Quan estas en una situacio d’inferioritat i casi d’illegalitat (Gracies a la AVLL(c) voste, llector i yo opinador en normes d’El Puig), el trobar-te en gent que s’arrixca a ser senyalada en el dit per no acatar lo que els sabuts diuen, sempre es gratificant.

Ho comentava no fa molt en un dels “alegals” (O siga, valencianiste) despres de la gala de la Cardona i Vives, de Castello (Que gran es saber que la flama valencianista tambe lluix en llum propia en terres del Nort).

A mi lo que mes m’agrada d’estos actes (A banda del menu, que sol ser ruixat per bon vi valencia, una de les meues debilitats), son les tertulietes de despres, a voltes en un puret en la ma (Mare meua, un atre motiu de persecucio).

Un d’estos contertulians, com anava dient, comentava lo curios que resulta estar a l’ultima per a molts dels nostres paisans. I m’explique.

Solen parlar del coche que s’han comprat, es de no se quin pais asiatic. Comenten lo cares que li han costat unes sabates d’un tal Pepet, Paquito o Manolo, no ho se. Tan sols se que contrariament a lo que el nom puga donar a entendre, son americanes. Que si la seua dona li ha demanat per al seu aniversari de noces, una figureta d’Esvarosqui o algo aixina, que a saber com s’escriu. Que cada volta es mes facil trobar caviar rus del bo, que el seu chiquet es passa tot el dia cara a la pantalla de la seua “Play”, que nomes para per a llegir l’ultim llibre d’un tal Potter, Harry de nom, que li ha dit mil voltes que lleve de la paret les fotos dels negres eixos que juguen en la NBA que, de lo contrari, el divendres no aniran al Mc’Donalds. A les clases particulars d’angles i de flauta tindra que anar, si o si. La formacio d’un chiquet es lo principal.

Aixina nos va. Lo que es pijor, aixina nos anira com no canvie la cosa.

¿Quan sera el dia en el que els valencians deprendrem a saber apreciar i valorar la riquea de la nostra cultura, patrimoni, historia, llengua, terra.....? ¿Quan obrirem els ulls a tant de borrego pseudo-modern?¿A tants analfabets culturals?¿A tants passotes del “Todo vale”?

¿Quan mos entrara en el cap que possiblement nos dona millor servici un coche fet en Almussafes, que sabates com les de l’antiga Segarra no tenen comparacio, que Lladro es poc manco que patrimoni de l’humanitat per la bellea i tendrea de les seues creacions, que el gust d’una taronja a peu de taronger es manjar de rics, que un bon sambori pot fer trobar un nou amiguet, que llegir lliteratura valenciana, encara que siga infantil, nos fa pensar en lo nostre, en lo autentic, que una bona partida de raspall o llargues meneja mes emocio que un partit de desconeguts en l’atra part del Mon, que una bona paella no coneix de conservants o que un curs de Llengua Valenciana en Lo Rat mos fan sentir vius com a poble?

¡Desperta ferro!, expressio sentida una i mil voltes dins del valencianisme. Es precis llevar-se els complexos. Tenim tot lo que fa falta per a portar la nostra nau als principals ports. ¿O volem continuar sent “El alegre Levante”? Puix yo no, ho senc molt, pero yo no vullc ajudar a la mort d’un poble.

El cel de Castello sigua testic mut d’uns quants “Inconformistes” que damunt fumavem puros, caliquenyos per cert, per molt bons que siguen els cubans... ¿A on esta Cuba?, crec que no la passi al tornar al Cap i Casal.