|
Escrit enviat por Xavier Casp a la
presidenta de l’Acadèmia en data del passat dia 10-09-2002 Benvolguda Ascensio: no pots ni imaginar-te cóm me dol, cor
amunt, l´haver d´escriure´t esta carta que, per rao de
consciencia, te l´he d´expressar en la responsabilitat de la
paraula firmada. Des del dia 24 de decembre de l´any 2001, en la meua salut
fisica se m´han vingut i se me venen declarant motius de
malaltia que m´han prohibit i em prohibixen atendre res que
no capia en lo mèdicament necessari, motius que no em cal
relatar perque no son ells per ells lo que importa, sino per
les inevitables conseqüencies en la meua conducta personal. Per aixo, es ben coneguda per tu (i suponc que tambe pels a
penes estrenats colegues) la meua absencia i, per tant,
inassistencia a les reunions i a les faenes que venen
constituint l´existencia de l´Academia Valenciana de la
Llengua. Vullc dir que la meua situacio personal deixa un
buit inacceptable, i tambe irrecuperable en temps, en el cas
de l´Academia i una actitud personal incomprensible per a la
Valencia que espera o desespera de l´Academia. He deixat passar un temps en silenci, crec que ya massa
llarc, per a decidir-me, pero es per la confiança que sempre
dona el sentir-se millorar. Pero ya no puc ni dec fugir de
respondre´m a la pregunta que m´inquieta: ¿a qué pot arribar
la milloria en els limits que cada dia m´impon la propia
edat? Si soc vell d´anys i, naturalment, vaig envellint de
facultats, ¿quínes aptituts tinc per a cada actitut? El sol
fet de preguntar-me a mi mateix, ¿no es ya una minva? Les poquetes sessions a les que vaig assistir, abans
d´emmalaltir-me, tractarten de la constitucio de lo que
podem dir el cos de l´Academia, i com les qüestions
administratives, reglamentaries, formals no m´han importat
mai massa, dec confesar que vaig assistir pero no havia
entrat, perque l´Academia encara no havia començat a ser. En
veritat de veritat, sobre lo essencial, que es tractar i
prendre decisions sobre l´idioma valencià, no s´havia ni
insinuat. Lo que yo portava segur (i he de creure que tambe tots els
atres) es que com a Academia per llei, partiem de la llei,
l´Estatut que proclama: «Els dos idiomes oficials de la
Comunitat Autonoma son el valencià i el castellà», ben
conscient de que el son rebuja qualsevol suspicacia; se
tracta no de dos idiomes que se diuen valencià i castellà,
sino que ho son, com aixi mateix ho confirma la Llei d´us i
ensenyament del valencià que fa constar: «El valencià i el
castellà son llengües oficials de la Comunitat Valenciana»,
i encara anticipa, en el punt anterior, que «El valencià,
com a llengua propia de la Comunitat Valenciana» Com el meu callar des del 24-12-2001, ni reservadament ni
publicament, no pot ni deu significar res, perque ni afirme
ni negue, lo llogic i lo honrat per la meua part es dir-te,
respectadíssima presidenta, que aci te presente la meua
renuncia irrevocable a la condicio d´Academic de l´Academia
Valenciana de la Llengua, que vaig jurar en el solemne acte
public del dia vintitres de juliol de l´any 2001 en la
nostra Generalitat.
Espera, perque aixi t´ho pregue, que ho confirmes on
corresponga, si be des d´ara ya me considere desvinculat. I ara, desijar i confiar que eixa Academia sabra ser lo
independentment academica per a fonamentar la realitat
secular de la personalitat llingüistica dels valencians, als
que servix entranyada en l´evolució del hui de tots els
ahirs per al dema de cada dia. Crec que el cor i el cervell
d´eixa Academia, despullada de prejuïns, harmonisarà el
sentiment i l´enteniment per a la causa que fon creada. I
desige i confie que, per a vigorisar l´espera del nostre
poble, solidificarà en primicia certes senyes d´identitat
llingüistica valenciana, pletoriques de vitalitat des dels
nostres classics insenescents fins l´actualitat constant,
com per eixemple el lo tan malevolament embargat de la
nostra fortuna de matisos; el digraf che inseparable perque
representa nomes un so consonantic, d´articulacio africada,
palatal i sorda: chafar, changlot, che, chec, chic, chuplar,
chufa, orchata; la y, sense la qual no tindriem
semiconsonant per a escriure ya, yugular, proyecte, yo,
inyectar, gayata, yayo Benvolguda Ascensio: un abraç ben sincer, de Xavier Casp P. D.: Me prenc la llibertat d´escriure´t aci mateix, perque
m´interessa fondament que estes paraules queden
inseparables, pero independents, de totes les anteriors.
T´exponc unes consideracions menudetes, pero transparents
per autentiques. Hauras vist que, en la direccio, he escrit Monasteri i no
Monestir, perque tot lo referent a monasteri resulta
monacal, sense que aparega eixa e intrusa imitativament
acceptada per perea mental; i en final de valencianissim
criteri, com per eixemple cementeri. Monasteri, viva paraula
nostra de sempre. En veritat, vullc que consideres que el valencià que
t´escric es el que respon a les meues conviccions, fermes
perque no les prenc mai a lo llauger, pero que no son mai
dogmatiques, per lo que a tota hora he estat i estic
predispost i dispost a raonar, perque siga a on siga, si es
tracta de la llengua valenciana per a millorar-la, enriquir-la
i enfortir-la, yo aportare el meu amor actiu durant mes de
setanta anys d´usar-la parlant i escrivint.
ogmes nomes accepte, per catolic, els del Papa quan
s´expressa ex cathedra. I acabe adherint-me, ¡clar que si!, a lo que un cordobés
famos, que fa 1999 anys que va naixer, digué (en llati):
«¡Quina gran follia es témer ser infamat pels infames!» Perdona´m, Ascensio, l´haver -te escrit llargament. No m´he
atrevit a acurtar res. |
