A mi vore la tele, no es que me diga molt, la veritat, pero de tant en tant, t’assentes davant de la caixa boba i veus lo que solta en forma d’imagens la major part de les vegades, sense trellat o interes.

Pero tinc que reconeixer que a voltes enganches una d’eixes series americanes que, en la seua formula simple de chicones guapes, algo d’accio, algun que atre efecte i un guio mes o manco currat, puix passes el ratet.

En este cas es tracta de tres bruixetes tirant a ben fetes, llunt de la tipica image de la tia llega en granera i rialla estrambotica, que van per lo mon fent el be, en mes o manco gracia, pero sempre recorrent a la mateixa formula, la força que li dona “el poder de tres”, es a dir, la força que cada una d’elles te per separat, es junta per a tindre mes poder.

Ademes, en els ultims capituls, s’ha afegit un atra massiça que tambe te poders o siga, que ara el poder es de quatre. Imparables.

En la vida real, nos passa tres quarts de lo mateix. Parle del mon del periodisme, no de bruixes evidentment.

Vivim en el mon de lo que s’ha vingut a denominar “multimedia”, es a dir, mijos de comunicacio que es complementen tant en radio, televisio com en mijos escrits.

Hui en dia, la televisio que no te una radio i remata en un diari, no es res.

Tenim al tan nomenat grupo Prisa, en mil televisions (plataformes digitals inclosses), infinites llicencies radiofoniques i no se quants diaris d’informacio (o desinformacio, segons qui) general, deports, economia, etz. Vocento esta en el mateix barco (ara millor dit que mai), diaris que agarra, desnaturalisa i a voltes deixa a la deriva, emissores de televisio que conten en la complicitat del poder (que bo es jugar a dos baralles) i radios que comencen no se sap ben be com, pero ahi les tenim. La Cope, comença en la radio. La Conferencia Episcopal es va desfer en el seu dia dels diaris que tenia, pero es compensa eixa manca en les llicencies televisives que tambe conten en el vist i plau dels diferents governs, i en la part escrita es junta en diaris com El Mundo, que dia a dia va a mes, perque algo estaran fent per anar guanyant llectors, a voltes l’esforç te el seu premi, encara que tots sabem lo dificil que es nadar a contra corrent.

En la televisio, Antena 3 s’alia en la radio Onda Cero i, com diari no tenen, trauen el gratuit ADN que, al ser debades, arriba a molta gent, lo que fa que tinguen molts anunciants o siga, negoci redo. No parlem dels molts canals digitals concedits, farcits de refrits com si d’una paraeta de churros en falles es tractara.

En el nostre Regne, no es molt diferent el panorama, mes encara si tenim present que cap dels mijos de comunicacio existents es totalment independent sino que estan englobats dins de grups estatals. Son sucursals de bascs o catalans (que curios, sempre acabem en els mateixos focos de poder/diners, que no volen saber res dels demes excepte quan lo que ansien son els nostres quarts).

Els nostres governants, que es supon deuen defendre els interessos d’aquells que un dia els votaren, no sols no busquen la fortalea de mijos valencians, al contrari, entreguen el mon de les ones, el del negre sobre blanc i el de les caixes bobes, a capitals que de valencians tenen lo que yo de Tutsi.

Ademes en estos casos, el quart poder es el d’Internet, que dia a dia guanya adeptes, repercussio i tambe influencia. Si be fins ara era un ambit sens apenes llimitacions (centren els seus esforços en capturar al perillos adolescent que s’aforra uns quincets baixant-se la cançoneta de marres en una burreta o algo aixina), ya volen ficar-li tanques al camp i fer un ent normatiu que diga lo que es o no es politicament correcte.

¿I els valencians que tenim? RES. No tenim televisions perque el govern local ya s’encarrega de fer-la una sucursal d’interessos nortenys, al igual que la seua radio, pagada pels passotes dels “paganinis” de sempre, o siga, voste i yo. Ademes, la televisio digital, en llicencies donades a dit, ya sabem tots per a on han d'anar.... mira cap alla, te done este caramelet i tu...callaet que estas mes guapo.Diaris, ni estan ni s’esperen (ya vorem en un futur, esperem no molt llunt). Venuts a mes no poder, millor dit, venuts al poder.

Nos queda Internet, sempre en l’esforç de quatre folls que no nos resistim a la bota que nos chafa la nostra cultura i Llengua un dia si i un atre tambe. Es el cas d’El Semanari, tret en ilusio i molt de treball. La veu d’un poble que veu com li prenen el pel gracies als diners dels seus governants (¡Je¡, te gracia ¿No?, que explendits que son en els diners que tant els costa guanyar als atres), que alimenten ad eixos monstruos a costa dels demes. Es riuen de tots, i no tenen vergonya de fer-ho. ¿Quantes subvencions coneix voste a mijos valencianistes en els ultims deu (¿Que dic deu?, quinze, vint, trenta) anys?.

Ara volen fer algo que controle lo que viaja per la Xarcia, ¿Estan creant una excussa per tancar-li la boca a gent com nosatros que no passem per l’aro?. Tempus fugit..... tambe per als lluitadors.