, pp. 227-236). En l’apartat 312 diu: “E quant foren a 1.ª font que es dejus la roca del castell, dix l’alcayt a Don Pelegri que’l esperas I poch, que ades l’auria. E mentre que ell l’esperava, vee que se despuylava la almexia que vestia, e assech se en la font, e baya’s e gita’s l’aygua dessus. E quant se fo banyat, envia messatge a Don Pelegri. I [un] sarray quisabia notre latí”, que era de Cullera (cap. 312). D’atre moro de Villena diu que “era latinat” (cap. 411).

Els Furs del Regne de Valencia varen ser escrits originariament en llati. Despres Jaume I ordenà que es traduiren a la llengua que el poble parlava: el “Romanç”. Ell els revisà, els aprovà, els signà i els jurà el 7 d’abril de 1261. Cent cinc voltes apareix en els Furs “... arromançat per lo senyor rey...”; mai no es nomena un atre idioma, sencillament, perque no existia. I especialment significatiu en “De sentencies, d’actes, de citacions...”. Diu: “Los jutges en romanç diguen les sentencies que donaran, e donen aquelles sentencies scrites a les parts que les demanen”. I es que, per mes que es distorsione la realitat, mai es podra fer ciencia per el fonamentalisme, en tot cas, dogmatisme.