|
Els dogmes de fe son molt dificils – si no impossibles – de
refutar ab arguments cientifics. L’historia de l’humanitat ho atestigüa
sobradament, aixina com tambe voler unificar una llengua en una atra d’una
forma cientifica. Cientificament una llengua mai se pot asimilar ad una atra
llengua, senzillament perque una llengua la fa el poble que la parla i els
filolecs s’han de llimitar a estructurar-la de la millor manera per a que lo
poble la puga estudiar i dependre d’una forma facil i evidentment senzilla.
El cas de la nostra llengua, no escapa ad esta regla, ya que en l’actualitat
Catalunya i una bona part del seu mecanisme pro-catalanisme continua
obstinant-se afirmant coses, no mes desproveides de tot fonament cientific
(el que elles argumenten), sino que, ademes, estan en franca contradiccio en
el coneiximent filologic i per damunt de tot en la realitat historica de la
nostra terra.
Ara be, ad esta conviccio, que ells defenen i divulguen com
a dogma de fe d’una forma encarniçada (penseu en Carota Rovira) fins al punt
de mostrar publicament les seues teories cientifiques sobre ¿la grandea i
esplendor de la milenaria llengua catalana en un sigle d’or -el nostre-?,
ademes en el convenciment fingit i sabedors de la falsetat de lo que
afirmen, es una cosa que esta mes en lo camp de la ciencia experimental, que
en la realitat dels fets histroics. Yo pense que Catalunya te deliris de
grandea i una enveja “deshonesta” de lo que mai foren i mai seran, en
concret en lo tema llingüistic (per no parlar de l’unificacio dels
territoris de la ¿Gran Nacio Catalana?), perque estic conveçut que el català
es un dialecte del Provençal (COM A ELLS SABEN PERFECTAMENT). Per a mostra
un boto: En l’any 1.909 se celebrà en Barcelona lo “Primer Congres de
Llengua Catalana” i s’acordà deixar-li de considerar dialecte i lo que es
pijor: Anar pel cami de nomenar-li llengua i establir les bases i
estrategies en la falsa apariencia de llaços de germanor i d’unio i
“ABSORBIR” les llengues del seu entorn i configurar els pervindre
quimerics Països Catalans. Evidentment, els catalans i catalanistes d’aço no
diuen res. No mes dir, que Catalunya no va donar-se conte de lo que era fins
a l’any 1.358 (mes de cent anys en acabant de que lo nostre Regne de
Valencia fora l’enveja d’Europa, tant a nivell politic, cultural, economic i
lliterari). Respecte al tema de la llengua, dir que a partir del famos
congres nomenat ades, se constitui lo que ara es l’Institut d’Estudis
Catalans i s’encomana al ingenier Pompeu i Fabra l’elaboracio d’un proyecte
llingüistic per a poder justificar les seues pretencions de tindre una
llengua i no un dialecte. Ad este proyecte va donar com resultat final una
llengua hibrida “el barceloni” – versio ¿polida i culta? de lo que se
parlava en aquell temps - que com a tal, no deixa de ser una atra volta un
dialecte mes o sub-dialecte fet en lo llaboratori de So Pompeu. El barceloni
per tant i aci si que se pot dir que n’hi ha arguments cientifics, es una
llengua fabricada, pero aceptada per tota la burguesia catalana, fet que
acceptaren en molt de gust, ya que lo que se parlava era un dialecte
“montaraç, tosc, burt i bast”. Una volta accepat la nova parla catalana, se
va fer oficial “per se” i en pau: ¡A per l’unitat llingüistica a base de
talonari!
Es evident i de tots conegut el caracter envejos, soberbi,
imperialiste i absorbidor del poble català, fet que sa convertit en una greu
malaltia i que d’una forma indirecta en molts casos i directa en uns atres,
mos obliga a defendre-mos de la seua intromissio. Es tan lo poder que tenen,
que podriem dir, que fins i tot tenen hui en dia una especie de Tribunal de
l’Inquisicio i Sant Ofici. Tots aquells que no accepten els dogmes de fe en
la materia, son inexsorablement exclos dels ambits academics i dels mijos de
difusio i se’ls considera secessionistes, blaveros i faches. Aixo mateixa
passa en l’ambit de la paleontologia, mes concretament en lo famos debat
“cientific” del esclavo perdut entre els pre-hominits i el home de la
prehistoria fins al home actual: O eres del dogma de fe darwiniste o estas
fora -exclos- del mon cientific.
La veritat es que fins als nostres dies la busca del esclavo
perdut ha segut l’alfa i l’omega de l’antropologia, pero hui la ciencia i
l’antropologia estan d’enhorabona i aci es, a on entra a jugar el ancestral
poble català. M’explique: Fa uns dies eixi en tots el mijos de comunicacio
la fantastica noticia en lo següent titular, “TROBEN EN BARCELONA L’ULTIM
ANCESTRE COMU DE L’HOME I ELS GRANS SIMIS” es dir, han trobat ’lesclavo
perdut que tot lo mon buscava i mira per a on justament en lo Poble
d’Hostelets de Pierola - Catalunya - LA TERRA - (L’UNIVERS).
De la mateixa manera, tant en l’identitat com a en la
llengua d’un poble, com en l’antropologia, tots els dies ixen un grapat
d’aprenents de cientifics, filolecs i divulgadors “ charradors cosmics i
comics” en televisio, llibres de text i en les universitats, que mes que res
pareixen trovadors de la mateixa cançoneta, pretenent que a base d’escoltar-la
moltes vegades, al remat mos pareix que lo que diuen es veritat, quan lo
realment veritat per ad alguns (catalanistes) i per ad unes atres com a
minim d’una forma indigna, encara que politicament correcte, “acceptable”.
Es tant els deliris que patixen, que de la falsetat, fan supostes evidencies
abrumadores de les seues teories.
Be, el cas es que el 5 de decembre de 2002, un grup de
cientifics descobri el craneu fossil i de seguida se donaren conte de que
era “una cosa extraordinaria” i en l’estiu de l’any 2003 iniciaren la
primera excavacio, trobant un esquelet parcial molt be conservat. Han deduit
que se trata d’un mascle jove, d’uns 35 quilos de pes i d’una alçaria
d’entre 1 i 1,20 m. Vivia en la selva mes densa subtropical d’una riquea
extraordinaria de la Gran Catalunya, convivint entre la mes espectacular
fauna de l’epoca (elefants, rinoceronts, chicotetes fardes voladores i molts
reptils, en concret tortugues). El chiquet -segons ells- trepava
verticalment pels arbres en moviments molt agils, pero sense penchar-se de
les branques, menjava vegetals, insectes i inclos chicotets mamifers. Lo mes
de lo mes, es que segons els sabuts del descobriment - encara que no
confirmat de moment - la causa de sa mort va ser per “caure’s d’un
arbre per descuit”. ¡Pa cagar-se i no tocar-se! cavallers.
En acabant d’estudiar-lo fondament i possant-se la
cronologia de la paleontologia dels simis, pre-hominits, hominits, homos,
etc, etc i veent els noms dels descobriments fets en anterioritat al seu i
encara que el chiquet o jove te una edat de 13.000 anys segons ells,
l’encaixaren en la part buida de l’espai que ficava “Esclavo Perdut” i
digueren, ¡Puix, no som chulos ni res!
Arribat ad un punt de tanta confiança en lo chiquet,
decidiren batejar-lo en lo mes estricte ambit familiar i l’han ficat de nom
Pau, pero no es lo mateix si se tracta de presentar-lo en societat i mes a
la cientifica, aixina que sense cap superbia i en molta humiltat, decidiren
que dins dels noms cientifics ficats als demes, com: Ramapitecus,
Dryopitecus, Keniapitecus, Sivapitecus, Pitecantropus, Australopitecus,
etc,etc / esclavo perdut / -espereu a saber el nom, que val la pena –
Neanderthal, Cromagnon, Homo Erectus, Homo Sapiens i fins ara tots mosatros.
Puix be, el nom cientific triat per a Pau i resumint en un esquema simple es
el següent ¡Senteu-se tots! que si no cauren de cul:
Esclavo Perdut
|
